Quan la nit del 27 d’octubre de 2019 es van donar a conèixer els resultats de les eleccions presidencials, el sistema polític argentí recuperava una foto que, amb les conseqüències de la crisi econòmica, social i política de començaments de segle, havia perdut: les dues grans coalicions –Juntos por el Cambio (JxC) de centredreta i el Frente de Todos peronista, avui anomenat Unión por la Pàtria (UxP)– aglutinaven, conjuntament, 9 de cada 10 electors. L’Argentina recuperava el bipartidisme o, més ben dit, inaugurava el bicoalicionisme.
La pandèmia, la frustrant experiència macrista i el retorn decebedor del peronisme, com també la percepció de distanciament entre la classe política i la realitat quotidiana de la ciutadania, va produir un combo que s’ha accelerat en els últims dos anys. Ara, les dues coalicions tradicionals han passat de contenir gairebé el 90 % dels seus votants a poc més del 55 %.
Una reedició del «que marxin tots». Però si fa vint anys aquella proclama la va resoldre la política mateixa (el sistema), la seva nova versió, per contra, sembla que la resoldrà un outsider.
La centralitat de la conversa
«Milei ja ha guanyat.» Es podria pensar que la frase es va escriure en plena eufòria durant la campanya electoral. Però no. La va escriure, amb molta seguretat, en un tuit Darío Epstein –economista i home fort de Javier Milei– seixanta-dos dies abans de les PASO (primàries, obertes, simultànies i obligatòries). En aquells dies, la figura del candidat llibertari semblava haver perdut lluentor i, de fet, ell mateix denunciava que sofria una campanya de censura en els mitjans de comunicació.
En aquell tuit, Epstein sostenia el ja ha guanyat «perquè ha corregut l’arc polític cap a la llibertat. Ara es parla d’equilibri fiscal, de no gastar més del que entra, de reduir la despesa, d’independència del BCRA».
El frame «llibertat». Milei ha aconseguit molt hàbilment connectar l’atmosfera emocional actual, que va començar amb la llarga quarantena experimentada durant la pandèmia, amb la seva proposta electoral. Ha sabut llegir correctament el clima d’època i la forta ruptura semàntica d’un sector ampli de la població amb la classe política, especialment amb els que tenen menys de 30 anys, que constitueixen al voltant del 30 % del cens electoral.
Ara la dreta parla sense complexos ni eufemismes. I, guanyi o no, la seva agenda tindrà una veu potent en el Parlament.
La Finestra d’Overton. Si al començament de segle, el cèlebre «que marxin tots» expressava demandes i consignes amb sortida col·lectiva que podrien ser titllades d’esquerranes, vint anys després el trencament ha estat oposat: tant en un sentit individualista com en els tòpics. Com assenyala el consultor Fernando Pittaro, «més enllà del seu acompliment electoral futur, ell ja ha guanyat. Perquè les seves idees ja han penetrat en gran part de l’opinió pública normalitzant propostes i enfocaments que fins fa molt poc temps eren marginals». En altres paraules: ha aconseguit introduir temes que abans no existien, i n’ha resignificat uns altres que eren vistos com a negatius, com la dolarització i el record de la convertibilitat (que va posar fi a la hiperinflació del 1989-1990 i va acabar en el col·lapse del 2001). A més, ha rescatat sense pudor personatges amb condemna històrica i social, com l’expresident Carlos Menem i l’exministre d’Economia, pare de l’«un a un» i del corralito, Domingo Cavallo.
Geografia i mecànica electoral
La novetat Milei no s’esgota aquí. La seva performance electoral presenta una cosa inèdita: pel que fa a la marca, guanya les PASO prescindint de la província de Buenos Aires (només triomfa en 4 de 135 municipis) –que reuneix gairebé 4 de cada 10 electors–, el Gran Buenos Aires –l’àrea més densament poblada– i la Ciutat de Buenos Aires.
PUBLICITAT
En aquest sentit, Milei sembla que s’està allunyant de la seva gènesi. Està deixant de ser un fenomen de grans ciutats per créixer a l’interior del país i els pobles. De fet, en termes nominals (papereta per candidat, i no la suma de les internes de cada espai), Milei va ser el més votat en sis de les dotze ciutats amb més de 500.000 habitants. Però a les ciutats d’entre 300.000 i 499.000 habitants, que són vint, Milei es va imposar en onze, és a dir, en més de la meitat. I com més ens allunyem dels grans centres urbans, més millora el seu rendiment: entre les urbs d’entre 100.000 i 299.000 habitants, que són 60, el candidat d’ultradreta va ser el més votat en 50.
Un vot transversal. Milei s’imposa en províncies riques de la zona nucli de la Pampa Humida, com Córdoba, La Pampa i Santa Fe, però també en províncies pobres del nord argentí: Salta, Jujuy, Tucumán, Misiones, La Rioja. De fet, pel que fa a la marca, es va imposar en el 73 % dels municipis amb una mitjana salarial més alta i en el 83 % dels de salari mitjà. I va ser, nominalment, el més votat en 8 de les 10 ciutats més riques i en 6 de les 10 ciutats més pobres del país.
No fa una defensa oberta del genocidi de la dictadura civicomilitar (1976-1983) però nega la xifra de 30.000 persones desaparegudes.
Ni de bojos ni de rics, però tampoc exclusivament de lectors de Rand, Friedman ni Hayek. La ultradreta criolla escapa a la caricatura i penetra en territoris –fins ara– vistos com a impenetrables. Un fenomen transversal i una mecànica electoral inèdita en quaranta anys de democràcia.
