L’estiu de 2021, Vladímir Putin va publicar un assaig de cinc mil paraules, titulat «Sobre la unitat històrica dels russos i els ucraïnesos», en el qual explicava les raons de la invasió que va iniciar uns mesos més tard. Remuntant-se al segle XIII, explicava per què Ucraïna no tenia dret a ser un país plenament independent, ni a utilitzar la seva sobirania fictícia per acostar-se a Occident, i per què havia d’assumir el seu paper històric de germana petita –la «petita Rússia»– sotmesa als designis imperials de la Gran Rússia. També per què, si no ho feia, Moscou estava legitimada per prendre mesures.

La invasió russa d’Ucraïna ha estat, doncs, una de les poques tragèdies polítiques recents que resulten clares en termes morals. Podem discutir si, a principis dels anys noranta, els líders dels Estats Units i Europa es van equivocar en la manera de conduir la dissolució de la Unió Soviètica. O si, el 2008, l’OTAN va ser imprudent en prometre l’ingrés futur d’Ucraïna i Geòrgia a l’Aliança. Però cap d’aquests possibles errors excusen una guerra que es va iniciar sense que hi hagués cap provocació, amb objectius civils, la finalitat de la qual és el derrocament d’un líder democràtic, l’annexió de territoris i la destrucció de la cultura i la sobirania d’un país que va votar nítidament i legalment a favor de la seva independència.

Si en aquesta ocasió tot és tan clar, i fins i tot ho ha explicat detalladament l’impulsor gairebé únic de la guerra, per què hi ha qui continua interpretant la invasió russa com una mostra més que la culpa de tot la tenen, de nou, els Estats Units, la Unió Europea i l’OTAN?

Per descomptat, l’Estat rus és molt hàbil a l’hora de preservar els seus interessos ideològics. La seva principal eina propagandística no consisteix a defensar veritats fonamentades alternatives a les dels mitjans i els líders occidentals, sinó a propagar sistemàticament fets i discursos contradictoris. La seva intenció és nítidament nihilista: transmetre que, atès que no hi ha cap certesa, no hi ha raó per creure en nocions com l’objectivitat o l’honestedat: «Res no és veritat i tot és possible», com va sintetitzar brillantment l’analista russobritànic Peter Pomerantsev en el llibre que porta el mateix títol.

PUBLICITAT

La propaganda russa és nihilista: vol transmetre que, atès que no hi ha cap certesa, no hi ha raó per creure en nocions com l’objectivitat o l’honestedat.

Després, per descomptat, hi ha els interessos dels que durant anys han treballat per enfortir la influència de Rússia a Occident fent lobby per a les seves empreses energètiques, com l’excanceller alemany Gerhard Schröder i l’ex-primer ministre francès François Fillon. O dels que ho han fet a canvi de donacions i cooperació: Rússia va prestar diners a Marine Le Pen per a la campanya electoral del 2017, quan no ho va voler fer cap banc francès, i agents que diuen que parlen en nom de l’Estat rus han establert contactes estrets amb La Lliga italiana o el Partit de la Llibertat d’Àustria, i fins i tot amb alguns líders del procés.

Raons ideològiques

Tanmateix, més enllà de la propaganda, dels lobbistes i de la cooperació amb moviments polítics, molts dels que en aquest conflicte s’han situat al costat de Rússia, o han responsabilitzat de la guerra a Occident, i especialment als Estats Units, ho han fet per raons genuïnament ideològiques. Unes raons les arrels de les quals es remunten al passat llunyà.

Com diu l’historiador Orlando Figes en el seu llibre recent, La historia de Rusia, des de mitjan segle XVIII és possible veure entre les elits polítiques russes «l’aparició d’una nova consciència nacional que va trobar la seva primera expressió en la ideologia antioccidental. Es basava en la defensa dels costums i la moral russos contra la influència d’Occident». Aquesta ideologia va quedar reforçada quan les forces russes van aconseguir expulsar Napoleó i la seva Grand Armée després de la invasió del 1812. Els eslavòfils, un influent moviment intel·lectual nacionalista, consideraven que Rússia no era un país, sinó una civilització que anava més enllà de les seves fronteres. Tenien una «concepció romàntica» de la «unió espiritual» dels russos, en la qual «l’individu trobava un propòsit moral en allò que era col·lectiu, un concepte aliè a l’Occident individualista», diu Figes.

L’objectiu dels eslavòfils era preservar aquests trets impedint que el govern fes reformes occidentalitzadores i, de fet, convertint l’odi cap a Occident, i la sensació de superioritat enfront d’aquest, en la base del nacionalisme rus. La seva finalitat, diu Figes, era «salvar el món de l’egoisme, l’avarícia i tots els altres pecats occidentals».

A finals del segle XIX, aquest antagonisme es va concretar i va adoptar trets encara més polítics quan els Estats Units i Rússia es van convertir en dos grans imperis expansionistes convençuts que tenien una missió ideològica internacional. La dels Estats Units va consistir a difondre el capitalisme arreu del món. La de Rússia, a oposar-se a aquesta versió particular de la modernitat i el comerç, com explica Odd Arne Westad en el seu brillant llibre La guerra fría. Una historia mundial. L’elit russa pròxima al tsar Nicolau II s’oposava a «la cerca frenètica dels avantatges materials» que posaven en risc les bases tradicionals de la civilització. Però «fins i tot els que no feien costat al tsar creien que s’estaven perdent les formes d’interacció personal naturals, directes i genuïnes, i que s’estaven substituint per maneres de viure poc autèntiques i estrangeres» diu Westad.

