La indústria del cinema espanyol està sota mínims. I no solament per culpa de la pandèmia. Des de fa uns quants anys, per no dir dècades, produir una pel·lícula en aquest país s’ha convertit en una aventura, en un risc de conseqüències incalculables. A penes hi ha ajudes o subvencions, la taquilla no respon i, en general, a gairebé ningú no li importa un rave la qüestió. Amb dues excepcions més que significatives, això sí, tot i que també contraposades.

D’una banda, la cerimònia de lliurament anual dels Premis Goya, si s’ha de jutjar pels fastos i l’autobombo amb què se celebra, ens podria fer pensar que la cosa va d’allò més bé i que les queixes dels treballadors del sector només són llagrimetes de nen consentit. De l’altra, més o menys des del canvi de segle, l’aparició d’un grup nodrit de cineastes independents ha posat en evidència que el que falta no és talent, sinó que més aviat sobren ínfules i deliris de grandesa. Per exemple, per què cert cinema espanyol s’ha d’assemblar cada cop més a l’americà? A què treu cap aquesta obsessió per fer productes tècnicament irreprotxables i fins i tot ostentosos, encara que això condueixi algunes vegades a descurar-ne el contingut?

Es tracta d’un complex d’inferioritat que prové del franquisme, quan les «espanyolades» eren gairebé sempre pel·lícules barates i poc acurades en comparació amb les que venien de Hollywood. Però els temps han canviat i aquests nous directors i directores estan demostrant que el cinema, o si més no el cinema que ens hauria d’importar, és un art que a vegades no necessita gaires diners per tirar endavant.

Precisament les nominacions als Goya corresponents al 2020, que es lliuraran aquest mes de març, han deixat entreveure que potser s’està produint una petita revolució. Una pel·lícula de la qual els parlava fa poc en aquestes mateixes pàgines, El año del descubrimiento, de Luis López Carrasco, ostenta dues candidatures, al millor documental i al millor muntatge. I encara una altra, My Mexican Bretzel, de Nuria Giménez Lorang, ha emulat aquesta petita gesta en aconseguir un altre parell de nominacions, també al documental i a la direcció novella.

 

Sorpresa en tota regla

No m’estendré en la primera (vegeu el número de gener), però sí que m’agradaria dir unes quantes coses sobre My Mexican Bretzel, perquè es tracta d’una sorpresa en tota regla. El año del descubrimiento, com vaig dir en el seu moment, prové d’una tradició molt espanyola, que enfonsa les seves arrels en el cinema de la transició. My Mexican Bretzel, en canvi, no se sap ben bé d’on surt ni què pretén, o almenys això és el que vam pensar molts en veure-la per primera vegada. Se’n desprèn que a la seva directora li han d’interessar en gran manera els melodrames de l’època clàssica de Hollywood, però també certes tècniques del cinema d’avantguarda i experimental. I en arribar aquí sorgeix la qüestió: com ha aconseguit barrejar aquestes dues tradicions i acabar interessant un públic ampli?, com ho ha demostrat el seu pas per festivals i la seva estrena als cinemes.

La primera innovació que proposa Giménez Lorang és allunyar-se de la seva herència cultural, negar els seus senyals d’identitat.

En veure My Mexican Bretzel es pot pensar que és la pel·lícula d’algú que ha volgut filmar un melodrama clàssic però que, en vista de les circumstàncies, s’adona de seguida de la impossibilitat de fer-ho com es feia llavors. Hi ha cineastes que han renovat el gènere, per descomptat, com per exemple Todd Haynes, que a Lluny del cel (2002) i Carol (2015) qüestiona el seu pòsit ideològic a partir del feminisme i el queer. Però, com s’hi pot arribar des d’una cinematografia com l’espanyola, sense a penes tradició sobre aquest tema, tan aferrada a les formes populars i al fulletó vuitcentista, tan allunyada de la sofisticació de Hollywood?