Milei i Vox
Les comparacions sorgeixen ràpidament. És cert, tenen molts punts de contacte i prèviament han fet sinergia. Però també hi ha diferències.
Una agenda compartida. Hi ha temes que són transversals en la ultradreta global. En aquests temes Milei i Vox conversen amb naturalitat. L’antifeminisme i els temes de gènere són, tal vegada, els més palpables. L’horitzó rupturista amb els models d’integració regional –Mercosur i UE– també els aplega. Milei, en la seva cara llibertària, advoca per un mercat lliure i sense les restriccions que imposa el Mercosur, ja que, en les seves paraules, «restringeix el desenvolupament», cosa amb la qual també coincideix Santiago Abascal, que veu les institucions europees com «una font de problemes, ansietat i incertesa».
La mirada històrica. Un altre punt on concorden és en la memòria històrica. Milei no fa una defensa oberta del genocidi de l’última dictadura civicomilitar (1976-1983) i el seu govern, però nega la xifra de 30.000 persones desaparegudes. No ho reivindica, però impugna el consens que hi ha al seu voltant: «una visió bòrnia de la història». De la mateixa manera, Vox, com va dir Abascal el 2019, «no té una posició sobre Franco».
Casta. Quan la tarda del 8 d’octubre passat Javier Milei va pujar a l’escenari com a orador convidat del festival Viva 22 de Vox, va fer un discurs enèrgic amb el seu repertori habitual: va parlar contra el zurderío, el socialisme i la «ideologia de gènere». Tampoc no hi va faltar el seu icònic crit de guerra: «¡Viva la libertad, carajo!». Però, en canvi, sí que en va estar absent un concepte central de la seva retòrica: la casta. Milei va triar obviar-la. Perquè, així com a Espanya republicà és sinònim d’esquerres i a l’Argentina de dretes, «la casta» també té una interpretació diferent en una riba o l’altra.
Una altra diferència. La ultradreta espanyola és, sobretot, identitària. El seu origen són les demandes postmaterials (territori, identitat, migració, gènere), mentre que l’argentina és més aviat materialista (inflació, salaris, impostos). Entendre aquesta gran diferència és crucial.
Ha arribat per quedar-se
L’Argentina està assistint al naixement d’un nou cicle polític. El primer símptoma: per primera vegada en vint anys, els cognoms Macri o Kirchner no apareixen en la papereta presidencial.
Aquest nou cicle polític, a més, trenca amb una llei no escrita des del retorn democràtic del 1983: que la presidència sigui una discussió entre el radicalisme (de la Unión Cívica Radical) de la Ciutat de Buenos Aires (avui JxC de Macri) i el peronisme de la conurbació de Buenos Aires. Així, obre la porta al fet que un candidat outsider pugui accedir a la Casa Rosada.
Milei pot ser un president sense territori. Pot guanyar i no governar cap de les 24 governacions del país, i fins i tot tenir poques intendències (alcaldies). En qualsevol cas, si es repetissin els resultats del 13 d’agost en la primera volta –22 d’octubre–, Milei tindria a penes un bloc de 41 diputats i 8 senadors; el 16 % de la Cambra de Diputats i l’11 % del Senat. Això, en un país tan presidencialista, implicaria un redisseny de la gimnàstica del poder.
Si es repetissin els resultats del 13 d’agost en la primera volta, Milei tindria a penes el 16 % de la Cambra de Diputats i l’11 % del Senat.
De fet, en les disset eleccions provincials de l’any, anteriors a les PASO, l’espai de Milei va obtenir resultats marginals. El que revela que el candidat llibertari no ha fet una construcció col·lectiva, sinó que tot gira entorn de la seva personalitat. Un altre possible indicador d’aquest nou cicle: les personalitats importen més que els aparells.
Problemes per als uns i per als altres. El fenomen Milei pot portar un conjunt de noves dinàmiques. Algunes de les quals, fins i tot, potser no aconseguim veure-les encara. Però a priori, sabem d’alguns reptes per a Juntos por el Cambio i Unión por la Patria.
Els del primer són potser més fàcils de percebre. Milei és la versió més clara que el gran Cambiemos de Macri 2015, que contenia totes les sensibilitats de la dreta argentina, ja no existeix. Dependrà, en part, de la sort de Milei poder recuperar aquesta capacitat.
Els d’UxP són més subterranis. Milei ha aconseguit capturar tres targets lligats històricament al peronisme: joves, sectors mitjans-baixos i la classe baixa. La joventut ja no veu el peronisme com l’eina de rebel·lia contra l’establishment; per a les capes mitjanes-baixes, el peronisme ha deixat de ser una garantia de mobilitat social; i als sectors populars ha deixat d’assegurar-los les condicions mínimes. Tot això, sumat a la percepció que el peronisme ja no assegura estabilitat econòmica, representa un escull que cal resoldre, independentment de com acabi aquest procés electoral.
Un doble desafiament
Al cap de quaranta anys del final de la dictadura i del començament del cicle democràtic més llarg de la història argentina, les vores de la democràcia es veuen esquerdades. L’alternativa autoritària representa un doble desafiament: contenir la frustració ciutadana i recuperar la capacitat de conducció de les dues grans coalicions. La incògnita, en tot cas, és si aquest nou cicle polític portarà un reacomodament del tauler polític, amb Cristina i Macri encara en la partida. Interrogants que, eventualment, es començaran a respondre en el que queda d’any. Veurem quines noves regles de joc sorgeixen.
