La política té molt de gestió d’expectatives. El govern espanyol podria haver optat per un perfil baix de cara a la presidència del Consell de la UE –com el que ha preferit adoptar Suècia en la primera meitat del 2023– i d’aquesta manera evitar el risc de ser criticat si no és capaç de satisfer els seus objectius. No obstant això, tant per raons d’índole europea com per consideracions més domèstiques, ha decidit apostar a l’alça i ha dissenyat una agenda molt ambiciosa.
Les tres primeres vegades que Espanya va fer aquesta tasca –1989, 1995 i 2002– van ser, en general, positives per al procés d’integració i per als governs de Felipe González i José María Aznar que les havien organitzat. La quarta, que va tenir lloc el 2010, va resultar, en canvi, deslluïda per una combinació adversa de factors d’índole institucional (l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa només un mes abans d’arrencar), internacional (la cancel·lació de grans cimeres que s’havien anunciat com a «esdeveniments històrics per al planeta») i, sobretot, econòmic (perquè va ser just llavors quan la Gran Recessió, ja de per si dolorosa, va mutar en una crisi de deute públic a l’Eurozona molt nociva per a Espanya). José Luis Rodríguez Zapatero, lluny de treure’n partit a Europa i a casa, va veure com el país patia una deterioració d’influència a Brussel·les i el seu partit queia a plom en els sondejos.
El govern actual no s’ha acovardit per aquest record. Al cap i a la fi, Pedro Sánchez té un perfil proactiu a l’escena europea que fa que s’assembli més a González o Aznar que als seus dos predecessors immediats i, amb l’horitzó d’eleccions generals el desembre, no podia deixar escapar l’oportunitat d’aprofitar la projecció que li pot donar el semestre. A més, al marge de les circumstàncies nacionals, l’exercici de la presidència ha recuperat recentment un cert relleu a la UE. És veritat que les seves funcions estan limitades des de fa quinze anys per la introducció de la presidència estable del Consell Europeu i de l’Alt Representant al capdavant del Consell d’Afers Exteriors, però no tant com per evitar que fessin brillar Alemanya el 2020, amb la negociació del pla de recuperació postpandèmia, o França el 2022, en articular la resposta europea a la guerra a Ucraïna.
El poder executiu protagonitza el semestre, però també hi exerceixen un paper el Parlament, les comunitats autònomes i la societat civil.
Espanya no és França ni Alemanya, però vol jugar en la lliga dels estats membres capaços d’empènyer la construcció europea. Des de les institucions i les capitals més europeistes es veu amb bons ulls aquesta predisposició a liderar, ja que la UE s’enfronta a desafiaments polítics i econòmics de gran importància, hi ha eleccions que renovaran el Parlament i la Comissió en la primavera del 2024 –cosa que pràcticament impedirà que Bèlgica exerceixi una presidència efectiva després de l’espanyola– i els dos països següents que estaran al capdavant del Consell seran Hongria i Polònia, que no destaquen precisament per jugar en equip amb la bandera blava.
PUBLICITAT
Dos anys de preparació
Des del punt de vista organitzatiu, la presidència s’està planificant des del 2021 amb una estructura que descansa sobre la Moncloa i el Ministeri d’Afers Exteriors. Aquest departament es va reforçar fa dos anys amb la creació d’una Secretaria General per a la Unió Europea. Una mica més tard, el gener del 2022, es va constituir un comitè organitzador adscrit a la Presidència del Govern, tot i que presidit pel ministre d’Exteriors, i assistit per una Oficina de Coordinació. El comitè s’ha reunit ja gairebé vint vegades. Tots els ministeris estan implicats en aquesta tasca i, a més de les seves responsabilitats en la negociació dels processos legislatius que es desenvolupin a Brussel·les, faran reunions informals de ministres en diferents ciutats de la geografia espanyola.
