La primavera de 1964 Camilo José Cela viatja per primer cop als Estats Units, on fa conferències – gràcies a un pla ordit per Gonzalo Sobejano– en gairebé trenta universitats: Harvard, Columbia, Princeton, Yale, Stanford, Berkeley i un llarg etcètera. Aquell mateix any l’escriptor es trasllada a la nova casa de La Bonanova, davant de la badia de Palma, alhora que celebra el número cent de la seva impagable revista Papeles de Son Armadans (1956-1979). La seva activitat és incessant, i emprèn l’aventura, acompanyat del clan familiar, d’Ediciones Alfaguara. Els temps editorials prometen millorar substancialment amb l’arribada de Manuel Fraga Iribarne al Ministeri d’Informació i Turisme l’estiu del 62. En una carta al seu admirat Américo Castro (3-8-1964), CJC li anunciava a títol privat:

«El pròxim dia 1 de setembre començarà a fer els primers i previs passos de tempteig i posada en marxa Ediciones Alfaguara, empresa que inspiro, superviso i manejo. Procurarem fer una editorial selecta, molt acurada i respectuosa i honesta amb els autors i amb tothom, de tendència liberal i de realitats molt concretes i mesurades i ben pesades».

Darrere de l’aventura editorial hi havia el capital del constructor navarrès Jesús Huarte, que comptava amb el futur Premi Nobel com a president, al costat dels seus germans Juan Carlos, director gerent, i Jorge, director literari. D’entre les moltes coses que van fer –algunes inacabades– és important la projecció de la narrativa en català, tant en la magnífica col·lecció Ara i Ací (el novel·lista estrella de la qual va ser Xavier Benguerel) com en la col·lecció de novel·les curtes, que paral·lelament a La Novela Popular Española (nascuda a principis de 1965 i dirigida per Jorge Cela), es va anomenar La Novel·la Popular Catalana, col·lecció que va publicar el seu primer número en acabar la primavera de 1966, Adéu, abans d’hora de Ramon Folch i Camarassa.

 

Contemporània, inèdita i catalana

Els primers passos del projecte els explicava CJC en unes declaracions poc després d’arribar a Buenos Aires al diari La Nación (10-8-1966): «Alfaguara ha iniciat la publicació de La Novel·la Popular, quinzenal en castellà i mensual en català. Si hi hagués material per donar-li sentit de continuïtat, també es publicaria La Novel·la Popular en gallec i en basc». Mentrestant, La Vanguardia havia donat notícia el 21 d’abril, a les portes de Sant Jordi, que «Alfaguara publica La Novel·la Popular, sota el lema de “contemporània, inèdita, catalana”. Hi podrem llegir novel·listes consagrats i novells. Ramon Folch i Camarasa ha estat l’autor del primer número de la col·lecció».

La col·lecció La Novela Popular. Contemporánea. Inédita. Española (aquest era el rètol complet) va oferir el seu primer número el 5 de febrer del 65: es tractava d’El rapto, de Francisco Ayala. La col·lecció paral·lela, La Novel·la Popular. Contemporània. Inèdita. Catalana, tenia com a director Manuel Costa-Pau, proposat per Rafael Borràs Betriu, que la tardor del 65 es va fer càrrec, a proposta de CJC, de la delegació d’Alfaguara a Catalunya.

Borràs va recordar en la primera part de les seves interessants memòries d’un editor, La batalla de Waterloo (2003), les circumstàncies de la posada en marxa de la col·lecció catalana: «Hi va haver certa resistència per part del Ministeri, perquè entenien que això de catalana s’enfrontava a espanyola, però suposo que Camilo, que presumia de ser amic de Fraga, els va convèncer». En efecte, va convèncer Robles Piquer, amb el vistiplau de Fraga.

Vegem en què va consistir aquesta resistència, que s’inscriu en un context més ampli de contenciosos successius, entre els anys 63 i 66, de l’escriptor gallec amb Carlos Robles Piquer, director general d’Informació del Ministeri de Fraga, a qui Cela apel·la en comptades ocasions, tot i que estic convençut que l’opinió del ministre decanta les querelles que es van produint. En cito algunes: la censura i l’edició per part de l’editorial d’Esther Tusquets d’Izas, rabizas i colipoterras (1963), la censura i l’edició d’El rapto de Francisco Ayala, la censura i l’edició de La colmena (1966) a la col·lecció Puerto Seguro d’Alfaguara, la col·lecció La Novel·la Popular (1966) o l’entrevista que li va fer el diari de Buenos Aires Galicia durant l’estada de Cela a l’Argentina la segona meitat de l’estiu del 66, que va motivar un informe de la Direcció General de Seguretat adreçat a Fraga Iribarne.

 

Dos dels llibres de la col·lecció, de 1965, La Novel·la Popular Catalana d'Alfaguara.

Dos dels llibres de la col·lecció, de 1965, La Novel·la Popular Catalana d’Alfaguara.

 

Talls i ratllades

Examino breument un episodi contextual, que revela l’autoritat amb la qual Cela negociava amb Robles Piquer. Després dels talls i les ratllades de la censura a El rapto (que semblen fetes –segons Cela– «per una dama catequista que va restreta»), l’escriptor gallec comunica a Robles Piquer (17-1-1965): «Davant la meva consciència i la teva autoritat superior –que acato i a la qual em sotmeto– he decidit donar per no fets els talls i editar la novel·la tal com la va escr