La gran pregunta és si el món canviarà després de la pandèmia. Pel que fa a l’alimentació, sembla que la resposta és rotunda: sí. Algunes de les transformacions en marxa havien començat abans, però la crisi les accelerarà. La covid-19 ha posat de manifest fins a quin punt el subministrament alimentari és vital per a la nostra societat. Si abans el donàvem pràcticament per descomptat, avui ja no ho podem fer, no hi ha res segur. Ara, les disrupcions d’algunes cadenes internacionals de subministrament –no només la dels semiconductors, també la dels fertilitzants– i els forts increments de preus d’algunes matèries primeres com el gas o determinats productes alimentaris, símptomes d’una certa contracció de la globalització, evidencien la necessitat d’enfortir i adaptar el sistema domèstic d’alimentació. I domèstic, en el nostre cas, vol dir europeu.

Aproximadament un terç de tots els aliments produïts al món es perden o es malbaraten. Aquest fet intolerable, juntament amb la insostenibilitat de determinades pautes de consum que danyen la salut de les persones i del medi ambient, operen com a motors del canvi en curs en el sistema alimentari. Un sistema que en el termini de 30 anys haurà de proporcionar seguretat alimentària a 10.000 milions de persones. I no qualsevol: hauria de ser una alimentació bona, assequible, saludable, sostenible i produïda respectant els animals i el planeta.

Ara no és així. Es calcula que el sistema global d’alimentació és responsable d’entre el 21 i el 37 % de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. A sobre, el creixement previst de la població mundial i l’augment de les classes mitjanes en països com l’Índia o la Xina implicarà un increment insostenible del consum de proteïna d’origen animal, si res no ho impedeix.

El que ho pot impedir és la innovació, que encara sembla ciència-ficció perquè s’anuncia que en menys de 10 anys s’hauran generalitzat nous productes alimentaris de més qualitat i a la meitat del cost que els productes d’origen animal, com a resultat dels progressos en biologia de precisió combinats amb un nou model de producció que ja s’anomena food-as-software. Amb un sistema de producció totalment descentralitzat que desposseirà la geografia de l’avantatge competitiu. I reduirà les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 45 %. Es tractaria de la revolució més ràpida i profunda des de la primera domesticació de plantes i animals fa deu mil anys.

Mentrestant, la proximitat guanya importància. A Espanya, el sector agroalimentari és el segon més important en aportació al PIB, amb el 16 %. És un sector madur, que compta amb empreses potents, té una gran fortalesa econòmica i capacitat per a innovar. Catalunya i Barcelona disposen de valuosos centres de recerca com l’IRTA, EURECAT o LEITAT, d’un ecosistema food tech reconegut internacionalment, d’un saló com Alimentària i d’un operador tan estratègic com Mercabarna. Perquè no ens enganyem, alimentar concentracions urbanes com París, Milà o la Barcelona metropolitana segueix depenent de les importacions. Malgrat tots aquests actius, estem encara lluny de referències com la dels Països Baixos, el principal hub global d’alimentació que integra projectes tan interessants com el Food Valley.

El canvi s’imposa a tots els nivells, però, qui el gestiona i com?

En l’àmbit espanyol s’hi manté una aproximació parcial, mentre que la Generalitat ha adoptat el Pla Estratègic de l’Alimentació de Catalunya 2021-2026 i l’Ajuntament de Barcelona tot just acaba d’adjudicar el contracte de la secretaria tècnica que coordinarà l’elaboració de l’estratègia de política alimentària urbana. Caldrà esperar.

A la Xina, les autoritats han expressat la seva preocupació per com el subministrament de fertilitzants pot afectar la seva seguretat alimentària, ja que n’utilitza quatre vegades més que la mitjana mundial perquè té poca terra cultivable per càpita. De fet, les importacions d’aliments li costen més del doble del que valen les seves exportacions i per això, de moment, fa campanyes per incentivar un consum alimentari més ajustat i equilibrat.

PUBLICITAT
Correos Market

La Unió Europea ha agafat la iniciativa definint com a objectius els de reduir la petjada mediambiental i climàtica del seu sistema alimentari i reforçar la seva resiliència, garantir la seguretat alimentària davant del canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, i liderar la transició global cap a una sostenibilitat competitiva integral que, des de la producció al consum (from farm to fork, que dóna nom a l’estratègia adoptada per la Comissió al maig de 2020), permeti aprofitar les noves oportunitats.

La transició a sistemes alimentaris sostenibles requereix, en la visió de la Comissió Europea, un plantejament col·lectiu que impliqui tots els nivells de l’administració pública, els actors privats al llarg de la cadena de valor de l’alimentació, les organitzacions no governamentals, l’acadèmia i la ciutadania. Per realitzar-la, la Comissió ha assumit una sèrie de compromisos, entre els quals hi ha el d’intensificar el seu rol de coordinació de la resposta europea comuna a les crisis que afectin els sistemes d’alimentació per garantir la seguretat alimentària, reforçar la salut pública i mitigar-ne l’impacte socioeconòmic a la Unió Europea. Ho farà avaluant la resiliència del sistema i dissenyant un pla de contingència per garantir el subministrament i la seguretat alimentaris en moments de crisi. Conseqüència de la pandèmia, com dèiem al principi. Creiem que, com ho ha demostrat el cas de la gestió de la macrooperació de les vacunes, estem en bones mans.