Tres mesos després de les eleccions generals, el Congrés dels Diputats ha investit president del Govern d’Espanya Pedro Sánchez i, per tant, ha fet possible la formació d’un nou Executiu de coalició del Partit Socialista i Sumar. Es tracta d’un president i un govern plenament legítims, d’acord amb els procediments constitucionals, i que neix amb el propòsit de mantenir l’estabilitat institucional i d’aplicar un programa progressista que doni continuïtat a l’obra de govern iniciada el juny de 2018.

Legitimitat, estabilitat i polítiques de progrés, són les coordenades que emmarquen l’horitzó amb què neix el nou govern. Tanmateix, la gestació de la majoria parlamentària heterogènia que ha facilitat la investidura i sobre la qual s’haurà de recolzar el nou govern ha introduït elements que poden distorsionar tant la percepció sobre la seva legitimitat, com la viabilitat d’una legislatura estable i, en conseqüència, de l’aplicació d’una agenda reformista. El soroll ambiental, atiat per l’extrema dreta i la complicitat de la dreta tradicional, ha fet aflorar una deriva il·liberal, amarada de simbologia preconstitucional, i reforça la necessitat d’un govern que preservi el pluralisme i l’Espanya plurinacional.

Això no obstant, malgrat el contingut complex i divers dels pactes subscrits amb Sumar, PNB, Bildu, BNG, CC, ERC i Junts, és patent que la clau de volta que ha possibilitat la investidura és el compromís de tramitar una llei d’amnistia per a tots els implicats directament i indirectament en el procés secessionista viscut a Catalunya. La voluntat de les forces que li donen suport, més enllà de l’aritmètica electoral, és prosseguir pel camí del retrobament i acabar de recosir els esquinços del procés, però el risc és que s’obri una altra fractura, en clau espanyola, com ho ha palesat una investidura on l’eix ideològic ha estat desplaçat per un eix territorial amb força càrrega simbòlica i emocional.

Mentrestant, sense necessitat d’entrar en l’anàlisi de la casuística relativa a l’amnistia —i donant per descomptada la seva adequació constitucional— s’ha de convenir que estem davant d’una decisió política del Congrés dels Diputats d’una enorme envergadura que no és compartida per gairebé la meitat dels representants de la ciutadania espanyola i que no té el suport de bona part de l’opinió pública espanyola. És, doncs, una mesura arriscada que no compta amb l’ampli suport transversal que la faria incontestable. S’addueix, encertadament, que la decisió del govern d’indultar els líders processistes condemnats pel Tribunal Suprem es va adoptar en contra d’una opinió pública hostil, i que, passat el temps, la mesura ha mostrat la seva eficàcia per obtenir el propòsit d’una recuperació del clima de convivència a Catalunya i possibilitar així avançar cap a un nou temps polític.

Aquests són també els objectius que animen la llei d’amnistia i seria aventurat afirmar que no tindrà uns efectes positius. Però la reacció hiperbòlica de les dretes polítiques i mediàtiques i l’oposició de fons de bona part de la judicatura no presagia una assimilació plàcida de la mesura. Es pot donar la paradoxa, com apuntàvem abans, que la pacificació política de Catalunya vagi acompanyada d’un salt d’escala en el clima de polarització i crispació de la política i la societat espanyoles, amb l’aparició d’una extrema dreta explícita que contamini tot l’espectre de la dreta democràtica. Per això, l’aplicació d’un programa coherent per part del nou govern d’Espanya, tenint en compte la diversitat extrema dels seus suports i una oposició radicalitzada, és un repte majúscul que exigirà prudència, contenció, defugir la temptació curtterminista i mantenir una actitud exemplar de civilitat, particularment en la relació amb l’oposició del Partit Popular.

D’altra banda, el més inquietant dels pactes d’investidura afecta de ple la mateixa societat catalana. L’embolcall retòric de l’acord amb els independentistes, i molt especialment amb Junts i Carles Puigdemont, contradiu la necessitat de la rectificació de l’independentisme, en haver assumit el relat justificador del procés sense més objecció que uns molt tímids contrapunts. Els fets constatats —i els oblidats—, els mots emprats i les elucubracions històriques enganyoses i fal·laces apuntaven a una voluntat de reviure simbòlicament el procés, de mantenir-ne el relat, encara que tots sabem, començant pels mateixos independentistes, que aquesta pretensió és una quimera.

Al capdavall, el que aflora és la pugna permanent per l’hegemonia política dins de l’espai independentista entre Junts i ERC i, amb això, la pretensió que la política catalana segueixi presonera del marc mental sobiranista, de la subhasta simbòlica permanent. Si la condició implícita del pacte d’investidura és la pèrdua de centralitat política del PSC i, per tant, de la possibilitat d’alternativa a Catalunya, estarem abocats a no sortir del bucle estèril en el qual estem entrampats des de fa massa temps. Serien uns danys col·laterals massa grans pels que reclamem tornar a la prosa de la política i a l’excel·lència en la gestió dels afers públics des de la millor tradició catalanista, federalista i europeista.

La normalització política de Catalunya no pot passar per defraudar la majoria ciutadana que es va expressar a les passades eleccions generals –corroborada pel darrer baròmetre del CEO, anterior a la investidura–, i requereix un paper actiu del socialisme català en la línia de facilitar la convivència civil i d’impulsar els acords que facin possible que les nostres institucions d’autogovern tornin a funcionar a ple rendiment, al mateix temps que presenta un projecte de progrés atractiu per a una majoria de la ciutadania de Catalunya. És força evident que l’actual govern de la Generalitat, recolzat en una molt mínima minoria de diputats, no pot proposar aquest projecte per al conjunt del país. Més enllà de les servituds tàctiques, un eclipsi de la proposta estratègica del PSC seria la pitjor notícia per a Catalunya en condemnar-la de nou al carreró sense sortida a què portaria la polarització entre un espai independentista revifat i la dreta espanyolista.