Fa uns dies em van proposar escriure aquest article sobre la Contracultura a Barcelona. Vaig acceptar encara que se’m feia estrany reviure fets que sentia molt llunyans. Els mitjans començaven a donar veus d’alarma pel coronavirus i vaig pensar que si havíem de rebaixar el ritme social, potser tindria hores per recordar temps passats. Són les deu del vespre, cinquè dia de confinament pel covid-19, veig a la televisió el documental Rolling Thunder: A Bob Dylan Story, de Martin Scorsese (2019).

El documental segueix una gira que va fer el cantant pels Estats Units l’any 75. Bob Dylan és a l’escenari davant d’un públic entusiasmat. La cara empastifada de blanc, els ulls ennegrits amb kohl, al cap un barret amb un plomall de flors. Comença a cantar But it’s a hard rain… i de cop sento, enmig del silenci d’una ciutat paralitzada per l’epidèmia, un emocionant salt enrere en el temps. Una tornada a la psicodèlia, a la transgressió, a la il·lusió, a la joventut, a la ràbia, a la imaginació. Quin poder que té la música per regirar estrats solidificats, si les circumstàncies li són adients. Allen Ginsberg recita poemes, canta i balla en el documental que s’acaba amb ell i Dylan al cementiri on està enterrat Jack Kerouac, asseguts a terra davant de la tomba de l’autor d’On the Road.

La primera vegada que vaig sentir a parlar de la generació beat i dels seus poetes, pares de la contracultura als Estats Units, va ser gràcies a Ferran Fullà que acabava de sortir de la presó de Lleida junt amb Martí Capdevila, Salvador Clotas i Manolo Vázquez Montalbán, després de complir condemna dictada pel Tribunal d’Ordre Públic l’any 62.

En Ferran tenia un Temps Modernes dedicat als poetes beat Ginsberg, Ferlingetti, Corso, Kerouac i algun altre. Califòrnia, San Francisco, la llibreria City Lights on es reunien, van començar a fer-se’m familiars. Vam saber de les manifestacions d’estudiants contra la guerra del Vietnam, de la fundació dels Black Panthers a Oakland, dels aldarulls a la Convenció Demòcrata de Chicago. Els joves americans es posaven flors als cabells i adoptaven la consigna «feu l’amor i no la guerra».

PUBLICITAT

Al nostre país ja havien celebrat els vint-i-cinc anys de pau franquista. En aquell moment se solapaven situacions diferents i contradictòries en les nostres vides, la militància en partits antifranquistes, el desencant respecte a aquests partits, el convenciment que el franquisme no s’acabaria per la lluita sinó que el dictador moriria al llit, com així va ser, la ràbia per les condemnes a mort i les posteriors execucions, les ganes de ser feliços i de divertir-nos, érem joves, i les ganes d’engegar-ho tot a passeig.

Tot era mentida

El món que vèiem no ens agradava. No ens agradava el món que havien fet els nostres pares. Salve, Regina, Mater misericordia, des d’aquesta vall de llàgrimes et preguem, agenollats, atemorits, acollonits. Quan ja es copsava la societat del benestar; quan ja s’havien canviat els biscúters per seats 600, i aquests per renaults i citroëns, no estàvem disposats a acceptar que el món fos una vall de llàgrimes. Tot estava prohibit, tot era no i quan ens vam començar a preguntar «per què no?» anaren caient les prohibicions una darrere l’altra, com els decorats d’un teatre, i no passava res. Llavors vam pensar que tot allò que ens havien dit era mentida.

Al 9è B de la casa Fullà hi va arribar la Pepa Llopis que acabava de treure Joan Brossa de casa de les tietes.

La mare d’en Ferran Fullà tenia un terreny al Guinardó. El meu pare, de Quintanarraya, província de Burgos, que havia arribat a Barcelona sense diners però amb l’empenta i l’optimisme d’haver guanyat la guerra, va proposar de construir una casa de pisos en aquell terreny. No tenia experiència en el món de la construcció i s’havia de trobar un arquitecte. En Capdevila acabava de fer la mili amb l’Oscar Tusquets. Tusquets i Clotet van fer amb tota llibertat un projecte insòlit, experimental i fantàstic. La construcció d’aquella casa va ser un calvari per la manca d’experiència del constructor i dels arquitectes però en va sortir una casa extraordinària, la casa Fullà.

Allà hi va anar a viure la gent més variada perquè els pisos laberíntics, dúplex i tríplex no agradaven a les famílies convencionals, però sí que agradaven als joves psicodèlics d’aquell moment. Al barri n’hi deien «la casa dels hippies» i era com un castell màgic que s’omplia de colors gràcies a l’LSD. Quan vam començar a habitar l’edifici jo ja no era parella d’en Fullà sinó d’en Pau Maragall, brillantíssim rebel, que amb el pseudònim de Pau Malvido escriuria Nosotros los malditos sobre la moguda contracultural de Barcelona, cròniques publicades posteriorment per Anagrama.

