Vivim esperant una catàstrofe? Sembla que és el signe dels temps, per molt que l’hecatombe no s’acabi de consumar o sigui un miratge. Des de la pandèmia, dues guerres encara en curs i un canvi climàtic inexorable sembla que així ho preludien. Tanmateix, encara que a vegades ens creguem únics i exclusius, sens dubte per culpa d’aquesta cultura del narcisisme amb la qual ens ha tocat conviure, altres períodes de la història ja han travessat aquests viaranys. Retrocedint una mica cap al segle XX, sense anar més lluny, els anys 20 i 30 van quedar aparedats entre dues conteses bèl·liques, si l’una monstruosa l’altra encara més, i van deixar al seu darrere un art del cataclisme que va posar fi, entre altres coses, a la pintura figurativa i la novel·la realista. En breu: va abandonar la persona com a mesura de totes les coses.

Tampoc res d’això no era nou. Per no sortir de l’àmbit literari, el segle es va iniciar amb la destrucció de la poesia tal com s’havia concebut fins llavors, cosa que devem a Baudelaire, Rimbaud i Mallarmé, en ordre ascendent. I pel que fa a la narrativa, ni tan sols va haver d’esperar Kafka per veure’s escapçada en el seu poder d’identificació amb el lector, com ho demostren ja les últimes novel·les de Flaubert o els volums inicials d’A la recerca del temps perdut, que Marcel Proust va començar a publicar just abans que comencés la Primera Guerra Mundial.

Per això, quan Henry James, el 1906, va portar a la impremta La bèstia a la jungla, el seu conte fins aleshores més arriscat, el procés ja estava en marxa. Encara que no se li acostuma a atribuir cap mèrit sobre això, aquesta nouvelle prodigiosa hauria de constar entre els artefactes narratius que més van contribuir a enderrocar el vell ordre i profetitzar l’aparició del nou.

 

Catàstrofe que s’acosta

Potser per això, en l’últim any, aquesta obreta mig oblidada ha estat objecte no d’una, sinó de dues adaptacions cinematogràfiques. No és gens estrany, perquè el seu tema és, ni més ni menys, aquesta catàstrofe que s’acosta, materialitzada en l’obsessió d’un dels seus personatges a l’entorn d’alguna cosa que ha de venir i que, segons diu, canviarà la seva vida per sempre, com una bèstia agotzonada a la jungla que, de sobte, s’abalancés sobre qualsevol que s’aventurés a passar pels voltants. La bestia en la jungla, el cinquè llargmetratge de Patric Chiha, segueix amb fidelitat l’argument que va inventar James, però canvia del tot tant l’espai com el temps en què transcorre.

Els anys 20 i 30 van quedar aparedats entre dues conteses bèl·liques, i van deixar al seu darrere un art del cataclisme que va posar fi a la pintura figurativa i la novel·la realista.

A l’altre extrem, La bestia, l’última pel·lícula de Bertrand Bonello, el pren com a punt de partida per fragmentar la història en tres relats entrellaçats, que es desenvolupen en paral·lel mantenint els dos protagonistes principals. En qualsevol cas, tots dos films es neguen a fer una adaptació d’època, donen per mort aquest tipus d’exercicis i prefereixen captar l’esperit de l’obra original per ajustar-lo al nostre temps.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La bestia a la jungla, en versió Chiha, situa els dos personatges principals en una discoteca i els fa travessar l’últim terç del segle XX, des dels anys 80 fins a l’esfondrament de les Torres Bessones el 2001, al so de les fites del pop de cada moment. No estem, no obstant això, davant d’una pel·lícula musical, ni tampoc davant d’una crònica històrica, ni tan sols enfront d’una reflexió sobre el pas del temps i la crueltat que comporta, encara que també hi ha una mica de tot això.

Chiha utilitza el club nocturn com una mena d’úter matern del qual no surten mai, com si algú els hagués tancat allí perquè contemplessin la seva pròpia decadència.

Com en la novel·leta o conte llarg de James, som testimonis del retrobament d’una parella que s’ha conegut en un altre lloc, del record d’ella sobre l’obsessió d’ell i dels diàlegs successius que tenen lloc sobre la qüestió, al llarg dels anys, fins que alguna cosa els fa veure que la «bèstia» o la catàstrofe sempre ha estat aquí, al seu costat, observant implacable el seu trànsit cap a la vellesa.

