Mentre va estar protegida pel gel, la regió àrtica va escapar a l’acció de l’home. La crisi climàtica, no obstant això, està creant una mar líquida on abans hi havia una mar de gel i posant en marxa una seqüència destructiva difícil d’aturar.
A mesura que el gel retrocedeix, s’obren rutes comercials marítimes i és més fàcil accedir a les matèries primeres del subsòl. La pugna per aquestes riqueses desencadenarà una competència geoestratègica entre els països amb façanes marítimes a l’Àrtic que, al seu torn, provocarà conflictes socials, mediambientals, militars, polítics i econòmics. Els quatre milions de persones que viuen a la regió, així com la fauna, en seran els principals perjudicats. Rússia i la Xina impulsen aquest destructiu efecte dòmino davant la cautela d’un Occident sense una estratègia comuna.
L’Àrtic va ser la més freda de les fronteres de la guerra freda, com va escriure el periodista Xavier Batalla en un article que va publicar a La Vanguardia l’abril de 2010. El gel restava interès econòmic a la zona, encara que l’estratègic era estimable. Els Estats Units, per exemple, van voler comprar Groenlàndia el 1946 a fi de tenir una posició militar més avantatjosa sobre la Unió Soviètica, però Dinamarca, país colonitzador, no va voler vendre, com tampoc va voler fer-ho el 2019 quan va tornar a rebre una segona proposta de compra.
Groenlàndia és el paradigma de la nova era que afronta l’Àrtic. Simbolitza la vulnerabilitat i l’explotació a la qual està exposada la regió. És una illa rica en minerals (terres rares, urani i robins, sobretot), situada a l’alt nord, entre Europa i Amèrica. En el 2020, després de no poder comprar-la, els Estats Units van obrir un consolat a Nuuk, la capital, i van repartir dotze milions de dòlars en ajudes. Dos anys abans, la Xina s’havia ofert per a construir-hi aeroports, infraestructures reclamades durant dècades per la població local, la qual cosa va obligar Dinamarca a presentar una oferta millor per a poder construir-los i frenar la incursió xinesa.
«Descolonitzeu»
Groenlàndia és un territori autònom, cada vegada amb més drets i més consciència de la seva identitat. La població (56.000 habitants) pateix una forta crisi de salut mental. La taxa de suïcidis i de violència domèstica és molt alta, conseqüència de la pèrdua de la seva manera de vida ancestral. El colonialisme danès va entorpir el nomadisme i va concentrar la població en pobles i ciutats. El sotmetiment remet, però no prou per a impedir que un nou nacionalisme arreli entre els més joves.
Els Estats Units van voler comprar Groenlàndia el 1946 a fi de tenir una posició militar més avantatjosa sobre la Unió Soviètica, però Dinamarca no va voler vendre.
El 21 de juny de 2020, dia nacional de Groenlàndia, un grup de joves nacionalistes atacà l’estàtua de Hans Egede, el missioner danès-noruec que va colonitzar l’illa en el segle XVIII. L’estàtua va ser col·locada el 1921 sobre un promontori mirant la mar i ningú no l’havia tocat fins llavors, quan va aparèixer tacada de pintura vermella i amb un missatge molt clar a la base: «descolonitzeu».
A Groenlàndia li costa tant ser propietària del seu destí com als altres territoris àrtics. Les poblacions indígenes canadenques, així com els lapons sota sobirania de Finlàndia, Noruega i Suècia, gaudeixen d’una important descentralització administrativa, però no tenen prou força per a imposar-se en les grans qüestions que tracen el futur de la regió, com la competència militar, econòmica i política entre la Xina, Rússia i els Estats Units.
PUBLICITAT
La Xina i Rússia comparteixen una relació estratègica basada en l’energia. El Partit Comunista Xinès, per exemple, inverteix a Sabetta, nucli de l’extracció de gas natural rus a la península de Iamal. Hi finança les infraestructures a canvi del gas. L’Àrtic pot contenir fins al 20 % de les reserves mundials d’hidrocarburs. Té petroli –fins a 157.000 milions de barrils segons les estimacions geològiques–, i gas natural –fins a 85.000 milions de metres cúbics–, més que suficient per a continuar escalfant el planeta, apuntalar l’economia extractiva russa i el creixement xinès.
La Xina es va declarar estat «gairebé àrtic» el 2018, sobre la base que la regió és un territori comunal de la humanitat on qualsevol país hi pot invertir d’acord amb els seus interessos. A més de l’accés als hidrocarburs, a la Xina li interessen les rutes comercials que s’obren amb el desglaç, especialment la transpolar, en línia recta sobre el Pol Nord, i la nord-est, seguint la costa septentrional russa. A la transpolar encara li falten diverses dècades de desglaç per a ser factible, però la Nord-est ja està oberta durant un o dos mesos a l’any. Escurça un 40 % la distància entre Europa i Àsia a través del canal de Suez, la qual cosa suposa dues setmanes menys de viatge. Durant l’estiu del 2020, es van realitzar 62 trànsits complets des de Nova Terra a l’estret de Bering. Els vaixells van transportar 32 milions de tones de mercaderies, un rècord.
Amb autorització russa
La ruta del nord-est només es navega amb autorització russa. Aquesta exclusivitat contravé la llibertat de navegació que recull la Convenció de Nacions Unides sobre el Dret de la Mar. Rússia considera que la ruta li pertany perquè afecta la seva seguretat i desenvolupament econòmic i està dins de les 200 milles de la seva zona d’exclusivitat econòmica, encara que el dret marítim permeti la navegació lliure pels estrets. Rússia va plantar el 2007 una bandera en el fons de l’oceà Àrtic central i aquesta reclamació de sobirania xoca amb els interessos del Canadà i Noruega, que reclamen el mateix territori marí.
