El periodista del Financial Times Simon Kuper va escriure recentment un article molt interessant on explicava que el problema més gran que tenia el Barça és que el club havia esdevingut FC Messi. És a dir, que la influència del crack argentí era tan gran que satisfer els seus desitjos, fins i tot quan aquests no es manifestaven de forma explícita, havia consumit en excés les energies i recursos del club.

És probable que algunes persones posin en qüestió que el Barça avui sigui FC Messi. Poden argumentar que l’entitat encara pesa molt, i que ho seguirà fent quan, un dia no llunyà, Messi definitivament deixi de jugar al primer equip. Però el fet és que el pes de la figura en la darrera dècada ha condicionat la política de fitxatges de jugadors i entrenadors i que, mentrestant (com el mateix jugador ha denunciat), no es desenvolupava una estratègia coherent.

Messi ha estat el jugador més decisiu de la història del Barça, però el Barça per mantenir-lo, i per mantenir-lo content, ha hagut de convertir-se en l’equip d’Europa que destinava un percentatge més elevat dels seus recursos a pagar els seus jugadors. En primer lloc a ell, amb repetides renovacions del seu contracte, i en segon lloc a jugadors de la seva generació, que s’han anat fent grans amb ell, com Alba, Busquets, Piqué o Suárez. Mantenir Messi i tots aquests jugadors, d’una qualitat indiscutible, ha estat molt car.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Cal una gestió estable, focalitzada a treure el màxim valor d’una cultura de joc basada en la pedrera i un ús científic del mercat de fitxatges.

Mentrestant, l’equip s’anava envellint, i no es desenvolupava una estratègia sòlida per substituir aquesta generació. Les sortides de Xavi i Iniesta (intel·ligents, sortint, ells sí, per la porta gran admetent que només els quedava benzina per a un darrer contracte lucratiu en una lliga exòtica) no van ser avís suficient, ni per a la directiva, ni per a l’oposició, ni per al gruix de l’entorn, per desenvolupar una acció sistemàtica de renovació que passés per solidificar una pedrera històrica, i per fer un ús «científic» (com fan el Liverpool, el Sevilla i altres equips) del mercat de fitxatges. La renovació passava només per pagar milionades per fitxatges «il·lusionants» que han estat fracassos sonors en les seves primeres temporades (Dembelé, Coutinho, Griezman…).

Kuper ha argumentat que la deriva cap a esdevenir FC Messi era inevitable. Però, és realment així? En part, té raó. Almenys, era molt difícil evitar el que ha passat. La raó és una combinació del fenomen de l’economia de les superestrelles (una minoria molt petita de creadors és molt preferida pel mercat i la demanda és fàcil de satisfer per raons tecnològiques), i les dificultats que tenen els clubs més populars per seguir una estratègia «científica» en el mercat de fitxatges, és a dir, una estratègia Moneyball. Aquesta estratègia, popularitzada en el llibre de Michael Lewis i la pel·lícula del mateix nom, consisteix a fer una anàlisi estadística dels perfils que es necessiten en un equip i buscar oportunitats de mercat per comprar i vendre, al marge del que digui l’opinió pública.

 

Les intuïcions dels grans jugadors

En un altre article de Kuper, que segurament es reflectirà en el llibre que està escrivint sobre el Barça, explicava com el club tenia un bon departament estadístic i d’innovació, però com l’entrenador en aquell moment, Valverde, no en feia ús perquè confiava més en les intuïcions dels seus grans jugadors, que havien guanyat més títols que ell mateix.

Des del 2012, quan Guardiola no es va atrevir a capitanejar una renovació, el club ha cedit el poder a les superestrelles.

