Catalunya i el País Valencià, malgrat compartir, entre d’altres, una llengua comuna (o, si més no, una de les diferents llengües que ens serien comunes), viuen d’esquena una de l’altre. Aquesta realitat ja l’hem denunciada més d’una vegada. Sense gaire èxit, per cert. València i Catalunya semblen, doncs, dos països separats per la mateixa llengua. Els ponts entre totes dues societats són imprescindibles però, tret d’excepcions, algunes notòries, les elits (econòmiques i polítiques, però també culturals) han sigut curtes de mires i no han capit la importància de la col·laboració i de la generació de sinergies. Se n’adonaran algun dia que és una greu errada per a tots plegats?

D’entrada, és cert que l’Administració central del Regne d’Espanya, per dir-ho fi, no està gens interessada a afavorir allò que diríem un espai cultural i de comunicació específic, és a dir, continua apostant de manera quasi exclusiva per l’espai espanyol, que «nos une a todos». Només posaré com a exemple que no existeix reciprocitat entre les televisions públiques de Catalunya, València i les Illes Balears, una cosa difícil de justificar amb les tecnologies disponibles a hores d’ara.

Així, els catalanoparlants poden sintonitzar sense problema les televisions nacionals que es produeixen a Madrid, però els catalans no poden veure via televisió digital terrestre la que es fa a Burjassot ni els valencians la que es fa a Sant Joan Despí. Certament, existeix un cert marge per a burlar aquesta estratègia del divide et impera, com és la recent emissió coordinada per TV3, À Punt i IB3 de la pel·lícula Guillem, amb bons resultats d’audiència, per cert. Tot i que el llargmetratge sobre l’assassinat de Guillem Agulló és una passa en la bona direcció, no deixa de ser un gest simbòlic. I una flor no fa primavera.

Tanmateix, els diferents governs «autonòmics» tampoc han fet més d’una cosa que sí que estava al seu abast. I en posaré només un altre exemple. La Generalitat Valenciana, amb el seu Govern del Botànic (pacte entre PSPV–PSOE, Compromís i Podem) en el segon any de la segona legislatura, encara no és membre de ple dret de l’Institut Ramon Llull, des del qual podria fomentar la cultura que compartim. I en aquest cas la responsabilitat no és del Govern espanyol.

PUBLICITAT

Desatenció recíproca

Amb aquest allunyament cultural i comunicatiu, producte dels poders públics, però també d’una certa deixadesa d’allò que anomenaríem, per entendre’ns, societat civil, hi perd Catalunya i hi perd el País Valencià. Tots dos territoris. Estic convençut que econòmicament i políticament hi perden, però també ho fan en el camp estricte de la cultura. Amb aquesta desatenció recíproca (tot i que al País Valencià es mira més el que es fa a Catalunya que no a l’inrevés, crec jo) dels productes culturals que es fan tant al nord com al sud de la Sénia la cultura nostrada n’ix perjudicada.

Certament, els dos països passen per moments polítics significativament diferents, però els parlants del que oficialment coneixem com a català i valencià necessitem un impuls de les interrelacions. De fet, les diferències polítiques també ocorren en altres casos de col·laboració lingüística: els països francòfons, sense anar més lluny, presenten realitats polítiques molt diferents de diversos continents però, tot amb tot, les creacions culturals en francès flueixen entre els diferents continents. Per cert, l’Organisation internationale de la Francophonie aplega cinquanta-quatre estats i governs, alguns dels quals no són estatals. De fet, hi pertanyen tant el mateix Canadà com Canada Nouveau–Brunswick i Canada Québec, és a dir, en són membres de ple dret tant el govern federal com dos governs de la federació canadenca. En aquest sentit, els diferents governs espanyols en podrien aprendre alguna cosa.

Certament, com ocorre sovint, la difusió cultural es trasllada més des dels centres de poder a les perifèries que no a l’inrevés. A França mateix, París concentra bona part de la producció cultural. Barcelona és la ciutat més poblada dels territoris de parla catalana i, amb 1.636.762 habitants, dobla la població de la segona, la ciutat de València (794.288). És lògic que concentre una part significativa de les indústries culturals i de les institucions culturals per a promocionar el català. El que ja no és tan lògic és que la Sénia funcione com una mena de frontera invisible que impedisca o dificulte la circulació de les produccions culturals respectives.

Quant costa anar allà baix

Precisament, a primeries d’octubre del 2020 al seminari «Barcelona–València. Una singularitat amarga?», trobada iniciativa del professor Antoni Martí Monterde i organitzada pel Museu d’Història de Barcelona, l’escriptor valencià Joan Benesiu, que ha publicat dues novel·les d’èxit en l’editorial barcelonesa Periscopi, es lamentava de quant costava organitzar a València presentacions dels seus llibres. Hauria de ser pràcticament obligatori fer una presentació d’una novel·la en català a la segona ciutat més concorreguda del domini lingüístic, no?

No és lògic que la Sénia funcione com una mena de frontera invisible que impedisca la circulació de les produccions culturals respectives.

