La sequera ha encès enguany la llum d’alarma arreu d’Espanya i a altres països europeus, sobretot a França i Itàlia. Val a dir, d’entrada, que aquest episodi agut no és més que l’altra cara del problema de fons: el canvi climàtic i, en el cas que ens ocupa, la crisi de l’aigua. Es tracta d’un problema estructural que, a curt termini, es podria pal·liar per un període sostingut de pluges, però que exigeix respostes en diferents fronts, més enllà de mesures conjunturals, en el marc del repte major de la transició ecològica. Sí, cal bastir una nova cultura de l’aigua que n’asseguri l’abastiment en els seus diferents usos: agrícola, industrial i urbà.

La crisi de l’aigua, des d’aquesta perspectiva, té un impacte transversal perquè és un factor de conseqüències polièdriques: agreuja la crisi energètica perquè fa minvar la producció de les centrals hidroelèctriques, incrementa també el consum d’energia que és essencial per al funcionament de les plantes dessaladores i és un factor afegit de l’escalada inflacionista, sobretot pel fet que incideix en el cistell d’anar a comprar: la pèrdua de bona part de la collita de cereals, la davallada de la producció de fruita dolça, l’encariment de les hortalisses i, de retruc, l’augment dels preus de la producció ramadera. Ambientalment, els episodis de sequera redueixen la biodiversitat dels nostres rius i acceleren també la desforestació.

En el cas de Catalunya, aquesta crisi de l’aigua s’afegeix als dèficits estructurals amb què el nostre país afronta els reptes de la transició ecològica. Val a recordar només dos indicadors clau: la nostra comunitat es troba a la cua de la producció elèctrica amb energies renovables (el 17 %, quan la mitjana espanyola és del 39 %) i l’any passat, a l’inici de l’episodi agut de sequera, la capacitat de les reserves d’aigua embassada era del 30 % mentre que la mitjana espanyola se situava en el 45 %. Durant la dècada prodigiosa del procés, els successius governs d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra no van escatimar recursos a l’hora d’organitzar diades i consultes, però van desatendre la gestió quotidiana; també pel que fa a la transició ecològica, les energies renovables i la política de l’aigua. 

Pere Aragonès, que presideix la Generalitat des del maig de 2021, ha viscut d’una renda minvant. La inacció de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i del Govern es resumeix en una dada: l’any passat, dos de cada tres euros de què disposaven en aquest camp es van quedar al calaix. L’última gran inversió es va realitzar durant el mandat dels governs del tripartit. En concret, la dessaladora del Prat, inaugurada el 2009 en l’etapa del president Montilla, ha estat una infraestructura clau per evitar restriccions de consum d’aigua de boca a l’àrea metropolitana de Barcelona. Hi ha inversions previstes que no s’han executat com és el cas, per exemple, de la descontaminació d’aqüífers i la reutilització de l’aigua. 

Cal dir, tanmateix, que el president Aragonès ha sabut fer de la necessitat virtut forçat per l’aritmètica parlamentària. Així, malgrat el fracàs inicial de la cimera de l’aigua, el Parlament de Catalunya va transaccionar, a inicis de maig, un text amb l’aval de JxCat, PSC i ERC que modifica el decret de mesures del Govern sobre l’aigua: les sancions als ajuntaments que incompleixin les restriccions s’activaran al mateix temps que els ajuts i es reforça el pla d’inversions en potabilitzadores i dessaladores. Aquest acord, en any electoral, és el camí per evitar una guerra de l’aigua com la que ha obert a Andalusia el president Moreno Bonilla amb la proposta d’ampliació dels regadius de Doñana. 

Més enllà del debat polític, la crisi de l’aigua demana també que tots els sectors reflexionin sobre els límits de l’actual model de consum, tant a les ciutats com al camp. Pel que fa a les grans àrees urbanes, les empreses distribuïdores –públiques i concessionàries privades– han d’assumir les seves responsabilitats per tal de limitar les pèrdues de la xarxa de distribució i els ajuntaments han de reforçar-ne la supervisió. D’altra banda, quant al món rural, el Govern ha d’acompanyar els agricultors en la modernització de la infraestructura de regadius per poder acabar amb algunes pràctiques ancestrals, encara vigents, de rec per inundació. 

Cal preguntar-se també si l’actual repartiment de l’aigua –un 70 % d’ús agrícola i un 30 % d’urbà i industrial– és sostenible a mitjà termini. Es tracta d’un debat que s’ha de fer sense apriorismes ni actituds essencialistes. Són els interessos compartits del conjunt de la població, de les ciutats i dels camps, els que s’han de preservar. Cal defugir, des d’aquesta òptica, les visions apocalíptiques de cert ecologisme dogmàtic i entendre que la Catalunya que coneixem, des dels prats del Pirineu fins als arrossars del Delta, és el resultat d’una natura humanitzada. 

Val a recordar que els pagesos són els cuidadors del territori. Per això, la política agrària, començant per la que es decideix a Brussel·les, s’ha de reorientar per tal que no subvencioni només determinats cultius, a vegades poc sostenibles, i perquè la Política Agrària Comuna sigui també un factor de sostenibilitat i un instrument de foment de la tasca de les persones del món rural com a cuidadores del territori. Per tot plegat, es fa necessari situar la crisi de l’aigua en el marc general de la transició ecològica per a assegurar-ne l’ús urbà i promoure una agricultura –també una indústria– basades en recursos renovables i sostenibles.