En els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial, doncs, a Rússia, tant la dreta tsarista com l’esquerra que faria la revolució es veien a si mateixes com la resistència mundial anticapitalista i antiestatunidenca. Per descomptat, durant l’era soviètica, tret del breu període de col·laboració per aturar el nazisme, Rússia es va tornar a erigir en el gran adversari dels Estats Units: l’única potència capaç d’aglutinar i liderar la resta del món per oposar-se a l’arrogància, l’avarícia i l’alienació d’Occident. Però aquesta oposició, sostinguda ja llavors per l’amenaça de destrucció mútua que asseguraven les armes nuclears, no era solament una expressió del comunisme soviètic, sinó, en essència, la continuació del vell nacionalisme rus basat en el rebuig d’Occident, imbuït de la missió redemptora d’alliberar el món democràtic dels seus valors decadents.

En el pla internacional, això va generar l’adhesió dels altres països comunistes, però també la d’aquells que, simplement, rebutjaven el llegat colonialista, racista i arrogant d’Occident. Als països occidentals, aquesta oposició no solament va comptar amb la comprensió dels que tenien simpaties comunistes, sinó dels que consideraven que Occident s’havia corromput irremeiablement i havia renunciat als seus principis més bàsics de solidaritat, espiritualitat i pacifisme. Rússia era l’emblema del comunisme, però també l’actor polític que encarnava millor els valors no occidentals i el que més possibilitats tenia d’enfrontar-s’hi.

PUBLICITAT

Un buit immens

La caiguda del comunisme, doncs, no solament va ser la fallida colossal d’un sistema econòmic i polític que, com gairebé tothom reconeixia, no havia funcionat. Es va interpretar com quelcom fins i tot pitjor: la possibilitat que Occident hagués deixat de tenir un rival que li recordés la decadència dels seus valors i li parés els peus si pretenia estendre el seu domini –polític, econòmic i moral– a la resta del món.

Putin sentia que Occident havia menyspreat Rússia de manera humiliant, com una simple potència regional sense transcendència real en l’ordre del món.

Al principi, aquest buit immens el va sentir principalment l’esquerra global, que va intentar omplir-lo amb noves maneres d’oposar-se a la unipolaritat occidental: l’antiglobalització, l’anticapitalisme, algunes versions de l’ecologisme. Però també Putin va tractar, una dècada més tard, d’omplir-lo: sentia que el món havia menyspreat Rússia de manera humiliant, com una simple potència regional sense transcendència real en l’ordre del món, incapaç d’oposar-se als valors liberals. Per al projecte de recuperar aquest paper, el president rus ha trobat aliats naturals i estranys: tots aquells que consideren que, efectivament, Occident és decadent, corrupte, malvat i immoral i necessita una oposició ferma. És a dir, parts importants no ja de l’extrema esquerra, sinó de l’extrema dreta.

Inexistència de contrapoders

Els moviments nacionalistes cristians d’Occident han sentit una enorme admiració pel lideratge autocràtic de Putin. Aquest no solament ha afirmat, seguint la tradició nacionalista del seu país, que el liberalisme «s’ha tornat obsolet», sinó que, a més, ha mostrat com desmantellar una democràcia per ancorar la seva societat als vells valors conservadors i religiosos que un sistema pluralista no pot mantenir. L’única opció és el personalisme, la inexistència de contrapoders, el control dels mitjans i l’ús estupefaent de la història amb finalitats nacionalistes: el mateix model al qual aspiren molts nacionalistes autoritaris europeus que creuen que vivim en una mena de dictadura progressista, laica i woke. Per a ells, potser Putin es va equivocar en els càlculs que el van portar a iniciar la guerra, però continua encarnant un model d’home resolut, decisiu i agosarat que les democràcies liberals sembla que han proscrit.

Per a bona part de l’esquerra, l’aliança amb Putin és molt més incòmoda per raons ideològiques evidents. Però, seguint la vella tradició leninista, considera que qualsevol aliat és acceptable si contribueix a les finalitats polítiques estratègiques. I aquesta esquerra creu que aquestes finalitats continuen sent el desmantellament del liberalisme de la UE, la desintegració de l’OTAN i la reducció o desaparició del domini estatunidenc en el pla global.

Rússia disposa dels elements per liderar l’extrema esquerra contra les grans institucions polítiques, econòmiques i militars d’Occident.

Per descomptat, avui el multilateralisme ha tornat, encara que el contrapoder a Occident, i als Estats Units en particular, no és Rússia, sinó la Xina. Així i tot, la Xina no fa gaire servei a aquesta part de l’esquerra que, encara avui, continua utilitzant la política exterior i la geopolítica, essencialment, com a eines de lluita política nacional. La Xina és massa distant i no té en absolut el poder tou i la influència cultural necessaris perquè el seu antioccidentalisme es pugui utilitzar aquí com a arma ideològica.

Putin, un aliat

No obstant això, Rússia continua disposant de tots els elements per liderar l’extrema esquerra en la seva lluita imperible contra les grans institucions polítiques, econòmiques i militars d’Occident. No es tracta només de nostàlgia de la guerra freda i de la Unió Soviètica: és admiració i reconeixement per a qui detesta amb tanta intensitat les bases de la democràcia liberal i els principis del pluralisme. Uns fonaments als quals la vella esquerra comunista i postcomunista sempre es va oposar, i als quals ara se suma també un conservadorisme autoritari renascut. En aquest sentit, Putin és un aliat. Encara que això impliqui eludir les evidències morals de la invasió d’Ucraïna.