A pesar que la democràcia està més estesa que mai, hi ha nombrosos indicis que apunten que s’està produint una tercera onada d’autocratització, entenent com a tal el declivi dels atributs democràtics i l’allunyament de la democràcia plena. A diferència d’etapes històriques anteriors en les quals la democràcia es veia interrompuda de forma sobtada, ara moltes democràcies es veuen erosionades de manera gradual i subtil, sempre sota l’aparença de legalitat i sense arribar al col·lapse complet. Es tracta de l’extensió d’un fenomen que l’any 1994 Faared Zakaria va batejar amb el nom de democràcia il·liberal.

Aquesta adjectivació de la democràcia sorgeix en contraposició a la clàssica idea de democràcia liberal integrada per dos components considerats indissociables. D’una banda, la democràcia, que assumeix que la selecció del govern es duu a terme per mitjà d’eleccions lliures i justes i amb el compliment de certes condicions: lliure competència entre opcions polítiques, mitjans de comunicació plurals, netedat del procés garantida i neutralitat de les autoritats electorals i vot igual, universal, directe i secret.

Que no només sigui l’exercici del vot sinó les condicions per a l’exercici del vot té a veure amb el segon dels components, el liberalisme constitucional, que es concep com un fre a l’arbitrarietat del poder i a la tirania de la majoria sobre la minoria i implica, d’una banda, l’imperi de la llei, és a dir que tant ciutadans com poders públics estiguin sotmesos a la mateixa llei, elaborada per un parlament escollit democràticament, i de l’altra, que els drets estiguin garantits.

Però cada vegada són més els sistemes polítics que mantenen les formes democràtiques mentre que la dimensió liberal que sol acompanyar-les es veu erosionada. Es debiliten la separació de poders i els pesos i contrapesos a favor d’un major protagonisme de l’executiu que tendeix a concentrar poder; es redueixen els drets i llibertats, en particular de les minories; la llibertat de premsa es veu amenaçada i es deslegitima la fiscalització interna exercida per la societat civil i les ONG, i l’externa, duta a terme per les organitzacions internacionals.

Abunden les reformes electorals per afavorir el partit al govern i també aquelles que busquen soscavar la divisió de poders.

Encara que des del punt de vista teòric i normatiu és un oxímoron, l’evidència empírica fa possible dissociar democràcia i liberalisme, raó per la qual s’entén per democràcia il·liberal aquella en la qual el govern és triat democràticament, però que, una vegada en el poder, tendeix a ignorar els límits constitucionals i a no respectar els drets i les llibertats individuals.

Garantir-se jutges afins

Es dona la circumstància, a més, que bona part dels països en els quals s’estan observant pràctiques il·liberals són països on han accedit al poder líders o partits populistes. Això no vol dir que totes les democràcies il·liberals siguin populistes, però sí que tots els populismes comparteixen trets il·liberals que deriven sempre de la primacia atorgada a la voluntat del poble.

PUBLICITAT

En la pràctica il·liberal es poden distingir dos tipus de comportaments. D’una banda, els encaminats a garantir el domini de les institucions i de l’altra aquells relacionats amb la limitació de drets i llibertats fonamentals. Una vegada assolit el govern per mitjà d’eleccions, i també gràcies al gaudi de la majoria, impulsa en el parlament legislació, en moltes ocasions en forma de decret, tendent a perpetuar-se en el poder i a minimitzar el poder o a aconseguir el control de la resta d’institucions. Abunden les reformes electorals per afavorir el partit al govern i també aquelles que busquen soscavar la divisió de poders, especialment en relació amb el poder judicial o amb l’òrgan de control de la constitucionalitat. Sol fer-se alterant les normes per garantir-se jutges afins al govern.

En paral·lel, i també gràcies al control de l’executiu i del legislatiu, poden copar els càrrecs públics i situar els seus afins en llocs de responsabilitat i en totes les institucions de l’Estat, de manera que en les democràcies il·liberals abunden les pràctiques de patronatge i de clientelisme que a la llarga soscaven els mecanismes de pesos i contrapesos. Igualment, i amb l’objectiu d’evitar qualsevol mena de fiscalització, els governs il·liberals són poc proclius a sotmetre’s a control extern i solen impugnar la legitimitat dels organismes i institucions internacionals dels quals formen part, arribant fins i tot a ignorar-ne els acords i directrius i a desafiar-los obertament.

Quant a la limitació de drets i llibertats, l’accés al poder i l’adopció de lògiques majoritàries avalades per l’assumpció literal de la idea de voluntat del poble, aplana el camí per a l’aprovació de legislació contrària als drets de les minories, entre les quals són blanc habitual els col·lectius LGBTI, els immigrants o les dones. De la mateixa manera promou legislació que limita el pluralisme informatiu, que es concreta, si no en una restricció directa de la llibertat de premsa, sí en l’obstaculització de la seva capacitat d’actuació, la seva criminalització o la seva persecució.

Limitació de l’activisme

Tot plegat en paral·lel al desenvolupament d’un poderós aparell de propaganda que en molts casos es dedica a difondre notícies falses per reforçar els seus posicionaments polítics. Alhora, es limita l’activisme cívic i polític dificultant les activitats dels grups d’oposició. Aquesta no és una agenda políticament neutra i encara que es poden identificar pràctiques il·liberals en governs de signe polític molt divers el cert és que en molts dels sistemes polítics considerats democràtics la deriva il·liberal és atribuïble gairebé en exclusiva a formacions i líders situats a la dreta de l’espectre polític i que es consideren populistes de dreta radical.

