Les estadístiques demogràfiques registren que aquest estiu ha estat el més mortífer a Espanya des de l’any 1950 i xifren en unes 20.000 morts l’escreix respecte a les esperades entre juny i agost, de manera que la mortalitat ha augmentat un 13 % en relació amb l’estiu passat i un 18 % respecte al 2020 (informació d’Ana Ordaz i Raúl Sánchez a elDiario.es, 10-9-22).
Difícilment la freda dada estadística ens arriba a commoure personalment i socialment. Només cal recordar com el degoteig terrible de les morts causades per la pandèmia de la covid ha estat assimilat col·lectivament com una fatalitat natural, sense fer-nos gaires preguntes sobre per què la mortalitat va ser més intensa en determinats territoris i col·lectius. Un incòmode recordatori explicitat per Josep Miró i Ardèvol a La Vanguardia (26-9-22).
En aquest context general, aquest estiu s’ha produït una successió de defuncions de persones amb una projecció pública rellevant que, d’una manera o altra, han causat algun impacte col·lectiu. Sense ànim d’exhaustivitat i seguint un ordre cronològic es pot confegir una llista amb els noms de José Luís Balbín, Patxo Unzueta, Peter Brook, José Guirao, Emilio Ontiveros, Eliseo Aja, Josep Espar Ticó, Núria Feliu, Manolo Sanlúcar, Vicenç Pagès, Joan Ollé, Francesc Granell, Mikhaïl Gorbatxov, Jordi Cervelló, Elisabet II, Javier Marías, Lola Ferreira, William Klein, Jean-Luc Godard, Irene Papas, Àngel Casas, Jesús Quintero…
Com és habitual, els diaris els han dedicat articles necrològics i, en funció de la seva rellevància, altres articles i testimonis. Convé recordar que l’obituari constitueix tot un gènere periodístic amb unes regles ben definides: una breu informació sobre la defunció i les seves circumstàncies obre pas a oferir un context i a ressaltar la transcendència pública i la significació de la vida de la persona finada. Amb la dificultat de saber trobar el to adequat per evitar que es converteixi en una elegia, com recomanava Bruce Weber, redactor d’obituaris a The New York Times entre 2008 i 2016.
Les morts de Mikhaïl Gorbatxov i d’Elisabet II han provocat una allau d’articles necrològics de tota mena, entre els quals destaquen, per la seva excel·lència, l’obituari que Marilyn Berger dedica a l’últim líder de la Unió Soviètica a The New YorkTimes (30-8-22) i l’article de l’historiador Simon Schama al Financial Times (9-9-22) sobre la reina d’Anglaterra.
Potser pel seu caràcter sobtat, una de les morts que ha causat més impacte en els amants de les lletres és la de l’escriptor Javier Marías.
La periodista Marilyn Berger, en la tradició d’excel·lència dels obituaris del seu diari, escriu una peça canònica, sòbria i exhaustiva a la vegada. La llarga extensió de l’article, amb més de 8.000 paraules, parla per si mateixa de la importància capital atorgada a Mikhaïl Gorbatxov. En resseguir minuciosament la seva biografia, descriu els èxits i els fracassos, n’explica el context i, sobretot, assenyala el seu paper de catalitzador d’un canvi històric: «El 1989, i durant uns quants mesos d’eufòria, l’arquitectura política d’Europa es va transformar per la demanda popular de democràcia. Set països que durant més de quatre dècades van estar tancats rere el Teló d’Acer van tornar a ser independents. Alguns historiadors consideren que 1989 té tanta importància com 1789, que va ser el començament de la Revolució Francesa, i 1848, un any significat per l’agitació política a tot Europa». Per concloure que «malgrat les dificultats que va enfrontar, Gorbatxov va tenir èxit en canviar dràsticament i permanentment el caràcter polític, econòmic i social d’allò que alguna vegada va ser la Unió Soviètica, així com el mapa complet de l’Europa de l’Est. Però ell, més que ningú, sabia bé com de curt s’havia quedat».
