La primavera de 1964 Camilo José Cela viatja per primer cop als Estats Units, on fa conferències – gràcies a un pla ordit per Gonzalo Sobejano– en gairebé trenta universitats: Harvard, Columbia, Princeton, Yale, Stanford, Berkeley i un llarg etcètera. Aquell mateix any l’escriptor es trasllada a la nova casa de La Bonanova, davant de la badia de Palma, alhora que celebra el número cent de la seva impagable revista Papeles de Son Armadans (1956-1979). La seva activitat és incessant, i emprèn l’aventura, acompanyat del clan familiar, d’Ediciones Alfaguara. Els temps editorials prometen millorar substancialment amb l’arribada de Manuel Fraga Iribarne al Ministeri d’Informació i Turisme l’estiu del 62. En una carta al seu admirat Américo Castro (3-8-1964), CJC li anunciava a títol privat:

«El pròxim dia 1 de setembre començarà a fer els primers i previs passos de tempteig i posada en marxa Ediciones Alfaguara, empresa que inspiro, superviso i manejo. Procurarem fer una editorial selecta, molt acurada i respectuosa i honesta amb els autors i amb tothom, de tendència liberal i de realitats molt concretes i mesurades i ben pesades».

Darrere de l’aventura editorial hi havia el capital del constructor navarrès Jesús Huarte, que comptava amb el futur Premi Nobel com a president, al costat dels seus germans Juan Carlos, director gerent, i Jorge, director literari. D’entre les moltes coses que van fer –algunes inacabades– és important la projecció de la narrativa en català, tant en la magnífica col·lecció Ara i Ací (el novel·lista estrella de la qual va ser Xavier Benguerel) com en la col·lecció de novel·les curtes, que paral·lelament a La Novela Popular Española (nascuda a principis de 1965 i dirigida per Jorge Cela), es va anomenar La Novel·la Popular Catalana, col·lecció que va publicar el seu primer número en acabar la primavera de 1966, Adéu, abans d’hora de Ramon Folch i Camarassa.

 

Contemporània, inèdita i catalana

Els primers passos del projecte els explicava CJC en unes declaracions poc després d’arribar a Buenos Aires al diari La Nación (10-8-1966): «Alfaguara ha iniciat la publicació de La Novel·la Popular, quinzenal en castellà i mensual en català. Si hi hagués material per donar-li sentit de continuïtat, també es publicaria La Novel·la Popular en gallec i en basc». Mentrestant, La Vanguardia havia donat notícia el 21 d’abril, a les portes de Sant Jordi, que «Alfaguara publica La Novel·la Popular, sota el lema de “contemporània, inèdita, catalana”. Hi podrem llegir novel·listes consagrats i novells. Ramon Folch i Camarasa ha estat l’autor del primer número de la col·lecció».

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

La col·lecció La Novela Popular. Contemporánea. Inédita. Española (aquest era el rètol complet) va oferir el seu primer número el 5 de febrer del 65: es tractava d’El rapto, de Francisco Ayala. La col·lecció paral·lela, La Novel·la Popular. Contemporània. Inèdita. Catalana, tenia com a director Manuel Costa-Pau, proposat per Rafael Borràs Betriu, que la tardor del 65 es va fer càrrec, a proposta de CJC, de la delegació d’Alfaguara a Catalunya.

Borràs va recordar en la primera part de les seves interessants memòries d’un editor, La batalla de Waterloo (2003), les circumstàncies de la posada en marxa de la col·lecció catalana: «Hi va haver certa resistència per part del Ministeri, perquè entenien que això de catalana s’enfrontava a espanyola, però suposo que Camilo, que presumia de ser amic de Fraga, els va convèncer». En efecte, va convèncer Robles Piquer, amb el vistiplau de Fraga.