 

Estilització extrema

Mentre l’obra de James avança al llarg de diàlegs procel·losos i densos, que envolten els personatges i els lectors en una boira espessa, impossible de desxifrar fins que per si mateixa es dispersa, el film de Chiha utilitza el club nocturn com una mena d’úter matern del qual no surten mai, com si algú els hagués tancat allí perquè contemplessin la seva pròpia decadència. El temps s’immobilitza, per bé que se’ns vagi informant d’esdeveniments paradigmàtics que van des de la victòria de Mitterrand fins a la irrupció de la sida.

L’ambientació del lloc, entre un barroquisme psicodèlic i un estil retro inquietant, aconsegueix que l’halo sobrenatural de la trama prengui cos en decorats impossibles, secundaris torbadors i el·lipsis fulgurants. I aquesta estilització extrema queda coronada per les interpretacions obertament antinaturalistes dels dos actors principals, Tom Mercier i Anaïs Demoustier, tots dos esplèndids en els seus papers respectius.

Doncs bé, és precisament aquesta tensió de la posada en escena en si mateixa, que en la pel·lícula de Chiha resisteix incòlume fins al final, la que s’acaba trencant a La bestia, la peculiar adaptació de l’obra de James que ha dut a terme Bertrand Bonello, responsable amb anterioritat d’altres treballs igualment pertorbadors, de Casa de tolerancia (2011) a Zombi Child (2019) passant per Nocturama (2016).

Aquí ja no hi ha cap unitat, sinó que l’argument original es fractura en tres seccions de les quals només la primera hi manté una relació directa. Ara és una dona qui pateix l’obsessió del títol, el convenciment que alguna cosa succeirà en la seva vida en un futur immediat, i és l’home qui la persegueix i la interroga en el París del 1910, enmig de paoroses inundacions. Ella és, també, qui travessarà temps i èpoques per retrobar-se una vegada i una altra amb ell, en el que sembla una història d’amor immortal, però també incomplit, que recala igualment el 2014, en forma de psychothriller delirant que torna a reunir-los, i el 2044, en una distopia postpandèmica, en plena expansió de la intel·ligència artificial, on potser podrien consumar la seva relació, que sembla eternament frustrada.

No pensin, però, que Bonello vol construir una narració torrencial, una apoteosi del relat, ni tampoc que es lliura a una barreja indiscriminada de gèneres, del melodrama a la ciència-ficció, en la ja venerable tradició postmoderna. Les seves intencions són molt diferents. El pas d’un registre a un altre a penes observa variacions de to o estil. I el film aborda el seu material des d’una poesia estranya, alhora recolzada en ressons i repeticions constants i lliurada a una dissolució de les imatges que pren com a metàfora l’aigua i que culmina en una escena memorable: una persecució interrompuda constantment per talls tan anticlimàtics com el mateix muntatge paral·lel que estructura el film.

 

L’anihilació de les imatges

L’objectiu d’aquesta estratègia és indagar en un univers sense emocions ni passions, on els afectes són evacuats progressivament per la promesa d’un futur asèptic, on es compliran els malsons tecnològics més aberrants. Estarà el cinema inclòs en aquesta gran devastació, enigma que la presència hipnòtica de Léa Seydoux sembla posar sobre la taula amb una fisicitat melancòlica? No és el seu declivi progressiu, a favor d’altres imatges, un anunci de la catàstrofe? I no serà aquesta la veritable «bèstia en la jungla», la que ja és aquí, però encara som incapaços de veure?

Perquè l’últim film de Bertrand Bonello, sens dubte un dels més rics i suggeridors dels últims anys, s’ofereix amb tanta radicalitat a la seva audiència que no es conforma amb posar en dubte la viabilitat d’una emoció genuïna en aquests temps digitals. El seu llenguatge s’enfronta al de les plataformes o internet assumint-los i subvertint-los. I se submergeix així en el líquid amniòtic de la bèstia que estan gestant per deixar en evidència el que es proposen: l’anihilació de les imatges del món tal com el coneixíem. Si James anunciava una transformació dolorosa de la novel·la fa més d’un segle, Bonello s’atreveix a insinuar el mateix, ara en el territori del cinema. Hi pot haver, en aquests dies, una provocació més gran?