El covid-19 ha destapat la insostenibilitat d’un model socioeconòmic que fa temps que ens envia senyals de la seva capacitat destructiva, especialment en forma de riscos ambientals i de creixement de les desigualtats socials.

La pandèmia ens ha posat davant del mirall i ens mostra la nostra pitjor cara, els nostres punts febles, els globals i els propis de cada país. El covid-19 ens envia algunes lliçons que faríem bé en tenir presents i ens assenyala algunes cruïlles, en les quals la societat haurà de decidir si opta per la continuïtat o per la disrupció cap a nous terrenys, encara que siguin ignots.

Malgrat les diferents mirades –en molts casos confrontades– existeix un ampli acord pel que fa a la importància que han jugat els treballs i les persones treballadores en la resposta a la pandèmia. En molts casos es tracta de feines a les quals la societat atorga un gran valor social, però que en canvi no es retribueixen d’acord amb aquest valor. Majoritàriament corresponen a activitats molt feminitzades, que durant segles ni tan sols eren reconegudes com a treballs i, per tant, no es retribuïen i que en fer el salt a la condició de treballs productius ho fan amb baixes retribucions.

Són les feines invisibles de persones invisibilitzades que viuen en ciutats o barris invisibles, com s’ha encarregat d’assenyalar el periodista i amic Marc Andreu.

En aquest àmbit dels treballs, un dels factors disruptius d’aquesta crisi ha estat el creixement ràpid i descontrolat del treball a distància, el teletreball –o el que sigui això que hem fet durant els mesos de confinament. El nostre país partia d’un dels nivells més baixos de teletreball –un 4 % abans del coronavirus– i es calcula que en poques setmanes ha arribat a ser utilitzat pel 22 % de la població ocupada.

Hem pogut veure administracions públiques que gestionaven la complexitat i intensitat de les seves feines des de les cases dels empleats públics. Per exemple el SEPE, que amb els ERTO ha vist multiplicada per sis la seva tasca habitual, ho ha fet amb les oficines tancades. Les redaccions dels mitjans de comunicació s’han quedat buides i han desaparegut físicament en el sentit literal del terme.

La magnitud de la discontinuïtat encara se’ns escapa en tota la seva dimensió i tot apunta que, en bona part, ha vingut per a quedar-se, fet que ens obliga a pensar sobre com organitzar aquesta disrupció i els seus efectes.

En tots els processos disruptius que el coronavirus ha provocat o accelerat –alguns ja estaven en marxa– es detecten tant els potencials de millora com altres que podrien aprofundir les tendències autodestructives del nostre model socioeconòmic. A més, ja tenim prou experiència històrica com per saber que les innovacions tecnològiques no tenen efectes deterministes, sinó que és l’ús que en fem el que en determina el balanç final en forma d’actius i passius.

 

Zones fosques

El que sembla que ja podem afirmar és que cap de les opcions que aquestes disrupcions ens presenten en forma de disjuntives no són netes –totes tenen zones fosques. Avui encara no sabem com afectarà la caiguda del preu del petroli –que el gran confinament ha accelerat– en els processos de transició ecològica i energètica, en el model de mobilitat, en l’organització extensa o compacta de les nostres ciutats.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Això és el mateix que passa amb el teletreball. En els pocs mesos d’experiència ja hem pogut detectar alguns dels pros i contres als quals haurem de fer front i si és possible governar-los.

D’una banda ha contribuït a mantenir l’activitat de moltes empreses privades i públiques, ha ajudat a mantenir el confinament i fer-lo compatible amb el funcionament de l’economia –tot i el coma induït que se li ha provocat. Ha reduït la mobilitat obligada als centres de treball i per tant, també, els riscos directes de contagi.

Al mateix temps ens ha mostrat el seu perfil menys agradable. D’entrada, ha dualitzat encara més les persones treballadores, entre les que han pogut accedir al treball a distància i les que no, en funció del tipus d’activitat. Aquesta dualitat s’ha convertit en desigualtat social –en aquest cas en forma de major risc de contagi de les persones que han hagut de continuar amb els treballs presencials.

També ha mostrat la poca preparació de les empreses i administracions públiques per fer un teletreball endreçat. Ha multiplicat les desigualtats de gènere en relació a les tasques de conciliació que, una vegada més, s’han carregat majoritàriament sobre l’esquena de les dones. Aquest és un exemple clar que les innovacions tecnològiques per si soles no resolen els problemes o fins i tot els poden agreujar si no van acompanyades de canvis culturals i dels paradigmes dominants.

El teletreball ha contribuït a mantenir l’activitat de moltes empreses i ha ajudat a respectar el confinament.

En el terreny de la seguretat ha fet emergir nous riscos de salut laboral per a les persones treballadores, també el de vulneració del seu dret a la intimitat com a conseqüència de l’ús empresarial d’eines informàtiques pròpies. I, en paral·lel, ha posat en evidència els riscos de seguretat per a les empreses i administracions públiques per l’obertura en canal de les seves dades i la gestió fora del marc protegit de l’organització empresarial.

No hauríem de menysvalorar el risc de pèrdua de sociabilitat que tenen algunes fórmules de teletreball a temps complet i l’impacte que, segur, acabarien provocant en les formes d’organització social com el sindicalisme que, encara avui, s’articulen en entorns de presencialitat.

