El moviment independentista d’esquerra radical fou molt minoritari a Catalunya des de la Transició fins a finals dels 2000 perquè les seves bases de suport social eren molt limitades, per la institucionalització d’un sistema de partits que pervisqué durant gairebé tres dècades, i per la seva poca capacitat d’organització i mobilització. Els intents d’articular políticament el moviment tingueren poc èxit durant les dècades de 1980 i 1990.
A partir dels anys 2000 s’inicià un procés de confluència entre el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Endavant-OSAN i tot un conjunt d’entitats, casals i grups locals que optaren per crear Candidatura d’Unitat Popular (CUP) en les eleccions municipals. A partir de llavors, tot aquest complex entramat de partits i grups anà creixent pel desencís d’una part dels votants de l’esquerra més nacionalista amb les polítiques del tripartit (PSC-ERC-ICV) i la reforma de l’Estatut d’Autonomia. Els bons resultats de la CUP en les municipals de 2007 facilitaren la creació d’una primera estructura organitzativa.
La CUP va néixer l’any 2008 com un partit-moviment on confluïren diversos partits, grups i entitats locals. Això es traduí en una aliança organitzativa on es tolerà la doble afiliació, una notable autonomia política i financera dels grups locals, lideratges col·legiats, assemblees anuals i importants limitacions de mandats. La presa de decisions requeria complexos acords a dos nivells: entre els partits principals (MDT, Endavant) i entre aquests i les entitats locals.
Política tribunícia
L’arribada de la crisi econòmica, la implantació successiva de polítiques d’austeritat, i la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut d’Autonomia sacsejaren profundament la política catalana. En aquest context, la CUP i el seu entorn contribuïren decididament a les consultes locals pel dret a decidir (2009 a 2011) i s’implicaren activament en el 15-M català de 2011. Tanmateix, no es presentà a les eleccions de 2010 en què l’esquerra passà a l’oposició i diverses candidatures independentistes aconseguiren representació al Parlament. A partir de 2011, la victòria del PP en les eleccions generals dugué a una creixent confrontació entre els governs català i espanyol que culminà amb la convocatòria anticipada d’eleccions i una moció a favor d’una consulta sobre la independència. En aquest context, la CUP sí que va concórrer a les eleccions al Parlament de 2012, on obtingué més de cent vint-i-cinc mil vots i 3 escons per Barcelona.
L’estratègia de la CUP durant aquesta legislatura fou típicament tribunícia: criticà les polítiques d’austeritat del govern català i denuncià activament la corrupció. L’única iniciativa del govern que recolzà de manera clara fou la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014. En canvi, sí que es va implicar activament en les diferents mobilitzacions impulsades per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Després del 9-N, la CUP es resistí a les pressions de CDC i ERC per a formar una candidatura conjunta dels partits independentistes de cara a les eleccions plebiscitàries de 2015. A nivell intern, el salt a l’activitat institucional mostrà problemes de coordinació que es van intentar solucionar amb la creació del Grup d’Acció Parlamentària (GAP) on hi confluïen la direcció, les assemblees territorials i els partits i entitats integrats en la coalició electoral. També es tractà d’introduir mecanismes més inclusius en els procediments de selecció de candidats.
PUBLICITAT
En les eleccions municipals i autonòmiques de 2015, la CUP va treure bon partit de l’accelerada transformació del sistema de partits per la ruptura de CiU, la formació de Junts pel Sí (JxSí), o la incipient formació del nou projecte polític entorn de Podem i Ada Colau. La CUP obtingué els seus millors resultats electorals fins al moment captant una part important d’antics votants d’ERC. Les eleccions també li donaren la clau d’una majoria independentista al parlament. Això obrí un important dilema entre afavorir la formació del nou govern o mantenir la promesa electoral de no investir Artur Mas (JxSí) com a president de la Generalitat (i, eventualment, forçar noves eleccions).
El seu suport fou fonamental per aprovar les controvertides lleis que donaren cobertura jurídica a la consulta de l’1 d’octubre de 2017.
Després d’un llarg procés de deliberació, la CUP forçà la renúncia de Mas, però acceptà la investidura de Carles Puigdemont. El partit mantingué una estricta tutela sobre el nou president fins que, l’any 2016, JxSí acceptà la celebració d’un referèndum vinculant i anticonstitucional sobre la independència. El seu suport fou fonamental per aprovar les controvertides lleis que donaren cobertura jurídica a la consulta que se celebrà l’1 d’octubre de 2017. Més tard, la CUP també pressionà per a promoure l’aprovació d’una declaració unilateral d’independència que precedí l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, la intervenció del govern de la Generalitat, la celebració d’eleccions, així com a la persecució judicial dels principals dirigents independentistes.
‘Postprocés’ i salt a la política espanyola
Els resultats de les eleccions de desembre de 2017 no els foren particularment favorables. La seva actuació durant la investidura de 2015 alienà una part dels nous votants, que ja no fou capaç de recuperar. Els quatre escons que aconseguí l’any 2017 eren insuficients per a garantir un grup parlamentari propi i tampoc eren formalment rellevants per assegurar la majoria de govern de Junts per Catalunya i ERC. Tanmateix, les complexes circumstàncies legals de molts dels dirigents de Junts per Catalunya (JxCat) i ERC tornaren a convertir la CUP en un actor decisiu de la política catalana.