El poder executiu és el clar protagonista perquè, al capdavall, el Consell és una institució intergovernamental, però també hi exerceixen un paper el Parlament, les comunitats autònomes i la societat civil. Les Corts acolliran a Madrid quatre conferències amb delegacions dels altres vint-i-sis parlaments nacionals i, a més, en el si de la Comissió Mixta Congrés-Senat per a la UE, s’ha elaborat una ponència que, malgrat el que després es dirà, evidencia que els partits polítics espanyols continuen apostant per més Europa.
Ucraïna continua sent la prioritat, encara que Espanya vol que la UE també presti atenció a l’Amèrica Llatina i al Mediterrani meridional.
També resulta interessant el pragmatisme i el consens amb el qual estan preparant el semestre les disset comunitats autònomes en el si de la Conferència per a Assumptes Relacionats amb la UE, que convoca el Ministeri de Política Territorial i disposa d’una coordinació rotatòria que ara correspon a La Rioja. Finalment, cal destacar la creació d’un Fòrum per a la Societat Civil. Tant l’enfortiment de la coordinació interministerial com la dimensió no governamental esmentada i tota l’activitat acadèmica, periodística o cultural vinculada amb la presidència posen de manifest que aquesta continua sent una ocasió idònia per debatre i posar al dia la política europea del país que l’exerceix.
Una UE més autònoma
Però quines seran les prioritats substantives? És costum a la UE que el programa de cada presidència només es publiqui unes setmanes abans que arrenqui el semestre, per lleialtat cap a l’estat membre que l’exerceix en aquest moment. No és solament una qüestió de cortesia institucional, sinó també d’incertesa sobre com evolucionaran les desenes d’expedients legislatius (ara mateix en són més de 120) que a cada moment negocia el Consell amb el Parlament Europeu, sota els auspicis de la Comissió en els anomenats «diàlegs a tres». Per aquest motiu encara no es coneixen els objectius concrets ni el lema triat per Espanya. Tanmateix, sí que ja s’ha anunciat la que serà la gran prioritat política: avançar en l’anomenada «autonomia estratègica oberta» de la UE, a la qual es dedicarà la cimera de caps d’estat o de govern que tindrà lloc, el mes d’octubre, a Granada.
El Govern espanyol ha identificat aquest concepte com a central en el context geopolític actual, marcat per l’agressivitat russa, l’assertivitat xinesa i l’erosió del multilateralisme. Europa, que havia confiat en els avantatges de la globalització sense atendre gaire les dependències que aquesta li generava, ha vist en els últims anys com Donald Trump, la pandèmia o la guerra deixaven al descobert moltes vulnerabilitats. El que es pretén és que la UE reforci la seguretat militar, l’autoproveïment energètic i alimentari, les capacitats industrials en salut i altres productes bàsics o el potencial d’innovació tecnològica.
El sud també existeix
No és un debat pacífic, perquè alguns estats membres recelen de l’enfocament que França li ha volgut donar, amb èmfasi en una defensa no subordinada a l’OTAN i certs tints proteccionistes. El repte és consensuar entre els vint-i-set quin ha de ser el camí cap a una UE més autònoma que no perjudiqui la seva relació amb els Estats Units (de fet, la seguretat i la defensa ni tan sols es tractaran a Granada) ni abandoni l’aposta tradicional europea per liberalitzar el comerç. La línia de treball impulsada per Espanya al costat dels Països Baixos durant els últims anys li atorguen certa autoritat.
PUBLICITAT
La intensa agenda exterior de la UE en la segona meitat del 2023 continuarà en gran part estant dominada per Ucraïna i les seves derivades (ajuda financera, noves sancions a Moscou, abordar quan es donen les condicions per negociar la pau, o afrontar un segon hivern sense el gas rus). No obstant això, inclourà també una sèrie de cimeres internacionals de gran relleu. No es tracta de reunions convocades per Espanya, perquè correspon fer-ho al president del Consell Europeu, Charles Michel, però la veritat és que hi haurà un protagonisme espanyol important en tractar-se dels tres espais geogràfics als quals dedica més atenció la seva diplomàcia.
