El 30 de maig del 1983 el Parlament de Catalunya aprovà, per àmplia majoria, la Llei de creació de l’Ens Públic de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) —col·loquialment la Corpo— una estructura de comunicació dependent de la Generalitat. D’ençà que el president Pujol va aconseguir arribar al poder, una de les seves prioritats i obsessions va ser bastir un aparell comunicatiu que fos controlat des del Consell Executiu de la Generalitat. En aquells temps de picabaralles competencials, les declaracions d’intencions i de principis tenien la seva importància. Sobre la missió de la Corpo, les autoritats catalanes no anaven més enllà del que afirmava el president: «En el nostre projecte de país, una ràdio i una televisió públiques han d’ajudar a defensar la llengua, i a construir la consciència de catalanitat».

Han passat gairebé 40 anys d’aquelles propostes inicials i potser fóra bo reflexionar avui al voltant de l’evolució, la història i el paper jugat per l’Ens en la societat catalana. Essent sincers, cal dir que el paper de TV3 i de Catalunya Ràdio, en la consolidació de la normalització lingüística, ha estat força positiu. Res a objectar al respecte. Per contra, l’anomenada «consciència de catalanitat», que fins i tot cita Pujol a les seves memòries, ha esdevingut, malauradament per a molts, la imposició d’un discurs nacionalista cada cop més radicalitzat.

La història de TV3 i de Catalunya Ràdio és la història d’un desencís. El desencís dels que un bon dia somiaren en una BBC catalana, professionalitzada i plural, i s’han trobat amb un producte final esbiaixat en mans del govern de torn o d’unes inèrcies sedimentades des de fa molt de temps. És prou sabut que la primera dècada de vida de la Corpo es caracteritzà per un funcionament sota control absolut d’un Consell Executiu que nomenava directors generals i presidents del Consell Assessor; ho feia valent-se d’una majoria absoluta que imposava els seus criteris, no sols en el si de la Corporació, sinó també a la Comissió de Control Parlamentari.

 

Comissions pel doblatge de pel·lícules

Aquests van ser uns anys foscos i descontrolats en els quals s’inicià, de forma sistemàtica i continuada, la transmissió d’uns valors i un univers simbòlic de caire nacionalista, al mateix temps que es fabricava un star system per a assolir l’hegemonia cultural. Periodistes, partits i sindicats varen intentar fer una defensa numantina de la desgovernamentalització i la professionalització de l’Ens, però els seus esforços foren en va. Van ser també uns temps de purgues i de marxa de professionals de gran vàlua, que després han triomfat en altres mitjans. També van aflorar pagaments de comissions a CiU, el famós 3 %, vinculats al doblatge de pel·lícules. En aquest context, tota crítica era escombrada parlamentàriament pel corró de les majories absolutes, no sense abans ser titllada de maniobra anticatalana.

Aquell objectiu que inicialment s’anuncià com la creació de consciència de catalanitat, esdevé, només 10 anys després, difusió de la doctrina nacionalista. Valgui com a exemple el contingut d’un informe confidencial encarregat pel Departament de Presidència, amb data de 25 de gener del 1993, que reconeixia «l’efecte positiu de la CCRTV en la transmissió d’idees des d’una perspectiva nacionalista». Control ideològic i polític, transmissió d’idees, selecció de personal, etcètera. Uns ingredients molt útils per a aconseguir consolidar una ràdio i una televisió al servei d’un determinat govern i la seva cosmovisió.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Val a recordar que es tracta d’un conjunt de problemes denunciats durant molts anys per l’oposició; una munió de queixes i soroll parlamentari que s’han estavellat contra el mur de les majories absolutes, de l’autocensura i del silenci de molts professionals. Ha hagut de passar molt temps perquè alguns s’atreveixin a criticar les inèrcies creades durant vint-i-tres anys de pujolisme, i uns altres anys de laissez faire, laissez passer dels governs del tripartit.

No fou fins al desembre del 1999, tot just iniciada una nova legislatura, que per primera vegada des de la creació de la CCRTV la Cambra catalana debatia a bastament sobre la situació del món audiovisual i dels mitjans de comunicació. Podríem afirmar que aquell debat va ser el punt culminant d’un període (1995-1999) que es va caracteritzar per un seguit de retrets i enfrontaments continuats sobre la gestió de l’Ens. Van propiciar la realització del debat les exigències de Pasqual Maragall adreçades a Jordi Pujol, el posicionament sindical i professional dels treballadors dels mitjans públics i els pronunciaments del Col·legi de Periodistes exigint la fi de la ingerència partidista en els mitjans de comunicació públics.