El Barça va guanyar títols la temporada després de dir adéu a Cruyff (com a jugador –però també com entrenador), Maradona, Ronaldo i Ronaldinho. En el primer cas, el Barça va guanyar la seva primera Recopa (temporada 19781979), i en els altres, la lliga, i altres competicions. Això vol dir que esportivament no només no va ser la fi del món, sinó que el club podia aprofitar per reordenar de forma més racional els recursos. Podia Messi haver sortit «a temps» del Barça, fins i tot per la porta gran? Això hauria requerit una directiva disposada a vendre’l en el punt màxim de la seva valoració, amb capacitat per explicarho, i haver fet una bona gestió dels recursos aconseguits amb el traspàs. Per descomptat, ningú rellevant va fer una proposta d’aquestes característiques.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Una de les raons per les quals, fins i tot sota la hipòtesi de racionalitat, era difícil prendre aquesta decisió és que és difícil, en un moment donat del temps, saber si Messi estava en el punt màxim de valoració o convenia esperar. Si atenem a la mitjana d’edat en què se situa històricament el pic dels davanters (pensem en Cruyff, Maradona o Stoichkov), una temptació hauria estat vendre Messi l’any 2014, un dia abans que comencés el Mundial del Brasil, on les expectatives d’un Messi en la seva millor edat (27) eren màximes. Però el cert és que la valoració de Messi (segons el web de generació de coneixement de multituds, Transfermarkt, reconeguda com a força acurada pels experts, i utilitzada de fet en algunes negociacions) va seguir pujant fins a l’any 2018. Després d’aquest any, i fins i tot abans de l’actual pandèmia, la valoració va començar a baixar.

 

112 milions d’euros

És lògic, la valoració de mercat és una estimació del rendiment futur del jugador, al qual, per raons biològiques, no pot ser que li quedin gaires anys al màxim nivell, tot i que li queda prou benzina per seguir sent més que una icona potser durant un parell d’anys. Segons la mateixa font, el valor de mercat de Messi a l’hora d’escriure aquest article és de 112 milions d’euros, mentre que en el seu punt màxim (principis de 2018) era de 180 milions. Amb la relació degradada amb la directiva i un any que li queda de contracte, és molt improbable que el club pugui ara negociar un fitxatge pel seu valor de mercat, i s’haurà de conformar a treure-li rendiment a sobre del camp.

Però entre 2014 i 2018, si el Barça va obtenir al final d’aquest període 220 milions per Neymar (per sobre del valor de mercat d’aquest jugador), hagués pogut obtenir encara més per Messi. Les finances del club se n’haurien beneficiat, a condició que els diners s’haguessin invertit de forma intel·ligent, amb un pla a mitjà termini per millorar l’estructura del club, i no malgastant en el curt termini els diners, com es va fer fa uns anys amb els diners de Figo o més recentment amb els diners de Neymar. Que un club tingui naturalesa no lucrativa, no vol dir que els recursos no tinguin un cost d’oportunitat.

PUBLICITAT
Correos Market

 

Directiva atemorida

La majoria dels jugadors que van jugar contra el Bayern de Munic i van perdre per 8 a 2 tenien més de 30 anys. Messi va pressionar fins i tot perquè el club recuperés Neymar, no explícitament, però sí amb la boca petita, dient que no sabia si el club havia «fet prou» per recuperar els seus serveis. Des de 2012, quan Guardiola no es va atrevir a capitanejar una renovació, el club ha cedit el poder a les superestrelles, i se succeeixen entrenadors, directors tècnics i responsables de fitxatges, sota la pressió d’un entorn que té per objectiu buscar popularitat a curt termini entre la nombrosa afició. Tot això pressiona la directiva, atemorida a més per raons polítiques, que dificulten la presa de decisions racional, és a dir, tenint en compte els interessos del club a llarg termini.

La gran pregunta avui és si el Barça (com Catalunya) s’ha de conformar amb un lent declivi, incapaç de sortir de la trampa populista, o és capaç de combinar la democràcia amb una estratègia a mitjà i llarg termini. En el cas d’una entitat esportiva, segurament implica un lideratge acceptat pel conjunt de la comunitat que sigui capaç d’establir un compromís creïble amb una gestió estable, focalitzada a treure el màxim valor d’una cultura de joc basada en la pedrera i un ús científic del mercat de fitxatges. El Liverpool i el Sevilla ho han fet. El Barça és més gran, però la diferència és de grau, no de naturalesa