Després de 30 anys com a professor de Ciència Política i de l’Administració, en aquest article presento algunes reflexions sobre l’estat de la docència a la Universitat i, més concretament, als graus vinculats a la meva disciplina. Una reflexió personal que no aspira a dibuixar un retrat fidel i objectiu de la realitat. Es tracta més aviat d’un esbós fet amb pinzellades insegures i subjectives. Una mirada construïda més a partir de manies i obsessions personals que no pas d’evidències. En definitiva, una reflexió que no aporta afirmacions generalitzables i incontrovertibles, sinó que busca compartir temors i expectatives; obrir un debat sobre un aspecte que, al meu entendre, ha quedat injustament arraconat.

La Universitat Complutense de Madrid va impartir el primer curs de la llicenciatura en Ciències Polítiques el 1944, però no va ser fins a la dècada dels 80 que aquests estudis van iniciar la seva expansió pel mapa universitari espanyol. Avui, aquestes Universitats ofereixen més de 20 graus en Ciències Polítiques i de l’Administració. Han estat quatre dècades de molta feina que, d’entrada, cal posar-la en valor. Durant aquests anys hem consolidat la disciplina i hem format una gran quantitat de professionals. A més, vam ser prou atrevits per proposar uns estudis oberts, transversals i innovadors que han estat molt útils per a un alumnat que ha estat capaç d’obrir-se camí i aconseguir que els seus coneixements i les seves habilitats siguin apreciades. Hem d’estar satisfets de la feina feta.

Tanmateix, sense deixar de reconèixer aquestes fites, la meva perspectiva actual és més ombrívola. Mentre les Universitats s’han modernitzat i s’han situat en la cursa dels rànquings internacionals, la seva docència s’ha anat diluint i perdent prestigi. Progressem segons els criteris acadèmics dominants, però el professorat afronta la seva activitat docent des d’una endimoniada combinació de desinterès i desconcert. Un desinterès que s’explica per la irrupció d’un model de carrera acadèmica on la docència ocupa un lloc marginal; i un desconcert que, almenys en el cas dels estudis polítics, té a veure amb el contrast entre la velocitat del canvi en el nostre entorn sociopolític i la lentitud amb la qual reaccionen les institucions docents. És a dir, un problema intern –vinculat al model de carrera acadèmica– i un problema extern –relacionat amb la creixent distància entre la Universitat i el seu context.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Quan la docència és una càrrega

En l’argot universitari ens referim a la dedicació investigadora, mentre que parlem de com ens repartim la càrrega docent. Potser és anecdòtic, però el contrast entre dedicació i càrrega reflecteix encertadament el paper que atorguem a la recerca i a la docència. També pot resultar sorprenent saber, sobretot per a aquelles persones que no coneixen el món acadèmic, que quan assolim l’èxit –sempre mesurat basant-se en l’acumulació de publicacions i a la quantitat d’euros aconseguits per finançar projectes de recerca–, el premi és la reducció de la molesta càrrega docent. És a dir, el bon professor és aquell que, per fi, aconsegueix deixar de veure alumnes i d’impartir classes.

Aquesta percepció em resulta particularment dolorosa, perquè entenc la tasca docent no com una càrrega, sinó com una de les professions més importants en qualsevol societat. Dedicar-se a l’ensenyament no pot ser mai un destorb; és un regal i, per tant, reclama vocació i compromís. La feina docent no és una feina més. No es tracta només d’impartir les classes que ens toquen, sinó que hem d’estimar tant la feina mateixa com l’alumnat. Professor –vaig sentir a dir una vegada– és aquell que explica allò que sap, però ensenya allò que és. Una enorme responsabilitat.

La carrera acadèmica està estrictament pautada per un conjunt d’indicadors: la quantitat d’articles publicats en determinades revistes.

Per tant, la docència hauria de ser el centre de la nostra carrera acadèmica i, com ja he esmentat, no ho és. Una afirmació que, observant retrospectivament els darrers 30 anys, ha estat cada cop més certa i més punyent. En els inicis, durant la darrera dècada del segle XX, recordo com el claustre de professors ens reuníem setmanalment i dedicàvem hores i hores a parlar dels plans docents, de les assignatures i del nostre alumnat. A la dècada següent ja només discutíem sobre convocatòries per aconseguir recursos de recerca i sobre estratègies per a publicar en revistes indexades. I darrerament, potser em faig gran, la sensació és que ja només tractem temes administratius.

En aquesta evolució, la docència ha pagat el preu d’una creixent irrellevància. No ha estat per desídia del professorat, sinó pels imperatius d’un determinat model universitari. La trajectòria a seguir per fer carrera acadèmica força el professorat, fins i tot quan té una vocació docent genuïna, a situar els seus esforços en allò que importa: la recerca i el seu impacte internacional. Dedicar-se a la docència és una pèrdua de temps, i pot tenir conseqüències negatives en el proper procés selectiu per a aquells professors que ho oblidin. Aquest model s’apuntala sobre un determinat sistema d’incentius i sobre la creixent precarització de la situació laboral del professorat.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

D’una banda, la carrera acadèmica està estrictament pautada a través d’un conjunt d’indicadors que únicament valoren aspectes numèrics i que es concreten en la quantitat d’articles publicats en unes revistes molt determinades. La feina docent no compta i, per tant, dedicar-s’hi és una pèrdua de temps que pot comportar perdre el ritme competitiu que avui domina l’acadèmia. El mateix succeeix en els processos d’acreditació de qualitat dels graus, que tendeixen a marginar, per la seva naturalesa mateixa, una activitat docent que sempre resulta difícil de mesurar.

Hem desvinculat la docència del món real i, a més, no tenim ni idea de qui són, com són, què fan i què necessiten els alumnes.

D’altra banda, la creixent precarització de les plantilles docents fa que aquest sistema d’incentius esdevingui irresistible per a un professorat que no pot fer altra cosa que seguir les pautes marcades. Sobretot, aquells que inicien la carrera acadèmica no tenen alternativa: han de concentrar els esforços en allò que compta, i la docència clarament no compta. Revertir aquesta situació, en definitiva, implicaria modificar el model d’Universitat que s’ha anat imposant i, també, revertir la precarització laboral i consolidar plantilles docents estables i diverses en els seus perfils.

 

Lluny de l’objecte d’estudi

Més enllà del desinterès, m’he referit també al desconcert d’una docència que no aconsegueix compassar-se amb la velocitat de les transformacions que afecten l’entorn socioeconòmic. El món ens resulta pràcticament irreconeixible, sobretot quan l’observem des d’unes aules on el temps sembla aturat. Tot i la capacitat innovadora de molts col·legues de disciplina, els nostres plans docents semblen ser encara un refugi per a les falses seguretats del passat. D’aquesta manera, els esforços individuals topen, de nou, amb un model que refusa les novetats i que aposta per una docència segura i