El fracàs de les altes expectatives del Partit Popular a les eleccions de Castella i Lleó ha tingut la conseqüència de fer esclatar amb una virulència extrema la crisi latent del principal partit de l’oposició a Espanya. Una crisi que se salda, de moment, amb un canvi en la correlació de forces internes dins del partit sota el lideratge d’Alberto Núñez Feijóo.

És necessari, però, parar atenció a les circumstàncies de l’esclat de la crisi: acusacions creuades de corrupció i d’espionatge, bel·ligerància aguda del conglomerat mediàtic de la dreta contra el president del PP, agitació de la plebs conservadora al carrer de Madrid i a les xarxes socials. En definitiva, una concatenació de fets per forçar la voluntat de la direcció i dels òrgans interns del partit en una determinada orientació i que ha estat interpretada com una mena de cop de mà populista, com un altre esdeveniment que certifica la degradació de les institucions.

És notori que la gestió de Pablo Casado al capdavant del Partit Popular no ha estat un èxit: no ha aconseguit, malgrat la seva intenció declarada, esborrar la taca negra de la mala reputació d’un partit corcat per una llarga història de casos de corrupció; no ha estat capaç de fer una oposició creïble al govern, basada més en una cridòria incessant que en un sòlid projecte alternatiu; no ha tingut l’altura de mires necessària per corresponsabilitzar-se del final del bloqueig vergonyós de les institucions, particularment del Consell General del Poder Judicial; ni tampoc no ha estat a l’altura en moments delicats de la gestió de la pandèmia, ni a l’hora de donar un cop de mà en els esforços per a la recuperació econòmica, i no ha sabut com afrontar el repte de la competència de l’extrema dreta de Vox, alternant moments merkelians amb moments de seguidisme de les propostes reaccionàries. En definitiva, Casado no ha estat capaç de presentar un projecte alternatiu atractiu, ni de dissenyar una estratègia política coherent.

Des del 2018, el Partit Popular ha encadenat una sèrie de males decisions que l’han portat a l’actual situació, començant per un congrés guanyat per Casado de rebot després de quedar en tercer lloc en la primera volta de les primàries; i seguint per una elecció poc encertada, a la vista dels resultats, dels càrrecs orgànics que l’han acompanyat… i que han acabat per trair-lo.

Al final d’aquest espectacle caníbal, Alberto Núñez Feijóo prendrà el relleu de Casado al capdavant del Partit Popular, amb l’aquiescència dels notables del partit. Però més enllà del recanvi en el lideratge, els populars haurien d’afrontar la seva refundació, tal com apunten veus respectades del conservadorisme liberal. En certa manera, així es podrien interpretar les paraules de José María Aznar en plena campanya electoral, quan va afirmar que l’important no és aspirar a guanyar eleccions o a ocupar un càrrec, l’important és saber per a fer què, és a dir, per aplicar un determinat projecte.

Aquesta és la qüestió de fons, la decisió nuclear que ha de prendre el Partit Popular i que té una dimensió sistèmica. La decisió sobre amb quin projecte i quina estratègia vol competir amb la nova extrema dreta. Desbordant-la amb retòrica populista i nacionalista, amb un trumpisme a l’espanyola, que ha estat la fórmula adoptada amb èxit a Madrid per Isabel Díaz Ayuso. O guanyant-la des de la fermesa en els principis liberals i democràtics, l’exemplaritat en la gestió pública i l’eficàcia de les polítiques.

No és un dilema qualsevol, doncs, es tracta del dilema que es veu obligada a afrontar la dreta liberal democràtica arreu d’Europa i també els republicans als Estats Units, amb respostes diferents i contradictòries i resultats poc concloents. En tot cas, de l’experiència europea se’n poden extreure dues lliçons: que els cordons democràtics només resulten eficaços quan la dreta democràtica assumeix el risc d’acceptar els costos electorals de la seva autolimitació, i que quan no posa barreres a l’extrema dreta acaba pagant un cost electoral més alt que l’aboca a la seva desfiguració i probable desintegració.

El Partit Popular ha tingut a Castella i Lleó la primera oportunitat de respondre al dilema de si franquejava o barrava el pas a Vox al govern de la Junta, amb una decisió amb efectes rellevants a mitjà i llarg termini, tant per al PP com per al conjunt del sistema polític espanyol. I la resposta ha estat decebedora –una capitulació segons Donald Tusk–, tant pel fet en si mateix com per la manera com s’ha produït. El pacte de govern amb Vox estableix un precedent que prefigura quina és l’opció preferida pel PP en el futur, primer a Andalusia i més endavant a tot Espanya. Però el més greu és la pretensió del líder de facto del PP de fer-ne recaure la responsabilitat en el líder defenestrat. Molt mal presagi sobre el lideratge de Núñez Feijóo i sobre l’orientació política futura de la dreta espanyola.

Malgrat tot, s’ha d’insistir en la responsabilitat de tots els actors del sistema polític, començant pel PSOE i el PP, per revertir la lògica suïcida de l’actual rígid bibloquisme i aturar el procés desbocat de polarització, crispació i degradació institucional. Les hores greus que estem vivim i les que vindran ho exigeixen. No es pot pretendre el retorn al bipartidisme d’un temps passat, però sí un gir transversal cap a la centralitat fonamentat en un projecte reformista i integrador, capaç de recuperar una part important de la ciutadania que ha estat seduïda, a banda i banda, per les ofertes polítiques extremes.