Amb en Pau ens vam instal·lar al 5è B d’aquella casa. Al 7è hi va anar Victor Jou qui, amb Pepe Aponte, es van posar frenèticament a idear el Zeleste. Al 9è B hi va arribar la Pepa Llopis que acabava de treure Joan Brossa de casa de les tietes. Brossa, des de la terrassa del seu pis, irradiava energia creativa. Francesc Bellmunt preparava la seva Orgia. Els germans Clua assajaven amb Serrat i aquest cantava tangos amb Brossa. La Marta Pessarrodona plorava la mort d’en Ferrater. La Vicky Combalia, al 3r F, ens parlava de l’art conceptual.

La Casa Fullà a la cantonada dels carrers Gènova i Brussel·les al Guinardó.

Deixant el Drugstore sense llibres

Hi havia metges i arquitectes, tots molt joves, alguns encara no havíem acabat la carrera. Van arribar en Tim i en John, uns estudiants americans d’Illinois amb la maleta carregada d’elapés: Crosby, Stills, Nash and Young, Grateful Dead, Jimmy Hendrix, i amb llibres de Jerry Rubin i Abbie Hoffman, Steal this Book, i ens ho vam prendre seriosament deixant el Drugstore sense llibres, tots rapinyats.

PUBLICITAT

Quan s’havien canviat els biscúters per 600, i aquests per renaults i citroëns, no podíem acceptar que el món fos una vall de llàgrimes.

Pau Maragall, que estudiava sociologia a la nova UAB, va fer-se amb un grupet de seguidors del seu curs, incondicionals, Javier Ballester, Montesol, entre d’altres. Sota la seva direcció organitzaven performances i pintaven murs amb consignes de significació social.

Des del rovell de l’ou del moviment contracultural, la Universitat de Berkeley, van arribar en Luís Racionero i la María José Ragué i es van instal·lar al Putxet. La Ragué va publicar California Dream (Kairós) on ens explicava, de primera mà, què passava a Califòrnia.

Damià Escuder, un empordanès que havia caigut a la marmita dels bolets al·lucinògens quan va néixer i ja no en necessitava per anar sempre volat, amb barba i cabells rojos i esborrifats, exercia de guru intel·ligent i sideral. Jaume Sisa i alguns altres es deixaven dir de tot quan passejaven la seva cabellera pels carrers. A Formentera, en Pau Riba i la Mercè Pastor tenien nens a pèl, sense metge ni llevadora, i la gossa Monacabra els llepava el culet quan es cagaven.

Mentre, al costat de la cisterna, gravaven Jo, la dona i el gripau amb Toti Soler i el madrileny Mario Pacheco, ros com un fil d’or, que poc després va obrir la discogràfica Nuevos Medios on va descobrir i produir els nous flamencs, Camarón, Ketama i altres. Pepe Ribas iniciava l’aventura d’Ajoblanco, la revista àcrata que va acollir el bo i millor dels qui tenien alguna cosa a dir fora de l’establert.

A Formentera, Pau Riba i Mercè Pastor tenien nens a pèl, sense metge ni llevadora, i la gossa Monacabra els llepava el culet quan es cagaven.

I al carrer del Comerç, Nazario, un mestre d’escola arribat de Sevilla amb els còmics de l’underground americà sota el braç, obtinguts a la base de Rota, feia de mare d’una colla d’aprenents de dibuixant que no paraven d’inventar-se historietes amb les quals publicaren El Rrrollo Enmascarado. Jo anava i tornava de l’Afganistan i de l’Iran.

Esbarjo sense dispendi

En aquest caldo de cultiu es van publicar revistes, sorgiren grups de teatre, grups de música i cantautors memorables. Es van muntar comunes, festivals de música, discoteques. Tot això passava poc abans que morís el dictador. Temps ple d’energia, de creativitat, d’il·lusió, de ganes de canviar el món, de respecte i gaudi de la natura, d’esbarjo sense dispendi, d’experimentació, de promiscuïtat, d’al·lucinacions, de marihuana i d’haixix.

Des del rovell de l’ou del moviment contracultural, Berkeley, van arribar Luís Racionero i María José Ragué i es van instal·lar al Putxet.

Mor el dictador i comença una explosió de llibertat, jornades llibertàries, mariconas al poder, drogues dures, sida. Hi van haver morts. El món seguí la seva dinàmica ferotge de creixement econòmic. El moviment contracultural va deixar uns corrents de pensament que segueixen vius entre aquells que encara creuen que una altra manera de viure és possible i necessària. Avui, en plena pandèmia i en el silenci del confinament, podem pensar-hi.