Primer va publicar Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal (Viena Edicions, 2013), cinc anys després, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures (Viena Edicions, 2018), i ara Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura i a tots tres llibres Enric Iborra (València, 1960) es revela com un intèrpret de la literatura universal, un lector voraç que fa l’efecte d’haver-ho llegit tot, tant els llibres dels escriptors com els llibres sobre els escriptors.

D’una banda, els llibres d’Enric Iborra ajuden a ser conscient que llegir és sempre llegir amb la companyia o el record d’altres escriptors del passat, com si de sobte es formés part d’una família prodigiosa i inoblidable que es pot anomenar tradició, cultura, o de la manera que plagui més a cadascú; de l’altra, ajuden a fer entendre com se situen les obres en el passat i què poden significar per als lectors d’ara i aquí; en tercer lloc, recorden una obvietat no sempre tinguda present, que La Bíblia, La Ilíada o La Divina comèdia formen part d’una tradició sense la qual es mutila el sentit de les obres modernes i contemporànies: saber-ho i assumir-ho és el primer pas per entendre la literatura amb llibertat, sense haver-se de constrènyer als tòpics que semblen haver esdevingut imprescindibles o sense caure en les piruetes exhibicionistes del que Harold Bloom anomenava «les escoles del ressentiment».

A l’era de l’analfabetisme especialitzat, a l’era de l’imperi del que Michiko Kakutani anomena «l’efecte Rashomon» –aquell punt de vista que afirma que tot depèn del punt de vista de cadascú–, en una era on sembla que les veritats universals ja no poden existir, vençudes per la invasió de les petites veritats personals i les percepcions construïdes gràcies a les forces socials i culturals de la marginalitat, il·lusiona que hi hagi gent com Enric Iborra, com si apostés per les conviccions i la fidelitat en comptes de les ideologies i els oportunismes, ben lluny de perspectives amb ànsia d’instaurar-se com a dominants i que s’assemblarien, per exemple, a les tesis que presenta Sebastià Portell (ses Salines, 1992) a Les nenes que llegien al lavabo: gens partidari de l’elitisme a la literatura, considera que «els de sempre donen veu als de sempre» i que la mirada de l’home blanc, heterosexual i no marginat socialment l’ha empobrit i la perjudica perquè ignora i menysprea altres escriptures, la de les dones, «els llibres escrits per lesbianes i marietes, per persones transsexuals i per ni-figa-ni-raïms».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.