La guerra a Ucraïna obliga la Unió Europea, a més d’oferir auxili, empara i protecció a la població i l’Estat ucraïnesos, a confrontar comportaments passats i a reflexionar sobre el seu propòsit essencial i els seus valors. No hi ha dubte que la Unió Europea està obligada, en primer lloc, a retre compte de la seva resposta als innombrables senyals preocupants de l’era Putin.

Els fets incontrovertibles en el passiu de la Unió pel que fa a les relacions Rússia-Ucraïna són sorprenents. El gener de 2009, en el seu pols amb el primer govern prooccidental d’Ucraïna, Moscou va elevar el preu del gas per a Ucraïna, va acusar el seu govern de robar el gas amb destinació a la resta d’Europa i, en represàlia, va tancar els gasoductes que transportaven el 80 % del gas rus als països europeus. Com a conseqüència, catorze països europeus van deixar de rebre gas rus durant dues setmanes de cru hivern, i altres, com Alemanya i França, van patir retallades dràstiques.

Un problema de subministrament menor va servir al nou tsar per convèncer Berlín que Ucraïna, com a país de trànsit, no era fiable, que era convenient mantenir canals directes de subministrament que no es veiessin afectats per disputes intrafamiliars. En això, hi va donar un cop de mà l’excanceller alemany Gerhard Schröder, aleshores president del consell d’accionistes de Nord Stream, un consorci entre Gazprom, controlada per l’Estat rus, les empreses alemanyes Basf i EON, i l’holandesa Gasunie. La connexió gasística per la mar Bàltica entre Alemanya i Rússia va entrar en plena operació l’octubre de 2012.

Quan es va produir l’annexió de Crimea a la Federació Russa, el març de 2014, en conculcació flagrant de tot l’ordenament jurídic vigent, la Unió Europea es va veure obligada a idear un paquet de sancions. Però ho va fer evitant danyar la seva vinculació energètica amb Rússia. De fet, la resposta dels governs de la Unió Europea va ser la d’enfortir encara més la relació directa i evitar el trànsit del gas rus per Ucraïna. Per això, els europeus van adoptar dues decisions. Primer van començar a comprar gas liquat rus (evitant els gasoductes), la qual cosa va vitalitzar el projecte Yamal LNG que estava moribund i subsistia amb ajudes multimilionàries de l’Estat rus. La primera operació comercial de Yamal va ser el desembre de 2017 amb un metaner batejat amb el nom de Christophe de Margerie, el CEO de Total SA, la companyia francesa que hi va posar la necessària col·laboració tècnica.

 

Un placebo moral

Per part seva, Alemanya va acceptar reforçar el projecte original de la mar Bàltica amb el projecte Nord Stream 2, que es va desenvolupar a partir de 2018 i es va completar l’estiu de 2021. Olaf Scholz, que com a vicecanceller del govern federal alemany i ministre de Finances entre el 2018 i el 2021 va tenir un paper destacat a l’hora de reforçar les relacions gasístiques amb Rússia, va decidir bloquejar l’entrada en vigor de Nord Stream 2 després de la invasió d’Ucraïna. Així, un principi d’acció tan confortable com el de Wandel durch Annäherung (canvi mitjançant l’aproximació), que ha caracteritzat la política de les Comunitats Europees i de la Unió Europea envers les dictadures europees des dels anys 50, es revelava com el que sempre ha estat: un placebo moral per continuar fent negocis amb els qui s’entossudeixen en el mal hàbit de la repressió.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La dependència energètica europea de Rússia sempre ha constituït una vulnerabilitat estratègica coneguda. El gener de 2016, es va inaugurar a la Universitat Pompeu Fabra una exposició commemorativa del 30è aniversari de l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea. En la secció de «Reptes» (https://www.upf.edu/web/exposicio-ara-fa-30-anys/reptes), es va cridar l’atenció sobre aquest problema. Com a comissari, vaig ressaltar l’alt percentatge que representaven les importacions de gas i petroli rus sobre el total de les importacions de tots dos productes per part dels 28 Estats membres de la Unió. Doncs bé, han augmentat en comptes de disminuir. D’altra banda, en la mateixa secció, apareixia la vinyeta (veure pàgina 42), publicada el març de 2014. Hi pot haver una imatge més encertada del moment actual?

Qui respongui negativament la pregunta anterior hauria d’exigir responsabilitats a qui correspongui. El fet és que el Consell Europeu i la Comissió han aconseguit bloquejar qualsevol indici de discussió sobre responsabilitats anteriors amb l’anunci d’una bateria de sancions «sense precedents». Efectivament, ho són, però no són totes les que la gravetat de l’assumpte hauria requerit. La invasió d’Ucraïna, tal com s’ha produït, hauria exigit, a més, el tancament immediat de la principal font d’ingressos de l’Estat rus: les exportacions de gas i petroli li aporten el 40 % dels ingressos. Dit d’una altra manera, els consumidors europeus, sense ser-ne conscients, financem la soldadesca russa i els seus excessos.

