Després de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig es va accelerar la normalització de Vox al govern de les institucions regionals. No calia dubtar-ne des del moment en el qual es va arribar a un acord per a governar la Generalitat Valenciana. Allò que ja havia passat a Castella i Lleó no deixaria de replicar-se. Els intents de modular-ho des de posicions conservadores, de fet, van ser sabotejats, com va passar a Extremadura. Si Alberto Núñez Feijóo havia d’integrar els nacionalpopulistes de Santiago Abascal per a governar, no titubejaria. Tampoc no sembla res tan excepcional si ho emmirallem amb la política de diversos països europeus. Som aquí. Però aquell escenari, que era el més probable, no es va concretar: la suma de tots dos no va ser suficient per investir el candidat popular, Vox va obtenir uns resultats dolents, dinou escons menys, més de 600.000 espanyols els van abandonar.

Més de tres milions de persones, dit això, van votar aquesta força de tradició neofranquista. La seva presència a la política no és ni serà circumstancial. Seguirà amenaçant perquè no deixarà de radicalitzar un Partit Popular que, ara per ara, s’ha quedat sense socis alternatius. Per això cal entendre què representa Vox, què vol aquesta gent i quines són les seves arrels. Per saber-ho paga la pena llegir un dels agitadors més llestos, tòxics i influents de la dreta espanyola i que exerceix aquest paper amb èxit, com a mínim, des de fa vint anys: el periodista Federico Jiménez Losantos.

El seu darrer llibre, que es va publicar pel maig quan no se sabia que es convocarien eleccions generals, té una intencionalitat doble i inequívoca: defensar la coherència dels acords entre populars i voxistes en la mesura que tots dos defensen els valors que singularitzen el cos social de la dreta i, a la vegada, entronitzar Isabel Díaz Ayuso com la futura líder nacional d’aquest espai. Però la canonització d’aquesta mena d’estrella liberal, cañí i pop –la presidenta d’una comunitat que ha finançat regularment les plataformes mediàtiques de l’autor– no és el més interessant d’aquesta crònica megalòmana. Potser les pàgines més reveladores siguin aquelles en què algú que és i es presenta com un insider elabora un relat sobre quins són els orígens de Vox.

PUBLICITAT

Situació traumàtica

El moment clau va ser la derrota popular a les eleccions generals de 2004 i la primera legislatura de Zapatero a la Moncloa. «Los teóricos neoconservadores tuvieron que realizar serios esfuerzos para racionalizar, desde una perspectiva global, las causas de la inesperada catástrofe de 2004», va escriure Julio Gil Pecharromán a la seva història política de la dreta espanyola. Perquè va ser una situació imprevista, traumàtica, que va desembocar en una ofensiva duríssima. Potser més i tot fora del Congrés. Era una ofensiva que defensava la teoria de la conspiració sobre els atemptats gihadistes, una ofensiva contra el govern acusat d’antipatriòtic i una ofensiva per la influència i el poder dins del camp de la dreta, especialment de la dreta madrilenya. Perquè és el moment de la transformació de la Comunitat de Madrid presidida per Esperanza Aguirre en el principal contrapoder a l’acció del Govern central. No hi havia termes mitjos. Si calia, fins i tot per satanitzar posicions moderantistes, s’imposaria un cert maccarthisme. A La destitución ho va explicar Zarzalejos, que en va ser víctima. A Contra el populismo José María Lassalle ho va definir com «una suerte de estrategia dogmática rayana en el fascismo».

Segurament no és exagerat descriure aquell moment com un període refundacional de l’Estat del 78 durant el qual la reconciliació transicional, que s’havia anat degradant durant la legislatura anterior, la de la Guerra de l’Iraq, va acabar de fer fallida. Federico Jiménez Losantos s’atribueix un cert protagonisme i és just que ho faci. «La COPE, como vio muy pronto Stanley G. Payne, se convirtió en la verdadera oposición al Gobierno». L’emissora dels bisbes, sobretot a través de l’informatiu matinal, va ser la principal plataforma d’un «poderoso movimiento intelectual de resistencia nacional en el que aparecen todos los personajes y medios de resistencia a la liquidación del orden constitucional por el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero desde 2004». Aquest moviment va ser un dels vectors de la ruptura del 78. Des del meu punt de vista, el principal. I aquí situa Jiménez Losantos els orígens de Vox.