Vet aquí la primera innovació que proposa Giménez Lorang: allunyar-se de la seva herència cultural, negar els seus senyals d’identitat. La protagonista de My Mexican Bretzel és Vivian Barrett, esposa de Leon Barrett. Es tracta d’una parella de milionaris suïssos que, en acabar la Segona Guerra Mundial, s’enfronten a una sèrie de vicissituds, des de les seqüeles de la contesa bèl·lica a la temptació de l’adulteri, tot plegat entre Europa i els Estats Units, enmig de viatges constants i diversos conflictes vitals, econòmics i morals. Aconseguirà Leon tenir èxit en els negocis? Descobrirà alguna vegada que la seva dona té un amant? I ella, trobarà algun sentit a aquesta vida que comença a sumir-la en el tedi?

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Com Solo el cielo lo sabe (1955) o Escrit en el vent (1956), aquells grans melodrames de Douglas Sirk que semblen servir-li de model, My Mexican Bretzel parla de les classes privilegiades de la postguerra des d’una perspectiva crítica, però sense perdre de vista la pietat i la comprensió per als seus atribolats personatges. I ho fa mitjançant una paleta cromàtica tant o més ravatada, com si Vivian habités en el mateix univers que acollia Jane Wyman o Lauren Bacall en aquelles pel·lícules.

Però he dit que, en els últims premis Goya, My Mexican Bretzel està nominada al millor documental. Per què he parlat doncs de «personatges» i de «conflictes» dramàtics? Les imatges que veiem en el film de Giménez Lorang provenen d’unes pel·lícules casolanes, filmades en súper-8 per l’avi matern de la directora. A partir d’aquí, ella ha imaginat una història, ha escrit un guió i ho ha formalitzat tot en els rètols que l’espectador pot llegir durant la projecció, d’altra banda sense diàlegs però amb sons. La intenció és clara: demostrar que qualsevol relat superposat a unes imatges determinades pot canviar-ne el sentit.

 

Personatges inventats

Aquí, la vida quotidiana i els viatges de la família Lorang es converteixen, per obra i gràcia de la història que narren els subtítols, en un melodrama protagonitzat per Vivian i Leon Barrett, personatges inventats per a l’ocasió. I la veritat documental d’aquelles home movies es transforma en una història fictícia que té molt a veure amb un determinat cinema clàssic dels anys 50 i 60, sobretot gràcies a la utilització dels colors (i sorprenentment dels enquadraments, per als quals l’avi de la cineasta semblava estar especialment dotat, malgrat que només era un amateur). Ens trobem davant d’un simple exercici d’estil, un mer trompe-l’oeil que tan sols pretén proposar un joc més o menys divertit als espectadors?

‘My Mexican Bretzel’ parla de les classes privilegiades de la postguerra des d’una òptica crítica, però sense perdre de vista la pietat.

L’Acadèmia del Cinema s’ha equivocat a l’hora de nominar My Mexican Bretzel com a pel·lícula «documental». Perquè, en efecte, les imatges són documents d’un temps i d’unes gents, com ho és ara qualsevol vídeo casolà que puguem filmar durant un viatge o a casa nostra, però la història que Giménez Lorang construeix a partir d’aquestes imatges acaba sent una ficció completament autònoma. D’una banda, els avis de la cineasta reviuen davant nostre com espectres d’una altra època. De l’altra, esdevenen de mica en mica els herois d’un drama familiar i sentimental complex explicat en primera persona per aquesta tal senyora Barrett, personatge que arriba a adquirir, a mesura que avança la projecció, una consistència psicològica i moral sorprenent.

 

Reflexió elegant sobre la veritat

La pel·lícula no és tan sols un bell retrat d’una dona atrapada en les xarxes d’una època i uns costums determinats, d’un context social asfixiant i hipòcrita, sinó també una reflexió elegant sobre la veritat i la mentida, sobre la realitat i la representació, sobre la vida com a somni i fantasia, sobre el cinema com a il·lusió. En qualsevol documental hi ha una història implícita, però també és cert que tota pel·lícula de ficció parla de cossos, objectes i paisatges que van existir de debò, que un cop van ser reals.

Doncs bé, vés per on aquesta bella opera prima, sorprenentment reveladora i emotiva, transcendeix la seva senzillesa inicial aparent per revelar-se com un artefacte estètic complex, una peça emparentada amb algunes de les pràctiques més autoreflexives d’una certa avantguarda artística. I per això pot ser que el punt de partida de My Mexican Bretzel sigui el documental, però seria absurd negar que el seu destí final consisteix a ser una pel·lícula de fantasmes, pur fantastique, que dirien els francesos.