En aquesta tessitura, el partit rebutjà el suport interessat de Junts per Catalunya (JxCat) o ERC per facilitar l’obtenció d’un grup parlamentari a canvi de garantir la investidura, tot i les pèrdues econòmiques que això implicà. Escèptics amb els malabarismes legals de JxCat i ERC, l’abstenció de la CUP feu fracassar la investidura de Jordi Turull el mes de març. Poc després, la mateixa abstenció fou suficient per facilitar la investidura de Joaquim Torra com a president de la Generalitat el mes de maig de 2018.
La prioritat de la CUP durant la primera part de la legislatura es dirigí a mantenir els actes de desobediència i mobilització a favor de la legitimitat de l’1-O representada pel president Puigdemont. Aquesta estratègia es canalitzà fonamentalment a partir d’organitzacions properes com Arran o els Comitès de Defensa de la República (CDR). Tot i la proximitat de plantejaments entre la CUP i una part del govern, la creixent confrontació entre els mossos d’esquadra i els CDR, o divergents estratègies sobre com afrontar els judicis del procés posaren en relleu les notables contradiccions internes de l’independentisme. Tot plegat, distancià progressivament la CUP dels partits del Govern. Tanmateix, la desobediència ressorgí com a alternativa en fer-se pública la sentència del procés durant la tardor de 2019. Les mobilitzacions de protesta d’aquelles setmanes feren possible que la CUP fes el salt a la política espanyola. Els dos escons aconseguits en les eleccions generals de novembre de 2019 han servit, bàsicament per a impulsar una nova estratègia tribunícia, aquest cop des de Madrid.
Les mobilitzacions de protesta per la sentència del ‘procés’ feren possible que la CUP fes el salt a la política espanyola.
A partir de 2020, les accions dels diferents governs per mitigar les conseqüències socials i econòmiques de la crisi sanitària de la covid-19 deixaren en un segon pla les qüestions vinculades amb el procés. En les eleccions de 2021, els resultats de la CUP no variaren gaire, però ara obtingué nou escons. La insistència d’ERC a mantenir la majoria independentista els tornà a donar la clau de la governabilitat, que ara aprofitaren per a tancar un acord de legislatura que havia d’impulsar novament l’agenda independentista. Tanmateix, la CUP no trigà a mostrar les seves reticències a l’aposta pel diàleg impulsada pel president Aragonès, així com els pocs avenços en el programa de govern.
Els desacords es feren visibles en la votació dels pressuposts de 2022, quan hi votà en contra. Des de llavors, la CUP sembla situar-se més a prop del bloc de l’oposició que de la majoria parlamentària. Caldrà veure si el partit decideix donar suport als pressupostos de 2023 i quina és la seva posició en el cas (cada cop més inversemblant) que el president Aragonès decideixi sotmetre’s a la qüestió de confiança inclosa en els acords CUP-ERC.
Gairebé tres quartes parts dels seus votants parlen habitualment en català i la meitat tenen tres o més avis nascuts a Catalunya.
Des d’una posició a voltes testimonial, la CUP ha tingut l’habilitat de ser determinant en la política catalana des del 2015. És possible que, lentament, estiguem assistint a una nova configuració de majories parlamentàries on la CUP ja no tingui el paper central que ha tingut en el passat. Caldrà veure les conseqüències que això tindrà sobre la legislatura i sobre el sistema de partits. Siguin quines siguin, la CUP difícilment renunciarà a la via de la desobediència i l’embat independentista des de l’esquerra. Darrere seu tindrà un electorat que cada cop sembla més sòlidament articulat.
Les bases socials i actitudinals de l’electorat
La sociologia dels votants de la CUP ha estat caracteritzada per alguns trets específics. Ha estat predominantment masculí i jove, tot i que això sembla haver minvat una mica en les darreres eleccions. No ha estat molt diferent de la població catalana segons la grandària del municipi, però en les darreres eleccions ha augmentat el pes d’aquells que viuen en nuclis més petits i dels que ho fan a Barcelona. D’altra banda, els votants tenen un nivell formatiu lleugerament més alt que la resta de l’electorat, el que també es tradueix en unes xifres d’ocupació més altres que la mitjana. Finalment, gairebé tres quartes parts parlen habitualment en català i la meitat tenen tres o més avis nascuts a Catalunya.
Des d’un punt de vista actitudinal els votants de la CUP són més fàcils de distingir del conjunt de l’electorat. El seu interès per la política està molt per damunt de la mitjana de la població. També es mostren molt més crítics amb el funcionament de la democràcia. A partir de 2017 han augmentat visiblement aquells que s’identifiquen com a només catalans, fet que també s’ha traduït en unes preferències territorials on l’independentisme és molt predominant. Aquest gir no sembla haver afectat la identitat esquerrana, que s’ha mantingut més estable. Sí que ha servit, però, per a augmentar progressivament el nombre dels seus votats que s’identifiquen com a catòlics.
