Amb les calors elevadíssimes de la canícula, la guerra ha entrat ja en la perillosa fase del tedi. Aquest estiu que ara acaba els incendis forestals han pres el protagonisme dels incendis bèl·lics que havien ocupat les primeres planes de l’actualitat des de finals de l’hivern i durant tota la primavera. Sembla com si la guerra hagués passat ja al segon pla.

És la guerra de desgast, que engoleix vides i material militar, tot i que són els seus efectes psicològics els que més malmeten les parts combatents. Com més gran és el cansament més s’enterboleix l’horitzó i fins i tot el significat de la victòria. La perversitat de la guerra penetra a la vida diària fins a erosionar l’atenció primer i després destruir qualsevol esperança. Només falta la llavor de la divisió. Perversa quan sorgeix de les diferents estratègies polítiques, molt més perversa encara quan converteix en infiltrats i traïdors els qui dissenteixen. És quan a molts ciutadans tot se’ls en dona i s’obren les millors oportunitats per abaixar els braços: desertar o rendir-se.

Ucraïna ho ha evitat fins ara, amb comptades encara que significatives excepcions. La seva rotunda victòria inicial davant de l’assalt a Kíiv va insuflar una altíssima moral de combat que ha durat fins ara, quan les tornes han començat a canviar. No tant perquè Rússia hagi aconseguit avenços notables al Donbas, com pel caire favorable a Putin que està prenent l’estratègia de la lentitud sobre la moral, ja no dels ucraïnesos, sinó sobretot dels seus aliats i amics. No és aquest un problema intern que afecti ni preocupi al Kremlin, on ni la disposició moral de la població ni la moralitat dels seus dirigents tenen cap rellevància.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Gràcies a la força i la censura, la verticalitat del poder resol aquestes qüestions considerades menors, amb l’ajut de la inveterada capacitat de patiment dels russos davant l’arbitrarietat autocràtica. També acompanya una economia amb més resistències a les sancions de les que s’esperava. I una astuta gestió del reclutament militar, eludint encara ara la mobilització general que exigiria la declaració formal de guerra. Assenyalen observadors acreditats la notable i paradoxal presència majoritària en les últimes lleves de soldats pertanyents a minories, reclutats al Caucas o a Àsia central, i fins i tot estrangers de Síria i Àfrica, per evitar els efectes desmoralitzadors sobre la població ètnicament russa.

De cara a l’hivern que s’acosta, malgrat l’empat sobre el terreny, la iniciativa segueix en mans de Putin, especialment a l’escena internacional. De primer, amb l’amenaça sobre el subministrament de gas a Europa, instrument de pressió i de divisió sobre els europeus. El fred i la depressió econòmica que s’acosten apareixen com a palanques molt convincents per tal que les opinions públiques europees abonin una ràpida negociació territorial que acabi amb la guerra abans de l’hivern.

Putin busca en els populismes dels països democràtics els aliats que debilitin i divideixin el camp pro-ucraïnès.

Les eleccions generals a Itàlia el 25 de setembre, que poden donar el govern a una coalició de dreta dura i antieuropea seran el moment de confrontació dels programes populistes i sobiranistes tan propers del putinisme amb l’europeisme i l’atlantisme del centre-esquerra. Encara li quedarà a Putin la carta molt més disruptiva dels subministraments de cereals, teòricament desbloquejats per l’acord assolit a Istanbul sota patrocini turc i de les Nacions Unides a finals de juliol, però finalment a les seves mans com a potència hegemònica al Mar Negre amb capacitat per interrompre en qualsevol moment el tràfic marítim entre les costes d’Ucraïna i el Bòsfor.

Aquesta és una guerra especial, probablement de característiques insòlites, sobretot per la utilització de les interdependències de la globalització com a armes de xantatge bèl·lic i d’agressió híbrida. També per la capacitat d’intromissió en els processos polítics i electorals de qualsevol estat, gràcies sobretot a la digitalització i a les xarxes socials. Una mentalitat estratègica agressiva com és la de Vladímir Putin pot plantejar una guerra com la d’Ucraïna en termes de contesa global per l’hegemonia russa sobre Europa, comptant a més amb un sòlid aliat, probablement més tàctic del que sembla, en la Xina que vol annexionar-se Taiwan i esdevenir la potència hegemònica asiàtica.

L’estratègia russa global, en canvi, troba una feble contrapartida davant seu, i sobretot, hi troba els gèrmens de la divisió i en tot cas l’absència d’una estratègia única, ni a l’OTAN, on Turquia campa per la seva banda, ni a la UE, on Hongria ja ha obert el camí d’acostament a Rússia que d’altres, com Georgia Meloni, podrien seguir. Fora de Polònia i de les repúbliques bàltiques, que han tancat files amb Ucraïna, la resta d’Europa –i especialment França i Alemanya—aposta, de moment discretament, per una negociació que voldrien ràpida i abans de l’arribada del fred. De moment, sembla molt decidida l’actitud dels Estats Units i el Regne Unit, especialment en armament, entrenament i intel·ligència militar, però és força insegur el futur d’aquest compromís, pendent de les eleccions de mitjà de mandat al novembre i de les presidencials el 2024, quan els amics de Putin podrien tornar a la Casa Blanca.

Quan passin del tot les calors i s’acosti la guerra d’hivern, amb les seves amenaces sobre la població europea, la por a la manca de combustible i a la flamarada de la inflació pot substituir a l’arma del tedi narcotitzant de l’estiu. Ucraïna ha resistit molt bé fins ara a la invasió. La incògnita és saber si Europa podrà resistir també quan el fred s’acosti.