L’estiu de 2021, Vladímir Putin va publicar un assaig de cinc mil paraules, titulat «Sobre la unitat històrica dels russos i els ucraïnesos», en el qual explicava les raons de la invasió que va iniciar uns mesos més tard. Remuntant-se al segle XIII, explicava per què Ucraïna no tenia dret a ser un país plenament independent, ni a utilitzar la seva sobirania fictícia per acostar-se a Occident, i per què havia d’assumir el seu paper històric de germana petita –la «petita Rússia»– sotmesa als designis imperials de la Gran Rússia. També per què, si no ho feia, Moscou estava legitimada per prendre mesures.
La invasió russa d’Ucraïna ha estat, doncs, una de les poques tragèdies polítiques recents que resulten clares en termes morals. Podem discutir si, a principis dels anys noranta, els líders dels Estats Units i Europa es van equivocar en la manera de conduir la dissolució de la Unió Soviètica. O si, el 2008, l’OTAN va ser imprudent en prometre l’ingrés futur d’Ucraïna i Geòrgia a l’Aliança. Però cap d’aquests possibles errors excusen una guerra que es va iniciar sense que hi hagués cap provocació, amb objectius civils, la finalitat de la qual és el derrocament d’un líder democràtic, l’annexió de territoris i la destrucció de la cultura i la sobirania d’un país que va votar nítidament i legalment a favor de la seva independència.
Si en aquesta ocasió tot és tan clar, i fins i tot ho ha explicat detalladament l’impulsor gairebé únic de la guerra, per què hi ha qui continua interpretant la invasió russa com una mostra més que la culpa de tot la tenen, de nou, els Estats Units, la Unió Europea i l’OTAN?
Per descomptat, l’Estat rus és molt hàbil a l’hora de preservar els seus interessos ideològics. La seva principal eina propagandística no consisteix a defensar veritats fonamentades alternatives a les dels mitjans i els líders occidentals, sinó a propagar sistemàticament fets i discursos contradictoris. La seva intenció és nítidament nihilista: transmetre que, atès que no hi ha cap certesa, no hi ha raó per creure en nocions com l’objectivitat o l’honestedat: «Res no és veritat i tot és possible», com va sintetitzar brillantment l’analista russobritànic Peter Pomerantsev en el llibre que porta el mateix títol.
