Ara que l’objectiu primordial de l’educació infantil sembla ser la felicitat dels nens, fa una colla d’anys Giacomo Puccini veia que això és molt costós, gairebé impossible. Come è difficile esser felici!… És a dir, que difícil és ser feliç! El compositor italià, de qui enguany se celebra el centenari de la seva mort, fa dir aquesta frase a un dels seus personatges femenins, a Giorgetta, a l’òpera en un acte Il tabarro. Giorgetta és molt infeliç perquè ha perdut un fill; perquè les relacions amb el seu marit, Michele, s’han espatllat d’ençà d’aquella pèrdua dolorosa; perquè no li agrada la vida que porta dalt d’una barcassa amunt i avall pel Sena. És infeliç perquè, malgrat les efusives demostracions d’amor amb el seu amant Luigi, sap que no porten enlloc. I el súmmum de la seva infelicitat arriba al final de tot, quan Michele mata Luigi perdent així marit i amant. Realment, és molt difícil ser feliç per molt que t’eduquin per ser-ho!

La infelicitat és present en les altres dues òperes breus que configuren Il trittico, el tríptic puccinià. Suor Angelica és la història de la noia obligada a entrar en un convent perquè ha tingut un fill sense estar casada. Tota la facècia de Gianni Schicchi acaba amb la infelicitat de la família que somniava amb la rica herència del parent que acaba de morir, però l’herència passa de llarg.

Aquesta idea de la dissort és el punt de partida de la posada en escena que firma Tatjana Gürbaca per a l’Òpera de Viena considerant que les tres obres no tenen pràcticament res més en comú tot i que Puccini les va compondre per ser representades juntes. Il tabarro és una tragèdia dramàtica amb tots els recursos del verisme; Suor Angelica, una tragèdia lírica, i Gianni Schicchi, una comèdia. L’acció passa en èpoques tan distants com el moment contemporani de la seva composició (Il tabarro), el segle XVII (Suor Angelica) i l’època medieval (Gianni Schicchi). Musicalment, són ben independents sense un fil o uns temes conductors.

 

Carlos Álvarez (Michele) i Elena Stikhina (Giorgetta), a 'Il tabarro', en una producció de l'Òpera de Viena. © Stephan Brückler

Carlos Álvarez (Michele) i Elena Stikhina (Giorgetta), a ‘Il tabarro’, en una producció de l’Òpera de Viena. © Stephan Brückler

 

La directora d’escena berlinesa ha modificat una mica la frase de Giorgetta, Que difícil és ser feliç, per És difícil tenir sort. En alemany són tres paraules, Schwer Glück sein, i totes tres apareixen amb grans llums de neó a l’inici d’Il tabarro  i van canviant de posició. En les altres obres de la trilogia n’apareix només un dels mots. En aquesta posada en escena les tres òperes en un acte transcorren dins de les mateixes parets, les quals es poden fer més altes i més opressives per explicar l’estructura dins de la qual es desenvolupa cadascuna d’elles, el treball, el sentiment de culpa, la família. L’escenografia és molt minimalista, fins a semblar pobre i gris tot i que al final, a la comèdia, hi ha una explosió de color i ximpleria.

A Il tabarro, amb un carregós passeig intermitent de figurants, la posada en escena dona poc marge als cantants per expressar les seves emocions turmentades. A Suor Angelica hi ha nens dalt de l’escenari de bon començament i la protagonista, sense un bri d’herba a prop, se suïcida amb els vidres d’un quadre. Tot resulta molt pla. Més que una comèdia, Gianni Schicchi és vista com una carnestoltada florentina amb un personatge seriós, el que dona nom a l’òpera, mentre tots els altres van molt disfressats.

 

Una escena de 'Gianni Schicchi', en una producció de l'Òpera de Viena. © Stephan Brückler

Una escena de ‘Gianni Schicchi’, en una producció de l’Òpera de Viena. © Stephan Brückler

 

Aquesta producció del Trittico es va estrenar el passat setembre i el baríton Carlos Álvarez havia de debutar els papers de Michele (Il tabarro) i de Gianni Schicchi, però no ho va poder fer a causa de malaltia. Ho ha fet ara en la segona ronda de representacions al febrer. Són dos papers molt diferents amb els quals el baríton va demostrar la seva versatilitat interpretativa i la seva capacitat expressiva. A la primera òpera el seu Michele estava ple d’humanitat i, a la darrera, Schicchi no era un personatge còmic ni un vivales. Era un home intel·ligent que condemna a una família avariciosa.

Amb Álvarez també va brillar la soprano Elena Stikhina que així mateix  debutava els papers de Giorgetta i de Suor Angelica, molt commovedora en aquest darrer. La mezzosoprano Michaela Schuster era una potent Zia Principessa i una enèrgica Zita a Gianni Schicchi. El tenor Joshua Guerrero va ser un molt correcte Luigi, com la mezzo Monica Bohinec en el paper de Mare abadesa. El Mio babbino caro de Florina Ilie va recollir molts aplaudiments, sense ser, però, una gran interpretació com tampoc ho va ser la de Bogdan Volkov  en el paper de Rinuccio, el seu enamorat.

Philippe Jordan i l’Orquestra de l’Òpera de Viena van donar la vida musical que faltava a una producció avorrida durant les dues primeres parts i massa esbojarrada en la tercera. La intensitat dramàtica primer, i còmica després, que Puccini va donar a la seva música va ser cosa de director i orquestra. I sí, que difícil és ser feliç quan en una representació no tot rutlla com hauria de ser.

 


Òpera vista el 14 de febrer.