Una de les imatges que ens ofereix la pandèmia és la d’homes i dones asseguts. L’home que camina de Giacometti és ara un home assegut davant de les pantalles, confinat a les polzades dels seus artefactes digitals. Si l’home que camina avança en solitud, l’home assegut està present a tot arreu acompanyat per infinites entitats digitals que ignoren la seva presència. La pandèmia ha provocat en una part de la població la impressió que es pot viure assegut. L’home que pensava en vertical ara ho fa en horitzontal.

Una de les raons per les quals totes les cultures disposen d’un beuratge per estimular els sentits i acréixer les forces és per a evitar un confinament interior quan l’esperit flaqueja. El cafè, el te, les coles o el picant, com el pebre, estimulen l’esperit i el fan aixecar. L’escriptor italià Guido Cenoretti inicia el seu llibre d’apunts Els pensaments del te amb aquestes paraules: «dues vegades al dia, cap a les sis del matí i les cinc de la tarda, una repetida tassa de te verd de la Xina arriba amb la seva infal·lible virtut unitiva, refermant, per treure’m de tota mena d’inèrcia, d’atordiment i d’abatiment».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

La inèrcia a la qual ens ha arrossegat la pandèmia ha provocat caure en la temptació de deixar-se anar a la deriva, gairebé sense moure’ns. La cultura dels cafès a Europa, com descriu el pensador George Steiner, és la de la bullícia, la trobada, la divagació, les tertúlies. El cafè és el lloc, però ho és perquè la cafeïna convoca l’eloqüència i l’enginy. Un acte tan perfecte com és el d’aixecar-se després d’estar una estona assegut o estirat està sent qüestionat amb les estratègies laborals del teletreball o d’encarregar a domicili el menjar, llibres, medicaments o qualsevol cosa que desitgem lliurada a casa per un veloç ciclista.

Els hàbits culturals de l’home assegut se centren en la ingesta de productes audiovisuals oferts per les plataformes.

Tot sembla confabular-se per a aturar-nos com si visquéssim dins de la pel·lícula L’Àngel exterminador de Luis Buñuel, on una sèrie de persones, sense cap raó, queden atrapades en una casa senyorial, sense poder-ne sortir. Els hàbits culturals de l’home assegut se centren en la ingesta de productes audiovisuals oferts per les plataformes; no es deixen portar pel plaer de la lectura, no llegeixen. Fins i tot els grans museus del món faciliten la contemplació del seu patrimoni a través d’itineraris virtuals. El que abans era vist de manera presencial, ara és possible veure-ho a distància. El canvi de la posició del cos d’estar dret a estar assegut i inclinat no només afecta la nostra salut sinó també la nostra visió del món.

 

La quietud d’un mort

El ballarí i coreògraf Cesc Gelabert no es cansa de dir que vivim i morim com ens movem. La seva teoria dels moviments humans ens adverteix que els nostres gestos delaten i permeten descobrir trets de la nostra personalitat. L’obra teatral/ performance/òpera Vida i mort de Marina Abramovic sobre la vida i mort de l’artista, dirigida per Bob Wilson, permet veure com ha estat la vida però, sobretot, l’enterrament de l’artista. La mort, la posició més horitzontal de totes les que podem veure en la naturalesa, és la culminació de la vida. L’espectacle ens porta a pensar que ja no és suficient un enterrament, sinó diversos de simultanis que es puguin seguir des de qualsevol racó del món. Una de les obres més rellevants de les arts escèniques se centra a dotar de vida la quietud més absoluta que es pot contemplar, la d’un mort.

La tragèdia lírica La veu humana de Jean Cocteau, que ha estat portada al cinema per Pedro Almodóvar, se centra en l’última conversa telefònica d’una dona angoixada amb el seu amant que està enamorat d’una altra. Tota l’obra consisteix en una habitació amb un llit, un telèfon i una dona lluitant per un amor que es resisteix a perdre. Una vegada més, els artistes ens ofereixen un retrat perfecte del món confinat, resolt a viure a través d’artefactes que ens porten a una opressiva horitzontalitat de la realitat. Fins i tot les persones més esportistes i actives exhibeixen els seus èxits físics i els seus músculs a través d’Instagram. Centenars de fotografies i microvídeos mostrant vides atlètiques congelades, on l’important no són els moviments ni l’esforç, sinó l’exhibició del cos, com l’exhibició de l’enterrament múltiple de Marina Abramovic.

 

No deixar-se vèncer

Aixecar-se suposa l’acte previ a caminar per arribar a algun lloc, per inhòspit que sigui. Permet no atrofiar-se, impedeix abandonar-se, exigeix revelar-se. La cultura que ens proposa el confinament és la de l’ho