No cal dir que la Simfonia n. 2 Resurrecció en do menor de Gustav Mahler és una de les cimeres de la història de la música. La versió escenificada que ha creat Romeo Castellucci per al Festival d’Aix-en-Provence, dirigida musicalment per Esa Pekka-Salonen al capdavant de l’Orquestra i cors de París, dóna una nova alenada, més punyent encara, a aquesta obra que va néixer com a Totenfeier (Rites fúnebres), un poema simfònic que després el compositor va desenvolupar en la gran obra en cinc moviments els quals transiten des del funeral inicial de l’heroi a la resurrecció del títol.
Aquesta Résurrection (així es presenta l’espectacle) ve a ser la continuació del Requiem de Mozart que Castellucci va escenificar al mateix festival el 2019. Al final, l’escenari s’inclinava i la terra que hi havia al damunt relliscava cap al fossat. Aquesta terra és ara la d’un lloc absolutament insòlit que amaga una macabra sorpresa. A diferència de l’obra de Mozart en la qual hi havia moltes idees i una sobreabundància d’imatges i de moviments, aquí només n’hi ha una d’idea, la de restablir la dignitat dels cossos anònims que han estat violentats amb voluntat d’extermini massiu.
En aquest cas, Castellucci ho fa tot, signa la direcció escènica, l’escenografia, el vestuari i la il·luminació deixant la dramatúrgia a Piersandra Di Matteo. És un Castellucci en estat pur que ha ideat un espectacle amb un gran coneixement de la partitura, una gran intel·ligència i una aparent austeritat darrere de la qual hi ha una gran riquesa de detall. I amb total fidelitat a les seves dèries, la presència d’animals vius (Moses und Aron), i el poder de la terra (Jeanne d’Arc au bûcher).
Per començar, el lloc. No podia ser un lloc qualsevol. Amb Pierre Audi, el director del festival, han ressuscitat l’estadi d’handbol de Vitrolles, construït el 1994 i abandonat des de 1998, a mig camí de Marsella i molt a prop del seu aeroport. La palestra és un cub negre de ciment al bell mig d’un desert vermellós on hi havia hagut una explotació de bauxita abandonada fa més de cinquanta anys. Vist des de l’exterior, sense obertures visibles i plena de grafits, l’estadi sembla una gran tomba.
L’Orquestra i cors de París dirigits per Salonen interpreten ‘ Resurrecció’, de Mahler escenificada per Castellucci al Festival d’Aix-en-Provence. Fotografia de Monika Rittershaus.
I això és en el que Castellucci l’ha convertit, en una fossa comuna que amaga cent catorze cossos. Dalt de l’enorme plataforma la terra està humida i és irregular. Al fons i a banda i banda, dues obertures mostren l’exterior i permeten un joc de llum natural. Se sent el cant d’uns ocells. Un cavall blanc sense brida apareix per una de les entrades. Es passeja. Busca una herba que és escassa fins que apareix la noia a qui se li ha escapat l’animal. Li posa el ronsal i quan ja està a punt d’endur-se’l, alguna cosa l’atura i li fa tapar el nas. És la ferum que ve de terra d’on surt un braç. En aquest punt comença a sonar la música, l’allegro maestoso del Totenfeier inicial.
La noia avisa i apareixen unes persones que descobreixen que allà sota hi ha una fossa comuna. Comença a arribar més gent. És personal de l’ACNUR, l’Alt comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR, en les seves sigles en anglès). Són antropòlegs forenses. Es posen la granota blanca i comença la penosa exhumació dels cadàvers. Després del primer moviment, Mahler volia cinc minuts de silenci per marcar bé la diferència entre l’allegro maestoso, força llarg, i l’andante moderato. Aquest silenci musical és aprofitat per a l’arribada d’unes furgonetes de l’organització humanitària, d’una petita excavadora i més personal.