Un fil roig espanyolista

Els vasos comunicants que estableix no enganyen. Al llarg de la democràcia hauria existit un fil roig de reflexió espanyolista que uniria la seva dissidència primigènia amb el «Sindicato del Crimen» antifelipista, les Jornadas Liberales Iberoamericanas de finals dels 90 on es va fundar el conglomerat de Libertad Digital, l’ofensiva de la COPE contra el zapaterisme lligada a la fase de major bel·ligerància de FAES, alhora, la creació de la Fundación Danaes i, a partir d’un cert moment, l’associació Libres e Iguales. Molts dels implicats reapareixen una vegada i una altra vinculats a aquestes plataformes.

La menys coneguda potser és Danaes, però Vox no hauria aparegut sense Danaes –la Fundación para la Defensa de la Nación Española, centrada en l’exaltació nacionalista. Impulsada per Santiago Abascal amb el suport patriarcal del filòsof Gustavo Bueno, Danaes va ser creada oficialment l’any 2006. Al seu patronat hi havia des d’Amando de Miguel o Aleix Vidal-Quadras fins a Fernando García de Cortázar o Gabriel Cisneros entre d’altres. «Recién fundada, participo en una de las [movilizaciones] más emotivas, la del Foro de Ermua, en la que hablaron de los patronos –Francisco Caja y Gustavo Bueno– y que terminó en la Puerta de Alcalá, a oscuras, con un “¡Viva España!” y el himno nacional». Van fer cursos a la Menéndez Pelayo, conferències o lliuraven els premis Españoles Ejemplares en una sessió que anualment presidia Aguirre i que, naturalment, en una ocasió va guanyar Jiménez Losantos. Tots compartien un mateix propòsit. Segons la documentació interna de Danaes, era i és «el cultivo del patriotismo y la afirmación de España como nación». Un dels eixos d’aquesta acció havia de ser «la promoción y el desarrollo de estudios e investigación sobre la historia de España».

PUBLICITAT

Encara no s’ha fet una valoració completa de la influència que va tenir i continua tenint aquell moviment nacional. Però és indiscutible que aquell «poderoso movimiento intelectual de resistencia nacional» ha connectat amb un sector important de la societat espanyola. Són els votants de Vox, són els oients de Jiménez Losantos, són els lectors d’una sèrie de llibres que han naturalitzat un discurs històric inquietant. Tothom té la Nova Història que es mereix. Després dels pamflets de pseudohistòria contemporània de Pío Moa, que es van vendre com xurros durant l’ofensiva contra el zapaterisme, els exemples recents i més destacats d’aquest corrent revisionista són els llibres d’Elvira Roca Barea impugnant el tòpic de la leyenda negra o els de Jiménez Losantos mateix sobre la història del comunisme.

Jesús Casquete (ed.) Vox frente a la historia Madrid: Akal, 2023 140 pàg. Federico Jiménez Losantos. El retorno de la derecha. Barcelona: Espasa-Calpe, 2023. 368 pàg.

Defectuosa mercaderia nacionalista

Desmuntar aquest revisionisme és el propòsit dels acadèmics que col·laboren a Vox frente a la historia. Certament, el volum no entra prou a fons en la qüestió que es planteja, perquè no destrossa com caldria aquesta defectuosa mercaderia nacionalista ni la manca de professionalitat d’aquests publicistes, però sí que assenyala els elements més grotescos d’un discurs que, com passa amb altres nacionalpopulismes vigents, relativitza els «passats bruts», com va dir Álvarez Junco. «Su discurso supone la recuperación a grandes rasgos de la tradición histórica conservadora decimonónica, que se mantuvo en sus líneas centrales durante el franquismo.»

És fàcil identificar quins són els seus grans hits. Naturalment, es mitifica de nou la Reconquesta –Vox comença les campanyes a Covadonga. Es glorifica l’expansió imperial, amb una mirada acrítica sobre el tracte amb la població autòctona, com ho evidencia un dels publicistes més pugnaços d’aquesta tropa, Iván Vélez – actual director de Danaes i candidat frustrat a les generals. Es passa d’esquitllentes per la construcció de la nació liberal. Evidentment, es recicla l’aparell simbòlic tradicional del nacionalisme espanyol. Són els tòpics de sempre readaptats per legitimar un posicionament nacionalista i antieuropeista.

És aquest discurs i els valors que s’hi associen allò que defineix la dreta espanyola autèntica? La tesi de Jiménez Losantos és que sí. Més que una descripció de la realitat, tanmateix, malgrat les plataformes que treballen perquè així sigui, diria que aquesta interpretació no s’acaba d’ajustar a la realitat. El 23 de juliol així ha semblat certificar-ho.