D’epidèmies i grans catàstrofes sempre n’hi ha hagut i no ha faltat mai qui ens les expliqués, sigui de forma literària o cinematogràfica, sense ajustar-se necessàriament als fets històrics perquè aquest és el privilegi del creador, el de donar forma a un món partint d’una realitat que acaba, però, en un artefacte d’invenció. Montaigne i tants altres pensadors no necessitaven cap epidèmia per aïllar-se en les seves torres, reals o imaginàries, i donar curs al fil de les seves idees. Aquesta solitud volguda, però a vegades obligada, també ha estat l’escenari en què els compositors han creat gran i petita música. I si abans, epidèmies i altres desgràcies eren vistes com un càstig diví, ara hi ha qui pensa que la covid-19 és el resultat d’haver portat massa lluny la idea del progrés.

Fins aquí, res de nou sota el sol. L’únic que canvia són els protagonistes. Ara som nosaltres i a nosaltres ens toca enfocar el futur encara ignot tot i que no cal que sigui catastròfic com anuncien algunes cassandres. Per fer-ho, tenim tot el pes de la cultura que hem de posar en moviment, que de fet, ja camina encara que el destí i com arribar-hi no estan escrits. Per això hem titulat el nostre dossier Cultura en trànsit.

La pandèmia ha castigat tothom, els uns més que els altres, però no s’ha escapat ningú dels seus efectes. El món de la creació, però, s’ha vist obligat a un comportament ben particular, el de donar-se gratuïtament. Ho han fet músics de tota mena, teatres i cinemes, museus i artistes visuals, autors i editors de llibres i de premsa, i fins i tot a política&prosa hem obert temporalment de bat a bat les portes que en una situació de normalitat només poden traspassar els nostres subscriptors.

La gratuïtat total de la cultura ha esgotat el seu recorregut i ara toca pensar, pensar bé i dedicar-hi esforços econòmics. De la covid-19 en sortim amb tres aspectes que són nous. Un, és la distància social —en realitat, física—, que encara haurem de mantenir durant un temps i que tindrà els seus efectes en el consum cultural públic, ja sigui teatre, cinema, concerts, museus o exposicions, i fins i tot llibreries. Un altre, és l’acceleració del procés de digitalització, un augment de velocitat que ja ha agafat embranzida durant el període de confinament però que encara té un recorregut inimaginable. I el tercer i el més complicat de gestionar, la incertesa sobre l’evolució que pugui tenir la pandèmia.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

A diferència d’altres països europeus, a casa nostra la cultura ha estat sempre la ventafocs de tots els governs, de Madrid i de Barcelona, una serventa més infortunada encara que la del conte perquè ni tan sols ha tingut una fada o un príncep que l’alliberés, ni que fos momentàniament, de la misèria. Per si no fos prou clar, els dies de confinament han demostrat a bastament que la cultura no és un bé superflu, sinó que és un bé ben necessari.

En termes econòmics, el sector cultural representa un impacte directe del 3,5 % del PIB, però és un pes que les administracions no li reconeixen. Abans de la crisi econòmica la Generalitat dedicava l’1 % del seu pressupost a la cultura. Ara és un escadusser 0,6 % (la mitjana europea és el 2 %) equivalent a una despesa de 30 euros/any per persona quan a França en són 476 i a Itàlia, 233, per no parlar d’Alemanya. Aquesta migradesa s’ha justificat sempre amb el mantra repetit abastament del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat. Però les excuses ja no valen. Abans de la pandèmia havia aparegut una plataforma que aplegava nombrosos professionals de tots els àmbits de la cultura que demanaven que la Generalitat destinés el 2 % dels pressupostos al sector.

A Madrid, el sector es va mobilitzar així que va esclatar la covid-19 i va tenir resposta del govern. Potser no és l’adequada, però com a mínim els protagonistes de les indústries culturals han fet dues coses fonamentals, aplegar-se i fer pressió. El risc, però, és que atesa l’emergència que reclama inversions molt necessàries en sanitat i educació, no només per recuperar les retallades dels governs d’aquí i d’allà, ans per tenir capacitat de reacció en casos d’emergència com el que hem viscut, la cultura torni a quedar arraconada en els pressupostos. I això seria la mort sense capacitat de resurrecció per a molts agents d’aquest món. I, en conseqüència, tindríem un país més ruc.