En els darrers anys al Liceu se li retreia i amb tota la raó el poc espai que donava a cantants nascuts o formats aquí. Alguns cantaven més a Madrid o a ciutats europees que al teatre de La Rambla. Hi ha veus que han guanyat concursos internacionals sense que aquí se’ls hi faci cas. Tantes vegades es contracten veus estrangeres per fer papers que els poden interpretar ben bé artistes que no cal anar a buscar gaire lluny. Demanar aquesta presència no és un acte de xovinisme, és més aviat de sentit comú si es pensa que s’esmercen esforços i diners públics per formar bons artistes a les escoles musicals i que aquests després no troben un espai on mostrar el seu art i han d’acabar marxant o veure’s dedicats a papers minúsculs, molt per sota de la seva capacitat artística.

La flauta màgica, l’òpera de Wolfgang Amadeus Mozart que s’està representant al Liceu, sembla haver fet la seva màgia per presentar un repartiment amb majoria de cantants autòctons que no té res a envejar al considerat primer elenc i que en més d’un cas el supera. Si sobre el paper el gran atractiu d’aquesta Flauta eren la direcció musical de Gustavo Dudamel, l’artística de David McVicar i el tenor Javier Camarena (en un primer repartiment), ara cal afegir-hi el d’aquestes veus, algunes noves, però amb un futur molt prometedor, i d’altres ben consolidades, però amb escassa presència a La Rambla en un mal anomenat en aquest cas segon repartiment.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Una escena de La representació al Liceu de La Flauta màgica. Fotografia de David Ruano.

Una escena de La representació al Liceu de La Flauta màgica. Fotografia de David Ruano.

 

Aplegar a Joan Martín-Royo (Papageno), Sara Blanch (La reina de la nit), Serena Sáenz (Pamina), Roger Padullés (Monostatos), Gemma Coma-Alabert, Marta Infante, i Berna Perles (Les tres dames), Mercedes Gancedo (Papagena), i Albert Casals i David Lagares (sacerdots) ha estat una aposta guanyadora que el públic ha premiat amb els seus llargs aplaudiments totalment merescuts a totes les representacions.

Martín-Royo ja havia interpretat el paper de l’ocellaire la darrera vegada que es va fer aquesta òpera al Liceu. I si fa deu anys ja va estar molt bé, ara encara està millor, havent aconseguit un gran domini del personatge còmic tant des del punt de vista vocal com teatral. Blanch i Sáenz són dues veus noves les quals, però, ja estan fent una gran carrera demostrant una sòlida formació i un altíssim nivell. Blanch, guanyadora de diversos premis als concursos Tenor Viñas i Montserrat Caballé, va debutar al Liceu la temporada 2016-2017 i l’estiu passat ja ho feia al Festival de Salzburg amb un programa dedicat a Jean-Philippe Rameu que dirigia Téodor Currentzis.

La carrera de Sáenz és més curta, però amb un resultat excel·lent i també destinada a grans coses. Guanyadora del Premi Montserrat Caballé, Va debutar al Liceu la temporada 2020-2021 amb el paper protagonista de Lucia di Lamermoor fent una suplència d’ultimíssima hora per indisposició de Nadine Sierra. L’èxit que va aconseguir no només amb la cèlebre escena de la bogeria si no en tota l’òpera va ser d’aquells que el públic no oblida. La seva Pamina a La flauta també és una substitució tot i que aquesta vegada era coneguda des de feia setmanes per la retirada de Núria Rial. La seva interpretació és impecable.

Així doncs, aquesta flauta ha fet el miracle i cal esperar que no hagi sonat de casualitat, que aquesta anomalia quedi ben superada. Està clar que hi ha bones veus les quals, a més, són capces d’encapçalar repartiments al Liceu.