La guerra a Ucraïna obliga la Unió Europea, a més d’oferir auxili, empara i protecció a la població i l’Estat ucraïnesos, a confrontar comportaments passats i a reflexionar sobre el seu propòsit essencial i els seus valors. No hi ha dubte que la Unió Europea està obligada, en primer lloc, a retre compte de la seva resposta als innombrables senyals preocupants de l’era Putin.

Els fets incontrovertibles en el passiu de la Unió pel que fa a les relacions Rússia-Ucraïna són sorprenents. El gener de 2009, en el seu pols amb el primer govern prooccidental d’Ucraïna, Moscou va elevar el preu del gas per a Ucraïna, va acusar el seu govern de robar el gas amb destinació a la resta d’Europa i, en represàlia, va tancar els gasoductes que transportaven el 80 % del gas rus als països europeus. Com a conseqüència, catorze països europeus van deixar de rebre gas rus durant dues setmanes de cru hivern, i altres, com Alemanya i França, van patir retallades dràstiques.

Un problema de subministrament menor va servir al nou tsar per convèncer Berlín que Ucraïna, com a país de trànsit, no era fiable, que era convenient mantenir canals directes de subministrament que no es veiessin afectats per disputes intrafamiliars. En això, hi va donar un cop de mà l’excanceller alemany Gerhard Schröder, aleshores president del consell d’accionistes de Nord Stream, un consorci entre Gazprom, controlada per l’Estat rus, les empreses alemanyes Basf i EON, i l’holandesa Gasunie. La connexió gasística per la mar Bàltica entre Alemanya i Rússia va entrar en plena operació l’octubre de 2012.

PUBLICITAT

Quan es va produir l’annexió de Crimea a la Federació Russa, el març de 2014, en conculcació flagrant de tot l’ordenament jurídic vigent, la Unió Europea es va veure obligada a idear un paquet de sancions. Però ho va fer evitant danyar la seva vinculació energètica amb Rússia. De fet, la resposta dels governs de la Unió Europea va ser la d’enfortir encara més la relació directa i evitar el trànsit del gas rus per Ucraïna. Per això, els europeus van adoptar dues decisions. Primer van començar a comprar gas liquat rus (evitant els gasoductes), la qual cosa va vitalitzar el projecte Yamal LNG que estava moribund i subsistia amb ajudes multimilionàries de l’Estat rus. La primera operació comercial de Yamal va ser el desembre de 2017 amb un metaner batejat amb el nom de Christophe de Margerie, el CEO de Total SA, la companyia francesa que hi va posar la necessària col·laboració tècnica.