Els primers deu anys van ser temps de purgues i de marxa de professionals de gran vàlua, que han triomfat en altres mitjans.

La polèmica estava servida. No només per les denúncies d’instrumentalització governamental i la manca de pluralisme en els informatius, sinó també per pactes i aliances empresarials poc transparents. Un panorama que s’enterbolia encara més per un endeutament insuportable, el creixement de la conflictivitat laboral i la necessitat d’abordar el repte de les noves tecnologies. Conclòs el debat, la Cambra va aprovar unànimement una resolució en què els grups parlamentaris es comprometien a iniciar la confecció de tres lleis: una, sobre la regulació de la comunicació audiovisual a Catalunya; una altra, per reconvertir el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) en una autoritat independent, i una tercera, la reforma de la vella llei de la Corpo per a engendrar la de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).

 

Redefinició del CAC

El CAC, des del 2004, assoleix una funció molt important i decisiva pel que fa a la resolució de concessions en emetre informes preceptius i vinculants. Amb aquesta redefinició del CAC, Catalunya es dota d’una autoritat audiovisual similar a la d’altres països europeus. Per la seva banda, la Llei de comunicació audiovisual tractà, entre altres coses, el tema de la irrupció de les noves tecnologies i traspassà al CAC la competència de convocar i resoldre els concursos de llicències.

La tercera llei és la que constituirà la nova Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). En el seu text intentà incorporar els criteris debatuts en seu parlamentària i el conjunt d’aportacions del sector. S’hi parla molt d’independència, professionalitat, desgovernamentalització, contracte programa, publicitat, viabilitat econòmica i vincles amb la indústria audiovisual. S’introdueix un mètode de designació dels organismes directius que ja no ve donat directament pel govern de torn, i s’afavoreix el concurs públic i l’acord per mitjà del mètode dels dos terços…

Hem tornat a la baralla pel control dels mitjans davant la desesperació dels que encara creuen que és possible una BBC a la catalana.

Totes aquestes lleis van ser fruit d’un treball al Parlament en ponència conjunta al llarg de dues legislatures. Es va cercar l’acord i la transacció assumint tots plegats, almenys aparentment, les exigències de professionals, acadèmics i sindicalistes. Totes les formacions polítiques s’han vantat, al llarg d’aquests anys, de recollir les exigències dels sectors implicats, d’haver facilitat el consens al voltant d’aquest important tema de país. Ara aquest clima s’ha trencat, i tornem a la baralla pel control dels mitjans de comunicació davant la desesperació dels que encara creuen que és possible una BBC a la catalana.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Aquesta enumeració de lleis i fets parlamentaris podria ser el relat politicotècnic d’allò que ha succeït al llarg d’aquestes quasi quatre dècades. Lleis, moltes pervertides en la seva aplicació pràctica per pactes subterranis, la lotitzacione i els interessos partidistes. Això és cert, però sovint les coses tenen una dimensió que ens situa més enllà del diari de sessions, dels consensos parlamentaris i de les columnes de premsa.

 

Altaveu nacionalindependentista

Alguns desitjàvem una televisió i una ràdio públiques nacionals però no nacionalistes i no vam saber fer els deures quan tocava. Ens hem entretingut un munt de temps cercant models legislatius plusquamperfets i hem oblidat, en benefici d’altres, allò que Pujol va definir com «crear consciència de catalanitat». El 2007, en una entrevista a El Periódico, vaig introduir una metàfora per caracteritzar l’univers simbòlic dominant a TV3 i l’ancoratge etern d’algunes persones a la Corpo. Gosar dir que calia «arrencar la crosta nacionalista de TV3» fou considerat un delicte d’alta traïció.

Val a dir, com és obvi, que no pretenia l’exclusió política de ningú, sinó reflectir la urgència d’incorporar saba nova i pluralisme en els seus continguts. Els catalans som especialistes a fer-nos els ofesos. Alguns socis i adversaris van demanar la meva decapitació sense que el president Montilla els fes cas. Actualment, observant el rol assumit per TV3, crec que molts dels meus crítics consideren que em vaig quedar curt. Avui la CCMA és un altaveu de continguts nacionalindependentistes contraposats al que, per definició, són una ràdio i una televisió públiques plurals.