L’historiador Simon Schama s’allunya del cànon periodístic dels obituaris i escriu un assaig històric sobre Elisabet II i la seva significació per a la monarquia britànica, en un període de declivi definitiu de l’Imperi Britànic i replegament nacional del Regne Unit.
PUBLICITAT
La qüestió que planteja Schama és com la reina va ser capaç, malgrat tota mena de contratemps, de mantenir el prestigi de la Corona: «Què vol una nació de la seva personificació reial? Expectatives que el seu cap d’Estat simbòlic pugui, d’alguna manera, elevar-se per sobre de les abrasions i greuges de la vida contemporània i, tanmateix, comprendre instintivament i connectar amb la sort comuna? Una persona que sorgeixi del corrent del passat, però que estengui una mà guia cap al futur? Potser algú que, enmig de la deriva i el brunzit del món digital, representi l’ancoratge i la substància?; algú impermeable a les presses, que encarni la integritat, que s’adhereixi desinteressadament, passi el que passi, a les promeses fetes fa temps, a la feina que té entre mans?»
I la resposta que troba Schama no és altra que Elisabet II va ser sempre fidel a la promesa que va fer abans de ser reina el 1947: «Declaro davant de tots vosaltres que tota la meva vida, sigui llarga o curta, estarà dedicada al vostre servei i al servei de la nostra gran família imperial a què tots pertanyem. Però no tindré la força per dur a terme aquesta resolució sola, tret que us hi uniu amb mi com ara us convido a fer».
Potser pel seu caràcter sobtat, una de les morts que ha causat més impacte en els amants de les lletres és la de l’escriptor Javier Marías, sobre qui se segueixen publicant nombrosos articles. Ignacio Echevarría ha escrit a El Cultural (28-9- 22) un elogi definitiu: «Javier Marías va escollir ben aviat la lliga en la qual volia participar, la mateixa on jugaven els seus mestres elegits, i es va revelar capaç d’entrar-hi». Però potser és José Carlos Llop qui ha aconseguit reflectir millor el desamparament que deixa la desaparició de Marías en els seus lectors, en reproduir la seva ressenya de Tomás Nevinson: «De moment a mi m’agradaria estar a la pell d’algú que encara no hagi llegit l’última novel·la de Javier Marías i l’estigui esperant en una llibreria. Quin festí l’espera» (The Objective, 1-5-21).
Referir-se a tots i cada un dels noms d’aquesta llista luctuosa excedeix les possibilitats d’aquest espai. Valgui, però, el comentari elegíac que José Andrés Rojo, en constatar aquesta presència impactant de la mort, va escriure a El País (16-09-22) sobre la petjada que deixen alguns d’aquests artistes, periodistes, escriptors, economistes, polítics… : «Els vas tractar, els vas llegir, els vas veure a la televisió i vas ser testimoni dels seus canvis, et van ensenyar a mirar el que passava amb les seves pel·lícules i fotografies, alguns van voler transmetre’t que les coses del passat tenen un valor i que cal conservar-les i, d’altres, més aviat et van suggerir que hi ha situacions que toca liquidar amb urgència i de manera fulminant, va haver-hi aquells a qui vas voler assemblar-te pels seus posats o la seva elegància, la seva heterodòxia o la seva intel·ligència, d’altres en vas obtenir consol, et van fer tremolar amb la seva música, van voler que sabessis del valor de la paraula i de la importància d’escoltar l’altre, alguns van explorar el camí de la saviesa, però sense anomenar-lo mai d’aquesta manera tan pomposa, però i tant que ho van fer: atrapar el sentit del món, tenir notícia de la felicitat, descobrir la importància del més petit».
I només podem dir amén a les belles paraules de Giuseppe Ungaretti que Antoni Puigverd va citar en la seva oració fúnebre per l’escriptor Vicenç Pagès: «Només afegiré que som aquí per donar-nos els uns als altres “la caritat ferotge del record”».