 

Impacte assumible

Aquestes circumstàncies obliguen, necessàriament, a plantejar una discussió àmplia sobre el propòsit essencial de la Unió Europea i els valors que la ciutadania europea està disposada a defensar. El preàmbul del Tractat d’Unió Europea, signat el 7 de febrer de 1992, no deixa lloc a dubtes sobre l’adhesió de tots els Estats signataris als principis de llibertat, democràcia i respecte dels drets humans, de les llibertats fonamentals i de l’Estat de dret i sobre la seva resolució a desenvolupar una política exterior i de seguretat comuna «que inclogui la definició progressiva d’una política de defensa comuna» que reforci així «la identitat i la independència europees amb la finalitat de fomentar la pau, la seguretat i el progrés a Europa i al món».

Per tant, l’alteració de la pau, la seguretat i el progrés d’Europa ens concerneix directament. Ara bé, quin cost estem disposats a assumir la ciutadania europea per defensar els nostres principis i valors fonamentals? A Alemanya fa setmanes que discuteixen el cost de renunciar al subministrament del gas i el petroli rus. Els principals centres de recerca econòmica han publicat les seves previsions: l’impacte seria important però assumible.

El canceller ha decidit menysprear aquests càlculs, que tenen la mateixa exactitud que els que van servir per encarar els reptes als quals s’ha enfrontat la República alemanya: els costos de la reunificació alemanya, de la moneda única, de les diverses opcions davant de la crisi de l’euro i la pandèmia recent. Què ha canviat? La determinació política? Em temo que, a desgrat seu, tots els governs europeus farien bé d’elaborar plans de contingència davant d’un deteriorament imminent del subministrament. La guerra econòmica entre Rússia i Occident no es podrà permetre el nivell actual d’inconsistència: sancions amb una mà i pagaments milionaris amb l’altra.

La ciutadania europea ha respost amb més determinació que la seva classe política. L’acolliment ofert als milions de refugiats que han entrat a l’espai Schengen no té, aquest cop sí, precedents. El migdia del 29 de març de 2022, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats donava la xifra de 6,1 milions de refugiats ucraïnesos, dels quals quatre milions havien buscat protecció a Polònia, Romania, Hongria i Eslovàquia, més 387.151 a Moldàvia, com a via de trànsit cap a altres destinacions europees. Una dada interessant per als qui encara suggereixen que una part de la població ucraïnesa d’afinitat russòfila hauria donat la benvinguda a la «protecció» de la Federació Russa és la següent: només el 5,7 % dels refugiats ucraïnesos s’han desplaçat cap a Rússia, exactament 350.632 (https://data2.unhcr.org/en/situations/ukraine), una xifra ridícula si considerem que l’acció bèl·lica s’està desenvolupant principalment en el territori més pròxim als dos mil quilòmetres de frontera entre Rússia i Ucraïna. Doncs bé, malgrat això, els qui fugen de l’orient ucraïnès recorren cinc mil quilòmetres per obtenir la protecció polonesa en lloc de buscar l’empara dels seus «germans» russos.

 

Auxili, empara i protecció

La ciutadania europea no va esperar l’activació de la Directiva europea de protecció temporal del 2001 per oferir auxili, empara i protecció a l’onada de refugiats més intensa després de la Segona Guerra Mundial. La reacció enfront dels milions de refugiats d’Ucraïna ha posat de manifest el racisme latent a la Unió Europea: el tracte ofert als 1,8 milions de refugiats de l’estiu del 2015 va representar una greu crisi dels valors europeus de refugi i solidaritat. La distribució fallida de les 160.000 persones encallades a les costes gregues i italianes a la recerca del refugi europeu ha quedat registrada a l’enciclopèdia universal de la infàmia. Esperem que la reacció actual davant de la catàstrofe ucraïnesa representi un canvi definitiu en les polítiques d’immigració, asil i refugi de la Unió Europea.

La reacció enfront dels milions de refugiats d’Ucraïna ha posat de manifest el racisme latent a la Unió Europea.

La invasió d’Ucraïna per part dels exèrcits russos, sense que hi hagués cap provocació, el 24 de febrer de 2022, marcarà la història de la Unió Europea. No solament el balanç d’actius i passius de l’era Merkel sinó la seva història a partir d’ara. La Unió Europea té un paper determinant en la definició de la nova globalització després del qüestionament radical que mitja humanitat fa de l’ordre liberal occidental posterior al 1945 (no es pot donar cap altre sentit a l’abstenció en la votació de l’Assemblea General de l’ONU el 2 de març).

 

L’enigma xinès

Les distorsions productives provocades pels efectes combinats de pandèmia i guerra, dos cignes negres sense solució de continuïtat, obligaran a transitar cap a blocs regionals de comerç amb més nivell d’autosuficiència. Rússia sembla haver enfortit les democràcies europees –en haver-se desacreditat els populismes finançats per Moscou–, però també n’ha afeblit les economies amb l’amenaça de l’estagflació. A la qüestió de com distribuir els costos de l’ajust (assumpte de mala digestió a Europa des de la primera crisi del petroli), s’hi afegirà ara l’increment de la despesa pública en defensa.

La guerra ha enfortit l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, però en un context d’incertesa estratègica i amenaça nuclear creixent. També ha reforçat la Unió Europea, però exigint-li entrar en el terreny pantanós de la defensa per al qual està mal equipada. La guerra de Putin a Ucraïna comportarà l’afebliment de l’economia russa, però també del poble rus i allunyarà de nou el somni d’articular una comunitat europea de nacions des de Gibraltar fins als Urals. I, finalment, sempre ens quedarà confrontar l’enigma xinès.