Les cicatrius dels carrers solquen el terra, a vegades tirades amb regla, Eixample, a vegades desordenades, serpentejants, Horta, Nou Barris… i d’altres entrelligades, Nus de la Trinitat. Entre aquestes ratlles d’asfalt s’obren espais verds, no gaires, amb visions que no es perceben des de terra. El Parc del Laberint o els jardins de Cervantes en són una mostra. Alguns edificis, com la Torre Agbar, perden altura. D’altres semblen pensats per veure’ls des de dalt, el Mercat de Santa Caterina o el Centre de Recerca Biomèdica. La plaça Reial amb palmeres, teulades vermelles i arcades té un aire colonial… El terrat de La Pedrera amb les xemeneies fantasmagòriques i els celoberts ovalats fa honor a la seva fama.

En definitiva, la visió aèria de la ciutat que s’amuntega entre les lleres del Llobregat i del Besòs compensa la manca de persones, d’olors i sons amb una insòlita plasticitat allunyada del punt de vista terrenal.