El juliol tindrà lloc a Brussel·les la cimera amb els països de l’Amèrica Llatina i el Carib (CELAC), que pretén estructurar una relació política que fa gairebé una dècada que es menysté. A l’octubre, coincidint amb el Consell Europeu informal de Granada, hi haurà una nova cimera de la Comunitat Política Europea que inclou països tan rellevants per a l’actual política exterior espanyola com el Regne Unit, Turquia o la mateixa Ucraïna. En tercer lloc, tot i que encara no està confirmat, es vol celebrar, el desembre, una cimera amb els països del veïnatge sud o, en cas que la presència d’Israel compliqui la convocatòria, amb els membres de la Lliga Àrab.
En tot cas, per molt funcional que sigui la conversa interna sobre la política europea d’Espanya que es dugui a terme a propòsit de la presidència, per molt que, a Granada, avanci el debat sobre l’autonomia estratègica, i per molt fructíferes que siguin les cimeres amb països tercers, l’autèntic nucli de la presidència s’exerceix en nou de les deu configuracions formals del Consell, on Espanya ha d’impulsar el desenllaç de molts expedients legislatius. Ser un estat membre europeista, de grandària rellevant, i que exerceix aquesta responsabilitat al final de la legislatura europea exigeix estar a l’altura de les altes expectatives generades, i això es jutjarà per la quantitat i la qualitat dels èxits concrets que s’assoleixin.
La unitat que domina la UE des que el febrer del 2022 Rússia va atacar el seu veí pot beneficiar Espanya, però no és menys cert que aquest clima es pot ennuvolar per discrepàncies sobre com continuar afrontant la guerra o, el que és més fàcil, per dissensos sobre temes reguladors concrets. Toca abordar assumptes molt divisius, com la reforma del mercat elèctric, les decisions que cal adoptar sobre consolidació fiscal i ajudes d’estat, la revisió a mitjan període del marc financer plurianual amb les propostes de la Comissió sobre un Fons de Sobirania Europea o el Pla Industrial del Pacte Verd, els difícils avanços en el pacte migratori, les negociacions d’ampliació (des d’Ucraïna a Kosovo), o l’examen de les qüestions sobre l’estat de dret. En gairebé tots aquests assumptes, a més, Espanya té posicions molt fortes i hi ha alguns estats membres nerviosos per si no fa de mediador honest i neutral.
Eleccions a l’horitzó
Arribar a final d’any mantenint la unitat fonamental dels europeus serà el gran repte d’una presidència amb una agenda molt ambiciosa. Però l’ambició no assegura un resultat reeixit; més aviat eleva la dificultat per a aconseguir-ho i fins i tot posa en perill una altra unitat –la interna– per si l’oposició considera que un semestre massa brillant resulta il·legítim davant la perspectiva electoral imminent del desembre. Tradicionalment, la política europea ha estat un àmbit de consens relatiu entre el PSOE i el PP, però en els últims temps s’està afeblint i corre el risc de convertir-se en una nova víctima de la intensa polarització interna.
Cada vegada hi ha més assumptes de tall europeu que es polititzen, com per exemple la implementació governamental dels diners del programa Next Generation, els plans de la Comissió per a l’ajust fiscal a mitjà termini, la protecció de Doñana, la vinculació entre la vigilància europea de l’estat de dret i la renovació del Consell General del Poder Judicial o, per descomptat, el desenllaç de les euroordres. Per això, encara que sigui una rebaixa d’expectatives que pot semblar una mica frustrant, el veritable èxit del semestre es mesurarà per la capacitat de mantenir units entorn del projecte europeu no solament els vint-i-set sinó la gran majoria dels espanyols. I així, el gener del 2024, sigui quin sigui el color polític que triomfi a les eleccions, el govern resultant continuï sent europeista.
