Primer va publicar Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal (Viena Edicions, 2013), cinc anys després, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures (Viena Edicions, 2018), i ara Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura i a tots tres llibres Enric Iborra (València, 1960) es revela com un intèrpret de la literatura universal, un lector voraç que fa l’efecte d’haver-ho llegit tot, tant els llibres dels escriptors com els llibres sobre els escriptors.

D’una banda, els llibres d’Enric Iborra ajuden a ser conscient que llegir és sempre llegir amb la companyia o el record d’altres escriptors del passat, com si de sobte es formés part d’una família prodigiosa i inoblidable que es pot anomenar tradició, cultura, o de la manera que plagui més a cadascú; de l’altra, ajuden a fer entendre com se situen les obres en el passat i què poden significar per als lectors d’ara i aquí; en tercer lloc, recorden una obvietat no sempre tinguda present, que La Bíblia, La Ilíada o La Divina comèdia formen part d’una tradició sense la qual es mutila el sentit de les obres modernes i contemporànies: saber-ho i assumir-ho és el primer pas per entendre la literatura amb llibertat, sense haver-se de constrènyer als tòpics que semblen haver esdevingut imprescindibles o sense caure en les piruetes exhibicionistes del que Harold Bloom anomenava «les escoles del ressentiment».

A l’era de l’analfabetisme especialitzat, a l’era de l’imperi del que Michiko Kakutani anomena «l’efecte Rashomon» –aquell punt de vista que afirma que tot depèn del punt de vista de cadascú–, en una era on sembla que les veritats universals ja no poden existir, vençudes per la invasió de les petites veritats personals i les percepcions construïdes gràcies a les forces socials i culturals de la marginalitat, il·lusiona que hi hagi gent com Enric Iborra, com si apostés per les conviccions i la fidelitat en comptes de les ideologies i els oportunismes, ben lluny de perspectives amb ànsia d’instaurar-se com a dominants i que s’assemblarien, per exemple, a les tesis que presenta Sebastià Portell (ses Salines, 1992) a Les nenes que llegien al lavabo: gens partidari de l’elitisme a la literatura, considera que «els de sempre donen veu als de sempre» i que la mirada de l’home blanc, heterosexual i no marginat socialment l’ha empobrit i la perjudica perquè ignora i menysprea altres escriptures, la de les dones, «els llibres escrits per lesbianes i marietes, per persones transsexuals i per ni-figa-ni-raïms».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

I es pregunta: «és que els presos, els tolits, els negres, els llatins, els quinquis, els pobres, els alcohòlics, els desclassats, els addictes, escriuen pitjor?»; distingeix amb prou nitidesa entre la veritat i la mentida, entre la realitat real i la realitat ideològica, i la seva obstinació a denunciar els mals de l’Occident burgès i patriarcal pot dur el lector de Les nenes que llegien al lavabo a creure que està davant d’un pamflet a favor de la postveritat i del relativisme cultural, a favor de l’igualitarisme, la representativitat i de la literatura com una eina perquè tothom sigui més amable amb tothom en un futur immediat: Orwell temia que els totalitarismes prohibissin l’accés a la informació; a Huxley, en canvi, més atent a la frivolitat dels entreteniments i a la cultura de l’espectacle, li feia més por que els canals informatius fossin tants que l’art de saber quedés aniquilat per la passivitat i l’egoisme.

 

Un cànon particular

No és d’estranyar, aleshores, que Sebastià Portell i les generacions educades en el narcisisme i l’autoestima, vegin els cànons literaris com «una pràctica conservadora» i se’ls equipari a «l’índex Librorum Prohibitorum, per tal de controlar l’escriptura i la lectura des dels espais de poder»: «cal que prenguem consciència que nocions estètiques com la qualitat o el gust són això, però res més: nocions, discursos, construccions». «Contra el cànon, canonades», diu Sebastià Portell.

No és una mala opció prendre Enric Iborra com a guia i submergir-se immediatament en les novel·les de Balzac o Dickens.

A l’altra banda dels espectres sinistres que s’han anat apoderant del clima cultural, a Els còmplices Enric Iborra torna a situar-se a favor de la vida civilitzada, del respecte a l’ordre establert de l’alta literatura, sense oblidar que la riquesa inesgotable del cànon permet anar construint alhora un cànon particular on tothom hi troba espai per triar el seu camí particular.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

En el cas d’Enric Iborra un lloc preponderant l’ocupa Montaigne i els seus Assaigs, sens dubte, i quan en el Postfaci s’hi llegeix el següent: «El llibre de Montaigne digeria molts llibres, sense organitzar-los metòdicament ni analitzar-ne els continguts, i acomplia així una funció de breviari o de llibre de capçalera: proporcionava una drecera a la formació del judici enfront de la massa creixent d’escrits impresos que sobrecarregava i oprimia el lector i permetia a aquest públic no especialitzat relacionar-los amb la seva vida personal, tal com Montaigne havia fet», al lector no li costa entendre que es troba davant de la millor descripció d’Els còmplices.

Davant de l’angoixa originada pel que Gabriel Zaid anomenava «los demasiados libros», davant de l’arrogància de les novetats contínues que exigeixen un espai exclusiu als taulells de les llibreries, no pot ser una mala opció prendre Enric Iborra com a guia i submergir-se immediatament en les novel·les de Balzac o Dickens, en els diaris de Grillparzer o d’Arthur Schnitzler, en l’obra sencera d’Stendhal o de Joseph Conrad, en Josep Pla o Ferran Soldevila, o en les cartes de Plini el Jove, per exemple, que durant l’erupció del Vesuvi va sortir amb la seva mare al pati de la casa i, com si les flames i els terratrèmols fossin unes molèsties supèrflues, es va posar a llegir: «No sé si qualificar-ho de fermesa o d’imprudència, el cas és que em faig dur un volum de Titus Livi i, com qui cerca de distreure’s, me’l poso a llegir i àdhuc continuo fent extractes, tal com havia començat», escriu. Al capdavall devia ser la conseqüència d’un aprenentatge familiar: el seu oncle, Plini el Vell, que sabia que la vida és breu i la llista de llibres ben llarga, «sempre es feia dur en llitera, fins i tot a Roma, perquè així podia aprofitar el temps per llegir».

S’equivocaria, però, qui pensés que Enric Iborra escriu des de l’erudició o que se sotmet a qualsevol moda metodològica: passa per alt la psicoanàlisi, desdenya l’estructuralisme i el marxisme, no mira ni de reüll la desconstrucció o la ideologia de gènere, i, com un bon humanista, sap distanciar-se del soroll del món per tornar a l’ensenyament dels clàssics i generar un magnànim discurs propi, com si visqués entre la gent i participés dels seus afanys però sense identificar-se ni amb els uns ni amb els