A la UE, on més han aflorat aquestes pràctiques ha estat als països del grup de Visegrad.

La Unió Europea no ha escapat a la tendència global i els comportaments il·liberals també hi han fet la seva aparició. I encara que no de manera exclusiva, on més han aflorat aquestes pràctiques ha estat als països del grup de Visegrad –Hongria, Polònia, Eslovàquia i la República Txeca–, tots quatre antics països de l’òrbita soviètica que havien abraçat la democràcia liberal en la quarta onada democratitzadora. En la darrera dècada han arribat al poder formacions populistes de dreta radical que han tractat d’alterar la naturalesa dels règims amb reformes constitucionals que busquen modificar el funcionament de les institucions per reduir-ne la independència i centralitzar el poder.

Algunes d’aquestes decisions, a més, s’han justificat com la via per a resoldre els problemes estructurals que arrosseguen aquests països i que s’han tractat de vincular a la pèrdua de sobirania derivada de la seva pertinença a la Unió Europea o a altres institucions internacionals, la legitimitat de les quals ha estat qüestionada i el poder n’ha estat desafiat.

D’entre tots aquests països destaca Hongria, que es pot considerar el degà de l’il·liberalisme europeu, no sols per haver estat el primer a dur a terme aquestes pràctiques, sinó també per haver estat el primer a reconèixer sense cap mena de rubor aquesta adjectivació quan el seu primer ministre, Viktor Orbán, el 2014, va pronunciar un discurs, en el qual no va dubtar a defensar la conveniència i les bondats de l’il·liberalisme.

Des del 2010 Orbán ha reformat la Constitució en deu ocasions i ha elaborat una nova llei electoral per a afavorir el seu partit.

Des de la seva arribada al poder el 2010 Orbán ha reformat la Constitució en deu ocasions i ha elaborat una nova llei electoral per a afavorir el seu partit, Fidesz. Igualment, ha reformat el Tribunal Constitucional i el poder judicial per a forçar la jubilació dels jutges crítics amb el govern i per situar-hi jutges afins. Ha impulsat una llei de mitjans de comunicació que coarta la llibertat d’expressió i que limita la capacitat dels mitjans crítics amb el govern, al mateix temps que ha restringit els drets de les minories, en particular dels immigrants i de les persones LGTB. Alhora, a través de la Llei d’Educació Superior, no sols ha limitat l’autonomia universitària sinó també la presència d’institucions d’educació superior d’origen estranger com ara la Universitat Centreeuropea fundada per George Soros que es va veure obligada a traslladar la seva seu a Viena. Així mateix, Orbán ha desacatat decisions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i ha mantingut una actitud desafiant que ha estat reprovada per les institucions i autoritats comunitàries.

Reducció de garanties

Més recentment, a Polònia, el Govern del Partit Llei i Justícia liderat per Jarosław Kaczynski ha tractat fraudulentament d’introduir reformes constitucionals mitjançant canvis legislatius amb l’objectiu de condicionar el funcionament del Tribunal Constitucional, de limitar la seva independència i subordinar-lo a la resta de poders. El Tribunal Constitucional va declarar nuls els canvis i va invalidar el nomenament dels nous jutges desfermant un enfrontament amb el cap d’Estat, el Govern i la majoria parlamentària que es van negar a acatar la decisió, provocant les queixes de la Unió Europea.

Aquestes actuacions van ser el preludi de restriccions a la independència i llibertat d’expressió dels mitjans de comunicació així com de l’intent de prohibir la propietat estrangera dels mitjans de comunicació. De la mateixa manera, s’ha produït una reducció de les garanties dels ciutadans enfront de les forces de seguretat i s’han reduït els drets individuals i els de les minories. Com a colofó, el qüestionat Tribunal Constitucional polonès ha decretat que diversos aspectes dels tractats de la Unió Europea eren incompatibles amb la Constitució polonesa i que no és competent per a avaluar la justícia polonesa, la qual cosa ha provocat un enfrontament amb el Parlament Europeu que, amb un ampli suport, va aprovar una resolució que qüestionava la d’independència del Tribunal Constitucional i el considerava incapaç per a interpretar la Constitució.

La UE, qüestionada

Aquests comportaments exemplifiquen els casos més extrems a la Unió Europea, però no són els únics. A Catalunya, sense anar més lluny, els anys del procés van suposar una clara deriva il·liberal que encara cueja i que es manifesta, per exemple, en la decisió del Govern de la Generalitat de desacatar la sentència del 25 % del castellà. Tot plegat suposa una amenaça per a la continuïtat de la democràcia liberal en cadascun dels països, però també és un repte per al manteniment de la mateixa Unió Europea, que es veu qüestionada i desafiada.

La viabilitat del projecte europeu que, precisament, es fonamenta en la defensa de la democràcia liberal dependrà de la seva capacitat per combatre les pràctiques il·liberals en els seus països membres i d’evitar la deriva de les seves pròpies institucions. La incògnita és si podrà fer-ho mantenint la seva integritat o bé si, després de l’experiència del Brexit, s’ha obert la porta a una Unió Europea més petita, però també potser més cohesionada i també més homogènia.