Aquest, però, és un símptoma de, en paraules de Benesiu, «quant costa anar allà baix». És cert que costa també perquè no disposem de bones comunicacions. Anar en tren de Barcelona a València encara suposa gairebé tres hores en els trajectes més ràpids. Però hi ha alguna cosa més, una mena de barreres socials i territorials que l’anticatalanisme ha contribuït a alimentar.

Al capdavall, valencians i catalans habiten un espai geogràfic que sovint ha sigut nomenat com a eix mediterrani. Aquests territoris tenen en comú, a més de la llengua catalana, un important dinamisme demogràfic, que inclou un important contingent migratori, una destacable (jo trobe que exagerada) importància del turisme i de la construcció i una absència notòria de poder polític, sense capitalitats estatals. Aquesta via, com ho han mostrat professors com Germà Bel o Josep Vicent Boira, entre d’altres, és un eix peninsular de primera magnitud de trànsit terrestre, de mercaderies i també de persones (turistes o no). L’alliberament de l’AP7, després de gairebé cinquanta anys de peatge, és una bona notícia per a afavorir el transport i la comunicació en aquest eix mediterrani. Però cal una bona connexió ferroviària per a reduir la distància entre Alacant i Girona.

Ni Catalunya ni el País Valencià són grans concentracions demogràfiques mundials, la qual cosa no és necessàriament negativa. No sempre els països més grans són els que aconsegueixen millor qualitat de vida per a la gent. Però ser petits obliga, encara més, a teixir aliances amb altres territoris. És una obvietat però, per si de cas, ho remarcaré: establir aliances no vol dir ni supeditar-se a ningú ni deixar de defensar els interessos privatius. Significa col·laborar per a eixir tots plegats més beneficiats que sense l’entesa.

PUBLICITAT

I, per a fer–ho, cal modèstia i no arrogància. Bàsicament cal no copiar el patró de Madrid com a centre que absorbeix i concentra recursos i que no dialoga, una pauta macrocefàlica i difícilment sostenible (una ciutat més gran no aporta necessàriament més qualitat de vida per a les persones que una de mitjana). Un model que podria servir i que em ve al cap és el dels tres països bàltics, diferents, respectuosos amb les seues diferències però que col·laboren en els interessos conjunts.

Una guia inspiradora

Un altre model podria ser el Consell Nòrdic, que integra Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia, així com territoris danesos amb gran autonomia com Groenlàndia i les Illes Fèroe i les Aland finlandeses. Aquest Consell aspira a ser la regió més sostenible i integrada del planeta. La lògica de la cooperació i la integració voluntàries, tot respectant la sobirania dels diferents territoris, em sembla una guia inspiradora. Ni els països bàltics ni el Consell Nòrdic tenen una llengua comuna. El País Valencià i Catalunya, però, sí que la tenen.

Un bon model és el dels tres països bàltics, diferents, respectuosos amb les seues diferències, però que col·laboren en els interessos conjunts.

A parer meu, les institucions culturals i, en concret, les públiques tenen un paper a fer de pont entre Catalunya i el País Valencià. Per això crec que és important que les institucions eduquen, en el millor sentit de la paraula. Educar és una tasca de totes les associacions culturals. Observem, per exemple, que molts museus a Europa han esdevingut centres culturals i no mers centres expositius: els llibres, les pel·lícules, els còmics, les xerrades, els concerts, les performances i tota mena d’espectacles són hui no simples acompanyants de la programació, sinó espais protagonistes d’aquestes institucions.

Un deure moral

Potser amb l’esment del parisenc Centre Pompidou o del barceloní Centre de Cultura Contemporània n’hi hauria prou per a capir aquestes profundes transformacions. De fet, el web del Pompidou iguala el programa «el pensament i el debat» a les exposicions, juntament amb les «pel·lícules i vídeos» i els «concerts i espectacles». Pel que fa al CCCB es presenta com «un espai per a la creació, la investigació, la divulgació i el debat de la cultura contemporània, on les arts visuals, la literatura, la filosofia, el cinema, la música, les arts escèniques i l’activitat transmèdia s’interconnecten en un programa interdisciplinari». Al capdavall, són institucions educatives, en un sentit ampli, per a formar persones lliures.

La Generalitat Valenciana, amb el seu Govern del Botànic en segona legislatura, encara no és membre de ple dret de l’Institut Ramon Llull.

La cultura (i la ciència com a part de la cultura en un sentit molt ampli), no sols és un dret humà, també potser ha de ser un mitjà perquè cada vegada més catalans i valencians s’hi dediquen professionalment. La cultura és una activitat amb un alt valor afegit. Les societats avançades donen suport als seus creadors, als seus investigadors i als seus escriptors. Els projecten a dins i a fora. Afavorir la gent que fa país, és quasi un deure moral de les administracions públiques i de la societat en general.

Per a dur endavant aquestes transformacions ens calen gestors culturals professionals. I ens cal obrir la gestió cultural a la nova generació i que entre aire fresc. O, dit d’una altra manera, la creació de ponts culturals entre Catalunya i el País Valencià serà possible gràcies a la complicitat de persones, gestors amb vocació pública. No se m’acut millor política per a la llengua i per a la cultura comunes que fer servir l’instrument de la cultura per a superar la fragmentació