Vegem en què va consistir aquesta resistència, que s’inscriu en un context més ampli de contenciosos successius, entre els anys 63 i 66, de l’escriptor gallec amb Carlos Robles Piquer, director general d’Informació del Ministeri de Fraga, a qui Cela apel·la en comptades ocasions, tot i que estic convençut que l’opinió del ministre decanta les querelles que es van produint. En cito algunes: la censura i l’edició per part de l’editorial d’Esther Tusquets d’Izas, rabizas i colipoterras (1963), la censura i l’edició d’El rapto de Francisco Ayala, la censura i l’edició de La colmena (1966) a la col·lecció Puerto Seguro d’Alfaguara, la col·lecció La Novel·la Popular (1966) o l’entrevista que li va fer el diari de Buenos Aires Galicia durant l’estada de Cela a l’Argentina la segona meitat de l’estiu del 66, que va motivar un informe de la Direcció General de Seguretat adreçat a Fraga Iribarne.

 

Dos dels llibres de la col·lecció, de 1965, La Novel·la Popular Catalana d'Alfaguara.

Dos dels llibres de la col·lecció, de 1965, La Novel·la Popular Catalana d’Alfaguara.

 

Talls i ratllades

Examino breument un episodi contextual, que revela l’autoritat amb la qual Cela negociava amb Robles Piquer. Després dels talls i les ratllades de la censura a El rapto (que semblen fetes –segons Cela– «per una dama catequista que va restreta»), l’escriptor gallec comunica a Robles Piquer (17-1-1965): «Davant la meva consciència i la teva autoritat superior –que acato i a la qual em sotmeto– he decidit donar per no fets els talls i editar la novel·la tal com la va escriure el seu autor», ajudant-se d’aquesta afirmació contundent: «en el terreny del patriotisme i la política, no admeto lliçons d’un petit funcionari, ja que fa 48 anys que demostro que estimo Espanya i que sé servir-la».

D’altra banda, Robles Piquer va deixar escrita a Memoria de cuatro Españas (2011) una reflexió que il·lumina l’atmosfera d’aquelles dialèctiques: «La veritat és que, en el cas de Cela, tot era més fàcil, perquè l’amistat era sòlida i va ser viva fins a la seva mort, el gener del 2002.»

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

«No admeto lliçons d’un petit funcionari, fa 48 anys que demostro que estimo Espanya i que sé servir-la», va escriure Cela.

Per promocionar les dues col·leccions de novel·la popular, Alfaguara va editar un prospecte que aprofitava el prestigi de Papeles de Son Armadans per divulgar-les (a Papeles s’anunciaven des de l’Editora Nacional fins a l’Editorial Lumen i naturalment Alfaguara, sempre sota el control de l’alma mater de la revista). A Robles Piquer no li agrada que el prospecte equipari les col·leccions de la novel·la popular espanyola i la novel·la popular catalana: «veient-les juntes s’estableix una contraposició que, sens dubte, no heu buscat, però que de cap manera hem d’afavorir», li escriu a Cela el 27 de juny del 66. En la seva meditada contestació (6-7-1966), l’escriptor gallec comença dient-li:

«No, estimat Carlos. No busquem tres peus al gat, ni veiem fantasmes on no n’hi ha. És cert que una de les col·leccions de la novel·la popular se subtitula contemporània, inèdita, espanyola i l’altra contemporània, inèdita, catalana. Però, on és la contraposició que em denuncies?»

 

La mà de Manolo Fraga

A continuació, li expressa els seus punts de vista. En primer lloc, li adverteix que no està d’acord amb el nou bateig que es va produir al diccionari de l’Acadèmia el 1925, canviant «llengua castellana» per «llengua espanyola», ja que «tan espanyols com els castellans són els homes i els idiomes gallecs, bascos i catalans». En segon lloc, respectant l’autoritat de don Ramón Menéndez Pidal (Cela va ingressar a l’Acadèmia quan la presidia don Ramón), ha decidit dir «novel·la espanyola a l’escrita, originàriament, en espanyol, i catalana, a l’escrita, originàriament, en català». I en tercer lloc, li confessa amb un posat exaltat i perillós que no va traslladar mai als papers públics, el següent:

«Si l’espanyol, l’idioma espanyol, se l’hagués continuat anomenant castellà, el tema ni s’hauria plantejat. La contraposició no és entre Espanya i Catalunya, que també és Espanya i estic disposat a mantenir-ho amb les armes a la mà, sinó entre la llengua espanyola castellana i la catalana, cosa que des del meu punt de vista és una contraposició afortunada i enriquidora. Aquests dies, tornant de Sòria, he passat per Catalunya, i he vist, amb goig, que al cap de l’Estat se’l saludava, en no pocs pobles del camí, amb pancartes en català. Darrere d’aquests cartells crec endevinar la mà de Manolo Fraga i a ell (o a qui hagi estat), m’agradaria fer-li arribar la meva felicitació per la seva noble intenció unitària, eficaç en la seva pluralitat lingüística i inoperant per a tots i humiliant per a catalans, bascos i gallecs (que, no ho oblidis, també som espanyols) en el seu excloent –i per fortuna sembla que prescrit– centralisme a ultrança. La meva aspiració és que facis teves les meves raons».

«L’error és anomenar espanyol el castellà; un altre és anomenar el castellà “llengua oficial”, adjectiu sempre alarmant i impopular.»

El 14 de juliol Robles Piquer li contesta, li diu que comparteix el «fons» de l’argumentació celiana de la carta anterior, recorre a Martí de Riquer (enfront de Julián Marías) per assenyalar que prefereix la dicotomia llengua castellana / llengua catalana, i manté que «la contraposició és desafortunada i que agradarà molt als catalanistes de soca-rel, és a dir, els que voldrien formar una mena de nou Portugal, amb Catalunya, València i Balears». Cela tanca la correspondència sobre aquest assumpte (19-7-1966) sense esmenar el seu propòsit i continua, afegint de nou que «la meva adjectivació no va aplicada, com penses, al substantiu novel·la, entesa com a “novel·la nacional”, sinó al substantiu novel·la referida a la llengua en què està escrita».

PUBLICITAT
Correos Market

 

Llengua comuna

En aquesta carta del 19 de juliol, Cela s’estén en una consideració general que va mantenir al llarg de tots els seus dies, tret en els últims anys (tot i que aquest és un assumpte per a un altre article) i des de tribunes molt diverses:

«El problema català és molt greu i culpo el poder central (no a Fraga ni a tu, per descomptat, que la cosa ve de molt enrere) d’haver regalat als separatistes la delicada eina de la llengua. Joan Maragall va cantar a Espanya en català. Quan el català, la llengua catalana, va ser tan impolíticament perseguit, l’home català va començar a fer servir la llengua com a arma política. Una cosa anàloga passa amb l’espanyol dels porto-riquenys de Nova York. El que em dol és que el poder central no hagi sabut fer i engrandir Espanya en castellà, català, gallec i basc. Lluny d’això, va imposar el castellà fins al punt d’anomenar-lo espanyol i d’aquella pols, aquest fang. L’error, un dels errors, és anomenar espanyol el castellà, bé ho sé; un altre és anomenar el castellà “llengua oficial”, adjectiu sempre alarmant i impopular. Per què no es va dir el que realment és i a ningú no li hauria molestat: llengua comuna?».

Per cert, que l’analogia que Cela traça amb l’espanyol dels porto-riquenys també la va emprar en aquelles dates Maurici Serrahima a Realidad de Cataluña. Respuesta a Julián Marías (1967), citant-ne a mitges la procedència, que no és altra que un article de Jaime Benítez, rector de la Universitat de Puerto Rico (recinte de Río Piedras) i gran amic de Juan Ramón Jiménez, «El futuro de Puerto Rico», publicat a Revista de Occidente el gener del 1966.