Escrivíem no fa gaire que Wozzeck, d’Alban Berg, és una de les grans òperes del segle XX. Ara hi ha hagut ocasió de comprovar-ho per partida doble, a Barcelona i a València. El Liceu i el Palau de les Arts han presentat contemporàniament l’òpera i ho han fet amb dues posades en escena molt diferents, però igualment eficaces i de gran qualitat artística, amb veus de gran nivell i orquestres molt motivades pels seus directors, bons coneixedors d’aquest repertori.

La dramàtica història, basada en un fet real portat al teatre per Georg Büchner (1813-1837), i després a l’òpera per Berg, és la d’un pobre soldat desgraciat a qui la vida només li ha donat garrotades i humiliacions. N’hi ha donat tantes, que perd el senderi i acaba matant a Marie, la seva amistançada i mare del seu fill, i ell mateix mor. Els dos fets luctuosos no mereixen l’atenció del Capità i el Doctor, els dos personatges que han sotmès Wozzeck a les seves vileses. Tampoc mereixen el dolor o el plor del fill.

L’artista sud-africà William Kentridge firma la posada en escena del Liceu que procedeix del Festival de Salzburg. La de València ve de Múnich i és d’Andreas Kriegenburg (a Barcelona es va veure la seva producció d’Otel·lo el 2016). La força de les dues produccions radica en bona part en l’escenografia de la qual en són autors Sabine Theunissen i Harald B. Thor, respectivament.

Si al Wozzeck del Liceu hi ha un decorat vertical amb rampes i escales estretes que remeten a la inestabilitat del protagonista, a València domina l’horitzontalitat amb dos mons ben diferenciats, el públic i el privat. El públic, més que un món és un submón ple d’aigua en el que xipollegen uns personatges uniformes que es llencen a arreplegar les sobres que els hi tiren. La part privada és una capsa trapezoidal penjada que s’avança o retrocedeix segons l’acció i que serveix de marc per a les escenes de Wozzeck amb el Capità, amb el Doctor, i amb Marie i el nen.

 

Representació de Wozzeck al Liceu de Barcelona. Fotografia d’Antoni Bofill.

Representació de Wozzeck al Liceu de Barcelona. Fotografia d’Antoni Bofill.

 

Kentridge omple l’escenari amb imatges sobreposades i canviants de dibuixos al carbonet, una tècnica que havia freqüentat en el passat i a la que aquí hi ha retornat perquè hi veu el fum que neix de les cendres de l’Europa destruïda després de la Primera Guerra Mundial. Cal dir que Berg va assistir a l’estrena a Viena de l’obra teatral de Büchner el 1914, pocs mesos abans de l’esclat d’aquella guerra, i va acabar la seva òpera el 1922, quatre anys després del seu final havent passat per moltes de les humiliacions de les quals és víctima Wozzeck. Així doncs, Kentridge situa la seva posada en escena en aquell context amb el vestuari d’aquell moment i amb abundor de màscares de gas.

En canvi, Kriegenburg deixa l’acció en el mateix moment de l’obra teatral, a començaments del segle XIX. Tanmateix, accentua fins a l’esperpent la diferència entre el realisme que atorga a Wozzeck, Marie i el nen, i la resta de personatges. Aquests últims són figures grotesques amb les cares pintades de blanc. El Doctor s’aguanta amb aparells ortopèdics, mentre El Capità és una figura deformada.

Veus sense fissures

El repartiment del Liceu era un repartiment sense fissures. La veu del baríton Matthias Goerne, molt estimat a Barcelona per la seva fidelitat a la Schubertíada de Vilabertran, donava vida al protagonista com ho havia fet a Salzburg. Al Liceu l’escenografia molt posada al davant de l’escenari l’afavoria. El Wozzeck del baríton alemany tenia una excel·lent parella en la Marie d’Annemarie Kremer, que passava sense dificultat de ser la jove vel·leïtosa a la mare amorosa que li canta una cançó de bressol al fill o a la dona que, intuint el seu tràgic destí, llegeix un capítol del Nou Testament sobre Maria Magdalena.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Mikeldi Atxalandabaso (Capità), Peter Rose (Doctor), Torsten Kerl (Tambor major), Peter Tantsits (Andres), Rinat Shaham (Margret) i Beñat Egiarte (El boig), tots ells van excel·lir interpretant una partitura que és sempre, sigui el paper curt o llarg, d’una gran dificultat.

El repartiment de València també era d’allò més lluït començant pel Wozzeck de Peter Mattei, un baríton que s’ha prodigat poc entre nosaltres, i per la Marie d’Eva-Maria Westbroek, una soprano que sempre s’entrega d’una manera absoluta als personatges que interpreta. Andreas Conrad (Capità), Tansel Akzeybek (Andres) i Alexandra Ionis (Margret) també van superar sense problemes les dificultats musicals dels seus papers. Franz Hawlata, que en el passat havia interpretat el paper protagonista d’aquesta òpera, ara era el Doctor.

 

Representació de Wozzeck a l'auditori de Les Arts a València. Fotografia de Miguel Lorenzo i Mikel Ponce.

Representació de Wozzeck a l’auditori de Les Arts a València. Fotografia de Miguel Lorenzo i Mikel Ponce.

 

Les dues orquestres, la del Liceu i la de la Comunitat Valenciana, van ser qui més aplaudiments van rebre a un lloc i a l’altre. A Barcelona, Josep Pons va portar la formació que dirigeix a un nivell altíssim, fent audibles els diferents plans sonors de la difícil obra sense deixar que la potència que la partitura reclama tantes vegades tapés les veus. A València, James Gaffigan que ara fa un any va ser noment director titular s’estrenava al podi del Palau de Les Arts i ho feia també amb un resultat extraordinari tot i que en alguns moments se li escapava el volum orquestral, encara que no va perjudicar les veus.

A Barcelona aquest Wozzeck marca el punt més alt d’una temporada que ha tingut, fins ara, els seus millors moments amb repertori del XX, concretament amb Ariadne auf Naxos de Strauss, War Requiem de Benjamin Britten i Pelléas et Mélisande de Claude Debussy. Per a València, l’òpera de Berg és un dels grans esdeveniments de la història d’un teatre molt jove com és el del Palau de les Arts.

Estrenada el 1925, quan els espectadors encara tenien gravat al cervell el retruny dels obusos al camp de batalla d’una guerra que havia acabat només feia set anys, Wozzeck «pertany plenament al seu temps i està escrita per a un públic que comprèn les conseqüències d’una guerra catastròfica», segons escrivia l’historiador Gavin Plumley. Cent anys després, i amb la guerra de Rússia contra Ucraïna a tocar i amb unes conseqüències que encara no coneixem, però que ben segur també seran catastròfiques, l’òpera de Berg se’ns presenta com una obra absolutament necessària per entendre la facilitat amb que s’arriba a la deshumanització.

Wozzeck al Liceu, vista el 25 de maig. Wozzeck a Les Arts, vista el 29 de maig.