Potser no hi ha una manera millor per definir la renovada candidatura electoral de Carles Puigdemont que manllevar el títol de la famosa novel·la de David Foster Wallace La broma infinita (1996), entesa com «una espiral kafkiana de la qual sembla impossible sortir. Infinita o no, el cert és… que la broma continua» (Pelayo de las Heras a Ethic, 6-2-23).

Una broma començada pel president Artur Mas quan, incapaç de reformular el pujolisme i per salvar els mobles d’una Convergència tocada de l’ala per la corrupció, va llençar a la paperera tota una tradició política, en passar de l’ambigüitat pujolista a un independentisme vergonyant i tot seguit a un de més explícit. Amb el resultat d’anar a parar ell mateix a la «paperera de la història» empès pels companys de viatge més arrauxats. Com a conseqüència, el món postconvergent ens va obsequiar amb la promoció de l’alcalde de Girona i número tres de la llista de Junts pel Sí per Girona a la presidència de la Generalitat.

El balanç de la política del president Carles Puigdemont ha estat devastador, com sintèticament ha recordat Jordi Amat (El País, 24-3-24), en provocar «la intervenció de les institucions d’autogovern i la conseqüent pèrdua d’autoritat de la Generalitat, la descapitalització de l’economia després d’avançar pel camí de la unilateralitat i la pèrdua d’inversions estratègiques per culpa de la inestabilitat, i, com a resultat d’haver posat en tensió els sentiments de pertinença d’una societat plurinacional, l’esquerdament dels consensos sobre els quals s’havia tramat la Catalunya democràtica». Amb conseqüències altament sensibles com les que assenyala Antoni Puigverd (La Vanguardia, 25-3-24): «La decadència social del català ha estat una de les sorpreses desagradables que els independentistes han descobert després del procés, cosa que explica l’atracció de la via ripollesa, que ha dividit els independentistes entre favorables i contraris a la immigració».

El que ofereix Puigdemont és tornar a la confrontació, convençut que no pot haver-hi res per sobre de l’ideal de la independència, tot menystenint els valors de la democràcia pluralista.

L’estrambot de la presidència vicària de Joaquim Torra amb el suport d’una nova majoria independentista al Parlament va servir per completar l’obra de desgovern i la degradació institucional, d’esquena a una part de la ciutadania cada cop més distanciada de les institucions d’autogovern. Mentre, des de Brussel·les, Puigdemont i la seva cort procurava alimentar el mite del president legítim injustament exiliat per culpa d’un Estat espanyol repressor. El mateix Estat que, amb el govern Rajoy, va fer un ús circumspecte de l’article 155 i va restituir la plenitud de les institucions d’autogovern en convocar immediatament eleccions al Parlament de Catalunya. I que més endavant, amb el govern Sánchez, va aprovar els indults dels líders independentistes condemnats pel Tribunal Suprem i, ara mateix, ha promogut una llei d’Amnistia.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Lluita caïnita

La broma va seguir amb el boicot de Junts al govern del president Pere Aragonès, primer des de dins i més endavant des de fora, fins a provocar l’avançament electoral per la negativa a aprovar els pressupostos, amb la contribució inexplicable d’En Comú Podem. Una prova més de la lluita caïnita dins de l’espai independentista entre postconvergents i republicans, desentesos de l’humor predominant a la societat catalana. En tot cas, el fracàs per quallar un espai postconvergent coherent i cohesionat ha deixat en mans de Puigdemont totes i cadascuna de les decisions estratègiques de Junts.

L’atzar electoral ha volgut que el que semblava un declivi persistent de Junts hagi proporcionat a Puigdemont un protagonisme polític determinant. L’endimoniat resultat de les eleccions generals ha provocat la paradoxa que els set diputats al Congrés de la cinquena força política catalana, amb només 395.000 vots, hagin estat claus per investir Pedro Sánchez i per condicionar el futur de la legislatura. La temerària aposta de Sánchez en acceptar aquest marc ha portat a assumir el relat del procés construït per l’independentisme i a promoure una amnistia sense prou legitimitat social al conjunt d’Espanya i amb prou feines a Catalunya.

«Aquest és el dilema: aquesta vegada és impossible enganyar-se. Les eleccions de maig poden ser la repetició del ‘procés’ en forma de caricatura; o la porta que el tanqui d’una vegada» (Antoni Puigverd).

De manera que la broma continua. En aquesta situació Puigdemont ha exigit reconeixement polític i l’ha obtingut més enllà de la seva força electoral. Ara, en presentar la seva candidatura a les eleccions catalanes, ho fa sota la bandera de la seva restitució com a president legítim. Però, com es pregunta Andreu Mas-Colell (Ara, 23-3-24), «restituir què? A quin moment és necessari retrocedir? Al 27 d’octubre, després de la proclamació o –reconeixent implícitament que el 27 fou un error– a mitjans d’octubre? O potser al setembre, abans de les lleis de desconnexió?»

Són unes preguntes que porten implícites les respostes, que Lluís Bassets (El País, 1-4-24) ha convertit en explícites: «Si cal retrocedir al 27 d’octubre de 2017, abans de la deserció, Puigdemont s’haurà de presentar davant la justícia, com van fer Junqueras i els seus companys de presó. Si cal tornar a mitjans d’octubre, caldrà acceptar novament la regla de joc autonòmica i constitucional que serviria per convocar les eleccions en comptes de declarar inconseqüentment la independència. I si cal remuntar-se a un temps anterior a les lleis de desconnexió del 6 i 7 de setembre, aleshores ja no és una restitució, sinó la plena restauració i defensa de la legalitat que aleshores es va vulnerar». Com conclou Bassets: «Les urnes no poden salvar les fantasies institucionals inventades a Waterloo per mantenir la flama encesa després de la derrota. No hi ha res a restituir».

 

La fantasia de la restitució

Més enllà de la fantasia de la restitució, el que ofereix Puigdemont és tornar a la confrontació, convençut com està que no pot haver-hi res per sobre de l’ideal de la independència, tot menystenint els valors de la democràcia pluralista, perquè, com afirma Xavier Melero: «Puigdemont s’encoratja en la polarització i l’aixecament de murs davant l’altra meitat del país, de manera que el sol poble és el dels independentistes. Els altres són colons, adversaris a demonitzar o destruir en una democràcia convertida en un joc de suma zero, en el qual els perdedors només poden tenir la seguretat que seran laminats pels guanyadors» (La Vanguardia, 2-4-24).

La persistència de Puigdemont en el seu plantejament té el valor, si més no, de clarificar els termes de les eleccions del 12 de maig. En paraules d’Antoni Puigverd (La Vanguardia, 25-3-24): «Què n’ha tret Catalunya d’aquesta conflictivitat? Val o no val la pena girar full i començar una nova ruta? Aquest és el dilema. Aquesta vegada és impossible enganyar-se. Les eleccions de maig poden ser la repetició del procés en forma de caricatura; o la porta que tanqui d’una vegada el procés».

O dit d’una altra manera: tornar a la política de l’idealisme adolescent que creu que els desitjos són realitzables només amb la força de la voluntat; o bé optar per la política adulta que busca obtenir resultats pràctics tot afrontant els condicionants de la vida política real.