 

Nous béns comuns

Ens topem també amb un factor que el teletreball comparteix amb tots els processos de creixement de l’activitat digital durant el confinament. L’augment espectacular de les dades digitals (el biggest data) que s’han creat i les conseqüències que això té en termes de major poder econòmic i polític de les grans corporacions privades que, avui, són les que s’aprofiten en exclusiva de l’ús i govern d’uns béns que faríem bé de considerar com a nous béns comuns.

La llista de pros i contres és llarga i necessitem fer un exercici profund per detectar-los tots. Tant com es pugui, conscients que aquests processos es belluguen en terrenys desconeguts, mantenen zones fosques a les nostres observacions i generen moltes incerteses.

Reitero la idea que cap d’aquests actius o passius no es presenta de manera neta i que cada factor està molt relacionat amb altres amb els quals interactua.

No hem de menysvalorar el risc de pèrdua de sociabilitat d’algunes fórmules de teletreball a temps complet.

Així, el teletreball pot ser un factor que afavoreixi l’ocupació de persones que viuen en zones poc poblades i distants dels grans nuclis productius, però per si sol no millorarà la seva ocupabilitat si, en paral·lel, no milloren les infraestructures de telecomunicacions i no es garanteix l’accés en condicions d’igualtat a serveis essencials com la salut o l’educació.

El teletreball pot afavorir la reducció de la mobilitat obligada als centres de treball i per tant la reducció d’emissions i dels riscos de contagi –mentre no està disponible una vacuna. En aquest sentit també pot contribuir a la transició des del paradigma urbanístic de ciutats extenses que usen de manera abusiva el territori i encareixen els serveis públics a les ciutats més compactes. Però aquesta ciutat compacta s’ha demostrat també com un factor de risc en l’augment dels contagis. Quadrar tots aquests factors, no serà fàcil.

Davant de totes aquests incerteses no ens podem quedar bloquejats, esperant la fórmula màgica que ens aporti seguretat plena, un ideal del qual faríem bé d’acomiadar-nos-en. Entre altres coses perquè la paralització social i política davant d’aquesta complexitat faria que el desenvolupament del teletreball, que s’accelerarà –sí o sí– a partir de la postpandèmia, es produeixi sobre la lògica i els raïls d’un sistema socioeconòmic que ha demostrat gran capacitat destructiva, especialment en el terreny de les desigualtats socials.

Per tant, caldrà arriscar i fer-ho ràpid. No sóc dels que creuen que la regulació per si sola ho resol tot, però és evident que ajuda a civilitzar –si es fa bé– les relacions socials.

 

Dret a la desconnexió digital

Urgeix doncs posar en marxa un procés de regulació del teletreball que haurà de garantir els drets de les persones treballadores, especialment els de salut laboral, de conciliació o de desconnexió digital, així com determinar la compensació dels costos econòmics que això comporta per als treballadors. Aquest procés de regulació haurà de ser amb el màxim debat i participació social i alhora amb mirades pluridisciplinàries. Sobretot per garantir que el seu desplegament no agreujarà les bretxes socials, de gènere i territorials.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

En aquest escenari caldrà tenir present tota la resta de variables que no són estrictament laborals. I també generar una dinàmica i instruments en forma d’observatori de l’impacte que té la seva implantació.

Sempre és una bona pràctica avaluar totes les polítiques públiques però quan es tracta de realitats que comporten disrupcions significatives, l’avaluació esdevé vital.

No n’hi ha prou amb les lleis, necessitem que a la regulació del teletreball l’acompanyin algunes disrupcions culturals. Entre aquestes, un canvi en la mateixa concepció de l’empresa. Correm el risc que el teletreball es posi al servei –com s’ha fet per exemple en les empreses de plataforma– d’estratègies empresarials que pretenen externalitzar riscos i costos a les persones treballadores.

El teletreball pot reduir la mobilitat obligada als centres de treball, amb reducció d’emissions i de riscos de contagi.

Per evitar-ho cal trencar amb el concepte d’empresa que té un únic objectiu i raó de ser, el d’oferir valor a l’accionista. Aquesta visió reduccionista de l’empresa ha tingut efectes perversos, sobretot quan té de parella de ball directius amb retribucions desmesurades, que es fixen en funció dels rendiments a curt termini que la seva gestió ofereix als accionistes.

 

Un nou instint de supervivència

En l’horitzó apareixen moviments que apunten a la necessitat d’un canvi de paradigma de l’empresa, que deixi d’obeir a un sol amo –l’accionista– i atengui també als interessos dels diversos stakeholders –treballadors, proveïdors, clients, comunitats locals.

Aviat tindrem l’oportunitat de comprovar si estem davant d’un nou instint de supervivència, com els que ha protagonitzat el capitalisme al llarg de la seva història, o es tracta d’una altra cortina de fum, com la de la «refundació del capitalisme» de Sarkozy.

Aquest factor serà clau per veure si el teletreball s’utilitza per guanyar eficiència empresarial sense externalitzar riscos i per millorar la qualitat dels treballs i la creació d’ocupació o bé serveix per apuntalar un model socioeconòmic amb gran capacitat de generar desigualtats socials. Com sempre, escollir el camí està en les nostres mans.