«A cap altra ciutat d’Europa l’afany de cultura no fou tan apassionat com a Viena», escrivia Stefan Zweig. Efectivament, la vida cultural de la ciutat ha estat tan rica que a cada cantonada sorgeix algun espectre d’una història que no és necessàriament només austríaca, però que a la capital del que va ser l’imperi austrohongarès pren una altra dimensió.

A tocar el cèlebre Musikverein, per exemple, el Café Imperial era punt de trobada de Zweig i d’altres escriptors com Hugo von Hofmannsthal, Franz Werfel o Elias Canetti. I també a tocar de la sala de concerts, hi ha la botiga de pianos Bösendorfer. La fàbrica, una de les més antigues d’aquest instrument, va ser fundada el 1828. Quatre dècades més tard, Bösendorfer va fer una sala de concerts al que havien estat estables del palau Liechtenstein. Oberta el 1872, la va inaugurar el director Hans von Bülow i per allà hi van passar el bo i millor del moment musical com ara Liszt, Chopin, Brahms, Mahler, Sarasate i els dos grans Richard, Wagner i Strauss, i s’hi van fer més de 4.500 concerts de música de cambra. El maig del 1913 va acollir el darrer concert perquè la sala havia de ser enderrocada.

A El món d’ahir, Zweig explicava el final d’aquell concert i de la sala: «Quan es van apagar el darrers compassos de Beethoven, interpretat pel Roséquartett més esplèndidament que mai, ningú no es va aixecar del seient. Vam fer soroll i vam aplaudir. Algunes dones somicaven d’emoció. Ningú no volia admetre que era un comiat. Van apagar els llums per fer-nos-en fora. Cap dels quatre o cinc-cents fanàtics no es va moure del seient».

Les vides de l’escriptor i del violinista Arnold Rosé, creador del quartet que portava el seu nom, tenen molts paral·lelismes. Tots dos eren d’origen jueu. Tots dos havien dedicat la seva vida a la cultura. Tots dos van ser víctimes d’una ideologia i un règim criminal que va substituir a aquell ‘món d’ahir’ que l’autor descrivia a les seves memòries. I tots dos van marxar d’Àustria per anar a Anglaterra.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

A Londres Zweig va descobrir que el seu nom i la seva adreça constaven en el Llibre negre, una llista de persones que havien de ser detingudes un cop els nazis envaïssin la Gran Bretanya, cosa que afortunadament per a tothom no va arribar a passar. Llavors ell i la seva dona van anar al Brasil. Veient la deriva totalitària d’Europa i convençut que allò no tenia aturador, la parella es va suïcidar el 1942. Rosé, concertino de la Filharmònica de Viena durant cinquanta anys en els quals havia treballat amb genis com Brahms o Mahler (eren cunyats), va morir a Londres el 1946. La seva filla Alma, violinista molt reconeguda, havia mort dos anys abans al camp de concentració d’Auschwitz.

 

Perdre el país

L’europeu Zweig, com es definia a les seves memòries, no va veure com la seva estimada Europa, va sobreviure. Tanmateix, no tots els totalitarismes van desaparèixer. Les vides de Serguei Rakhmàninov (1873-1943) i Serguei Prokófiev (1891-1953) en són testimoni. Van quedar marcades, tot i que de manera ben diferent, per l’estalinisme. Aquests dos compositors omplien, juntament amb Debussy, un programa de sonates per a violoncel i piano a la Musikverein vienesa (12 de febrer) interpretades de manera brillant per Gautier Capuçon i Daniil Trifonov, embolcallats per l’acústica extraordinària de la Sala Daurada d’aquella institució.

 

El frontón de la Musikverein amb Orfeu tocant la lira al centre.© WienTourismus / Christian Stemper

El frontón de la Musikverein amb Orfeu tocant la lira al centre.© WienTourismus / Christian Stemper

 

Rakhmàninov va compondre la Sonata en sol menor per a violoncel i piano, op. 19, el 1901, estrenada per ell mateix al piano. Aquell any havia acabat el Concert per a piano n. 2, l’èxit del qual eclipsaria la sonata. El compositor sortia d’una depressió que li havia bloquejat la creació durant un temps. Tanmateix, la situació política a partir de la Revolució de 1905 que va durar dos anys i va obligar el tsar a introduir algunes reformes tot i que mínimes, el van impulsar a fer concerts a l’estranger. La Revolució del 1917 el va trobar a Sant Petersburg. La seva casa va ser confiscada i ell era mal vist pels revolucionaris. Aquell mateix any va acceptar una invitació per una sèrie de concerts als països escandinaus. Rakhmàninov no va tornar mai més a Rússia.

Les difícils condicions de vida a l’estranger en els primers anys el van obligar a dedicar els seus esforços a la interpretació i a la direcció orquestral deixant de banda la composició. En el temps que va des de la seva arribada als Estats Units el 1918 fins a la seva mort vint-i-cinc anys després, només va compondre sis peces noves. Segons recull un biògraf del compositor, abandonant Rússia havia deixat enrere el desig de compondre: «Perdent el meu país, jo mateix em vaig perdre».

 

Viure en el neguit

Les relacions de Prokófiev amb l’estalinisme van ser de la mena malaltissa. Es va deixar convèncer per tornar a la Unió Soviètica. El van afalagar amb diverses Medalles Stalin i el van honorar com a Artista del Poble. Es va ajustar a les exigències políticomusicals del règim. Va callar quan van enviar la seva primera esposa, la catalana-ucraïnesa Lina Llubera, a Sibèria, però no va deixar mai d’estar en el punt de mira dels censors. Ho demostra la seva Sonata per a violoncel en do major, op. 119, estrenada el 1949, que és la que Capuçon i Trifonov van interpretar a la Musikverein. L’any abans s’havia decretat la Doctrina Jdànov la qual, entre altres coses, condemnava el formalisme i acusava d’aquest pecat a diversos compositors. Prokófiev era un d’ells i es van prohibir una bona colla de les seves obres.

El compositor havia assistit a un concert del jove violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx. Li va agradar tant la seva manera de tocar que va decidir compondre una obra per a ell. Va ser aquesta Sonata per a violoncel i piano op. 119. A l’estrena, l’1 de maig de 1950 a la Sala Petita del Conservatori de Moscou, amb el violoncel·lista hi havia un altre gran, el pianista Sviatoslav Richter.

Abans, però, compositor i intèrprets no tenien massa clar que l’obra s’arribés a estrenar. Segons els records de Richter, en aquell moment més que mai, l’autoritat havia de decidir si aquella partitura era una nova obra mestra de Prokófiev o era una obra “hostil a l’esperit del poble”. Així, abans d’arribar al públic, la sonata es va interpretar primer davant d’un comitè del sindicat de músics i després davant del plenari.

Hem començat amb Zweig i acabem amb l’escriptor que aquests dies (fins al 31 de març) protagonitza una exposició a Barcelona, a l’entrada de carruatges de l’Ateneu Barcelonès cedida pel Fòrum Cultural d’Àustria. En ella s’expliquen l’èxit, la universalitat i les moltes cares de Zweig, els seus nombrosos viatges, la seva influència en altres artistes, les pel·lícules que les seves obres van inspirar i el seu compromís pacifista, humanista i europeista.