Després de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig es va accelerar la normalització de Vox al govern de les institucions regionals. No calia dubtar-ne des del moment en el qual es va arribar a un acord per a governar la Generalitat Valenciana. Allò que ja havia passat a Castella i Lleó no deixaria de replicar-se. Els intents de modular-ho des de posicions conservadores, de fet, van ser sabotejats, com va passar a Extremadura. Si Alberto Núñez Feijóo havia d’integrar els nacionalpopulistes de Santiago Abascal per a governar, no titubejaria. Tampoc no sembla res tan excepcional si ho emmirallem amb la política de diversos països europeus. Som aquí. Però aquell escenari, que era el més probable, no es va concretar: la suma de tots dos no va ser suficient per investir el candidat popular, Vox va obtenir uns resultats dolents, dinou escons menys, més de 600.000 espanyols els van abandonar.

Més de tres milions de persones, dit això, van votar aquesta força de tradició neofranquista. La seva presència a la política no és ni serà circumstancial. Seguirà amenaçant perquè no deixarà de radicalitzar un Partit Popular que, ara per ara, s’ha quedat sense socis alternatius. Per això cal entendre què representa Vox, què vol aquesta gent i quines són les seves arrels. Per saber-ho paga la pena llegir un dels agitadors més llestos, tòxics i influents de la dreta espanyola i que exerceix aquest paper amb èxit, com a mínim, des de fa vint anys: el periodista Federico Jiménez Losantos.

El seu darrer llibre, que es va publicar pel maig quan no se sabia que es convocarien eleccions generals, té una intencionalitat doble i inequívoca: defensar la coherència dels acords entre populars i voxistes en la mesura que tots dos defensen els valors que singularitzen el cos social de la dreta i, a la vegada, entronitzar Isabel Díaz Ayuso com la futura líder nacional d’aquest espai. Però la canonització d’aquesta mena d’estrella liberal, cañí i pop –la presidenta d’una comunitat que ha finançat regularment les plataformes mediàtiques de l’autor– no és el més interessant d’aquesta crònica megalòmana. Potser les pàgines més reveladores siguin aquelles en què algú que és i es presenta com un insider elabora un relat sobre quins són els orígens de Vox.