La ruta Nord-est ja està oberta durant un o dos mesos a l’any. Escurça un 40 % la distància entre Europa i Àsia a través del canal de Suez.
Fins ara aquest tipus de disputes s’han negociat. Noruega i Rússia, per exemple, van pactar la delimitació de la mar de Barents el 2010. Llavors encara persistia l’esperit de pau i cooperació al qual el líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov es va comprometre a Múrmansk el 1987 i que després, el 1996, es va plasmar en la creació del Consell Àrtic, un organisme per a impulsar el desenvolupament conjunt i sostenible de la regió.
Durant els últims deu anys, no obstant això, el Kremlin s’ha anat allunyant gradualment d’aquesta concòrdia. Ara, fins qüestiona l’acord de 1920 sobre l’arxipèlag Svalbard, avui sota sobirania noruega, i augmenta, així mateix, la militarització de la zona, especialment per a protegir la península de Kola, on Rússia disposa del gruix de la seva força naval i una part important dels seus coets nuclears. Els tests atòmics sobre la mar de Barents se succeeixen, com ens ho recorda l’accident nuclear del 2019 a Nyonoksa, base de proves de l’exèrcit rus, on es va accidentar un míssil de creuer.
El Kremlin gaudeix de superioritat militar a l’Àrtic i per a protegir el bastió de Kola estén el seu domini pel Bàltic i l’alt nord Atlàntic, entre Groenlàndia i les costes europees. Disposa de desenes de bases militars, igual que els països de l’Aliança Atlàntica. Paradoxalment, els militars són, avui dia, la millor garantia per al desenvolupament econòmic de l’Àrtic.
Possibilitat d’un xoc armat
A mesura que augmenta l’activitat militar també ho fa la tensió amb l’OTAN. La possibilitat d’un xoc armat a conseqüència, per exemple, d’una provocació mal calculada, va en augment, com ja s’ha vist al mar Bàltic, al de Barents i al de Noruega.
Les disputes marítimes es poden resoldre en la Comissió de Límits de la Plataforma Continental, que emet recomanacions no vinculants però que fins ara s’han respectat, i en la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar. Els Estats Units, no obstant això, no pertanyen a cap de les dues.
Rússia, per part seva, està exclosa dels fòrums de seguretat de l’Àrtic des que es va annexionar Crimea el 2014. No participa en les reunions dels caps d’Estat Major dels països riberencs ni en la taula rodona de les forces de seguretat de l’Àrtic. Serguei Lavrov, ministre rus d’Afers Exteriors, va insinuar el mes de maig passat a Reykjavík que Rússia hauria de tornar a totes dues institucions. Ara i fins al 2023 presideix el Consell Àrtic i és a les seves mans impedir la deterioració gradual de la regió. Res del que està fent, no obstant això, revertirà la destrucció de l’Àrtic, que s’escalfa tres vegades més ràpid que la resta del planeta. La intensa explotació dels jaciments de gas i petroli accelerarà aquest escalfament.
La capa de gel permanent perd terreny des que el 1970 es va començar a vigilar per satèl·lit. Cada novembre marca un nou rècord minvant. La capa de gel, formada durant dècades, se substitueix ara per una de molt prima, la que es forma cada hivern i que, en arribar l’estiu, és més vulnerable a la calor i es fon més ràpidament. Com més aigua aflora a la superfície, més s’accelera el desglaç perquè l’aigua absorbeix gairebé tota l’energia dels raigs del sol, mentre que el gel la reflecteix.
La Xina es va declarar estat «gairebé àrtic» el 2018, sobre la base que la regió és un territori comunal de la humanitat.
També es fon el permagel, el sòl congelat que cobreix el 65 % de Rússia, el 85 % d’Alaska i el 50 % del Canadà. En descongelar-se, allibera metà, un gas d’efecte hivernacle. El risc d’incendis es dispara. Ara, cada estiu veiem centenars de focs forestals a la tundra i la taigà siberianes. Sorgeixen de manera espontània i no acudeix ningú a apagar-los. Les infraestructures construïdes sobre el permagel s’enfonsen amb el desglaç. Edificis, oleoductes, carreteres i pistes d’aterratge s’esquerden. El maig de 2020, a la ciutat russa de Norilsk, una infraestructura petroliera danyada per la pèrdua del permagel va abocar 20.000 tones de cru en un riu de la zona.
Un Eldorado àrtic
L’amenaça de la calor posa en perill els dos milions de persones que viuen a l’alt nord rus. L’emigració interna s’accelera cap a altres regions de Rússia. Les ciutats es buiden. Per a mantenir les infraestructures energètiques, es contracta treballadors de Turquia i l’Àsia Central. El Kremlin necessita mà d’obra per a operar els ports siberians que es deslliuren del gel a l’estiu. Té plans per a construir noves ciutats en les quals visquin centenars de milers de persones, atretes pel magnetisme d’un Eldorado àrtic.
Lluny queda la memòria dels primers exploradors, pioners com Erik el Roig a Groenlàndia, William Baffin al nord del Canadà, Henry Hudson buscant infructuosament el pas del nord-oest, gesta que Roald Amundsen va aconseguir el 1906, tres anys abans que Robert Peary arribés al Pol Nord. L’home va cercar les darreres fronteres de la Terra en els Pols. L’Àrtic li va permetre superar els seus límits.
La destrucció de l’entorn àrtic és conseqüència d’un progrés, d’un superar límits i fronteres a tort i a dret, que ens porta a un futur força inhabitable.
