La política té molt de gestió d’expectatives. El govern espanyol podria haver optat per un perfil baix de cara a la presidència del Consell de la UE –com el que ha preferit adoptar Suècia en la primera meitat del 2023– i d’aquesta manera evitar el risc de ser criticat si no és capaç de satisfer els seus objectius. No obstant això, tant per raons d’índole europea com per consideracions més domèstiques, ha decidit apostar a l’alça i ha dissenyat una agenda molt ambiciosa. 

Les tres primeres vegades que Espanya va fer aquesta tasca –1989, 1995 i 2002– van ser, en general, positives per al procés d’integració i per als governs de Felipe González i José María Aznar que les havien organitzat. La quarta, que va tenir lloc el 2010, va resultar, en canvi, deslluïda per una combinació adversa de factors d’índole institucional (l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa només un mes abans d’arrencar), internacional (la cancel·lació de grans cimeres que s’havien anunciat com a «esdeveniments històrics per al planeta») i, sobretot, econòmic (perquè va ser just llavors quan la Gran Recessió, ja de per si dolorosa, va mutar en una crisi de deute públic a l’Eurozona molt nociva per a Espanya). José Luis Rodríguez Zapatero, lluny de treure’n partit a Europa i a casa, va veure com el país patia una deterioració d’influència a Brussel·les i el seu partit queia a plom en els sondejos. 

El govern actual no s’ha acovardit per aquest record. Al cap i a la fi, Pedro Sánchez té un perfil proactiu a l’escena europea que fa que s’assembli més a González o Aznar que als seus dos predecessors immediats i, amb l’horitzó d’eleccions generals el desembre, no podia deixar escapar l’oportunitat d’aprofitar la projecció que li pot donar el semestre. A més, al marge de les circumstàncies nacionals, l’exercici de la presidència ha recuperat recentment un cert relleu a la UE. És veritat que les seves funcions estan limitades des de fa quinze anys per la introducció de la presidència estable del Consell Europeu i de l’Alt Representant al capdavant del Consell d’Afers Exteriors, però no tant com per evitar que fessin brillar Alemanya el 2020, amb la negociació del pla de recuperació postpandèmia, o França el 2022, en articular la resposta europea a la guerra a Ucraïna. 

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.