Tot i que no és ben bé la paraula, comença una coreografia de moviments precisos i molt professionals dels que excaven amb les mans i dipositen les despulles sobre els sacs mortuoris per a ser fotografiades i numerades, i dels que les posen dins les bosses i les traslladen una a una a les furgonetes que al final marxaran silenciosament. Quan al tercer moviment sona la música inspirada en un dels poemes de Des Knaben Wunderhorn (El corn màgic de la joventut), els forenses comencen a trobar restes d’infants. I abans que comenci el quart, actors i figurants (24 en total) s’enretiren a banda i banda. És el moment en què sona Urlicht (Llum prístina) la primera intervenció vocal.
PUBLICITAT
Tanmateix, la feina no ha acabat i el personal torna a l’acció per a concloure-la durant el llarg i potent cinquè moviment, la cantata simfònica quan intervenen el cor, la soprano i l’orgue amb tota l’orquestra. El poema de Friedrich Gottlieb Klopstock Aufersteh’n (Resurrecció) que l’inspira diu: «Per tornar a florir se’t sembrarà de nou!» I Mahler hi va afegir: «Moriré per viure! Resurrecció, sí resurrecció!» Encara queda un moment dolorós i és la crisi d’una de les forenses que queda sola al mig de l’escenari incapaç d’abandonar-lo. Quan l’escenari ha quedat buit, comença a ploure sobre aquella terra de dolor amb una pluja vivificadora.
Els cossos desenterrats en l’escenificació de la simfonia ‘Resurrecció’ de Mahler escenificada per Castellucci al Festival d’Aix-en-Provence. Fotografia de Monika Rittershaus.
Tot passa en temps real. Hi ha un joc molt potent de contrastos entre el caos de la fossa i l’ordre amb què es fa l’exhumació; entre el negre de la terra i el blanc del material i del personal. En definitiva, entre el vil assassinat d’unes víctimes ocultes i la recuperació de la seva dignitat i individualitat. De la foscor a la llum. És un cop de puny a l’estómac, però Castellucci no cau en la manipulació emocional ni en la denúncia cridanera.
Dels cent quaranta instruments i les noranta veus que reclama aquesta obra grandiosa, des de la grada només es veuen fustes, metalls, part del cor a banda i banda i les dues solistes. La corda no és visible des de cap seient i això fa que el seu so sigui enigmàtic. El director tampoc és visible per al públic. L’orquestra estava lleugerament amplificada en un espai poc idoni, però això no anava en detriment del resultat final. Els metalls que intervenen des de fora del fossat, en aquest cas a un racó sota la graderia, s’adaptaven perfectament.
Salonen dirigia l’Orquestra de París, la mateixa que el dia abans havia interpretat Salome al festival, i ho feia donant a tota l’obra una lentitud alhora vibrant en els contrastos que encaixava perfectament amb la idea dramatúrgica. La contralto Marianne Crebassa va il·luminar aquell món dolorós amb la força del seu Urlicht. La soprano Golda Schultz va afegir la seva veu al darrer moviment en el qual tots els intèrprets, solistes, cors, orquestra i orgue, s‘apleguen en un crescendo que porta a la resurrecció.
No sé ben bé si aquesta Résurrection il·lustrava la partitura de Mahler o era aquesta la que feia de banda sonora d’un espectacle teatral. El que sí que puc dir és que tot plegat arribava a l’ànima perquè era ben real i necessari. Només cal recordar la història de Cambodja, Guatemala, El Salvador, Bòsnia o Kosovo, i molt més recentment, quan Castellucci ja havia ideat l’espectacle, les fosses a Brasil amb víctimes de la pandèmia o les de Bucha o Mariupol a Ucraïna. I si això ens sembla que passa una mica lluny només cal recordar que fa una setmana Les Corts van aprovar la Llei de Memòria Democràtica en la qual l’Estat, per primera vegada es compromet a cercar els desapareguts de la Guerra Civil, els quals, més de vuitanta anys després encara no han tingut un repòs digne.
