Vladímir Putin ha preparat la invasió d’Ucraïna durant molt de temps amb la idea expressada en públic i en privat de recuperar tot o part dels territoris emancipats arran de la voladura territorial de la Unió Soviètica. És la impressió que tingueren molts visitants occidentals d’ençà que l’any 2000 parlaren amb ell com a president de Rússia. Li va dir clarament a Madeleine Albright, secretària d’Estat del president Bill Clinton, en l’entrevista que mantingueren al Kremlin poc després de ser proclamat president.

Ja aleshores li va transmetre la seva idea de recompondre el que considerava el nucli fundacional de la pàtria que passava pel Rus de Kíev, Rússia i Bielorússia. Els conflictes i les guerres protagonitzades per Putin no han estat ideològiques o econòmiques sinó territorials. La de Txetxènia, la de Geòrgia, la de Crimea i la d’Ucraïna tenen en comú el fet de mantenir el control de pobles emancipats o pretenent abandonar la dependència directa del Kremlin.

Putin, al centre de la política russa durant més de vint anys, vol passar a la història per haver esmenat el que ell mateix ha descrit com la més gran catàstrofe de la història en el segle XX: la desintegració de la Unió Soviètica, un fenomen que no fou conseqüència d’un atac exterior o d’una guerra perduda contra un país enemic, sinó per la crisi interna del sistema que fou gestionada pels màxims dirigents soviètics del moment, Mijail Gorbatxov i Boris Ieltsin.

És cert que la «perestroika» fou impulsada a la distància per George H.W. Bush i per les potències occidentals que guanyaren la llarga batalla de la guerra freda. Aquella victòria fou interpretada precipitadament pensant que les democràcies liberals havien guanyat el segle XX i que no hi havia altra forma reeixida de govern que no fos un sistema de llibertats en el marc d’un capitalisme que imposava els seus criteris lucratius sobre l’Estat intervencionista.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Rússia ha estat determinant en les relacions internacionals d’ençà que Napoleó retornà derrotat de Moscou el 1812 amb la Grande Armée trinxada i amb més de mig milió de soldats francesos morts en tornar de les gelades estepes russes. La Santa Aliança després del Congrés de Viena de 1814, convocat amb l’objectiu de restablir les fronteres d’Europa i les ideologies de l’Antic Règim, significà la presència de la Rússia tsarista en el futur d’Europa fins a la Revolució d’Octubre de 1917.

A partir d’aleshores, el poder del nou règim bolxevic fou encara més determinant per la seva projecció universal i per l’oposició frontal al sistema capitalista que es convertiria en l’enemic de la revolució encapçalada per Lenin i després dirigida tirànicament per Stalin fins a la seva mort l’any 1953. Mentrestant, aparegué el monstre del nazisme i Stalin, després de pactar amb Hitler per repartir-se Polònia, es convertí en un factor clau per la derrota del III Reich. En el cànon polític rus, es parla més de la Gran Guerra Patriòtica que de la II Guerra Mundial. De fet, els primers que arribaren a Berlín el 1945 foren els soldats de l’Exèrcit Roig.

 

Aliar-se amb el diable

L’aliança soviètica amb els països occidentals vencedors durà molt poc. Winston Churchill havia dit que s’aliaria amb el diable per tal de vèncer Hitler, però l’any 1946 pronuncià dos discursos, a Zuric i a Fulton (Missouri), que encunyaren l’expressió de la «cortina d’acer» marcant els dos camps ideològics, polítics i militars al llarg de la guerra freda que es prolongà fins a la dissolució de l’URSS.

Però en les conferències de Ialta i Potsdam, a les acaballes de la guerra, Stalin aconseguí dels aliats occidentals una frontera imaginable que posava sota la influència del Kremlin un sector de Berlín, l’Alemanya de l’Est (RDA), Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Romania, Bulgària, els tres països bàltics, Albània i, d’alguna manera, la Iugoslàvia del mariscal Tito. Tots aquests estats es convertiren en un bloc de què en sortiria el Pacte de Varsòvia, una rèplica soviètica de l’Aliança Atlàntica que avui és l’organització militar defensiva més poderosa de la història. Es pot dir, per tant, que el Kremlin ha tingut una influència molt gran a Europa durant el segle XX.

Putin pensa que per recuperar la potència de Rússia després d’haver perdut 14 repúbliques en desmembrar-se la Unió Soviètica a partir de 1991 ho ha de fer de maneres diverses. Una de les tècniques adoptades la practicava el mateix Putin quan de jove residia a Dresden (RDA) com agent del KGB recollint informació i exercint com espia. Els serveis d’intel·ligència els ha utilitzat en l’era analògica i també en l’univers digital en el qual ens movem avui.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Els russos no han conegut la llibertat ni en els temps tsaristes, ni durant el comunisme ni tampoc en la ja llarga era de Vladímir Putin que s’encetà l’any 2000.

Les acusacions d’haver intervingut tecnològicament el 2016 en la victòria de Donald Trump i en el Brexit han circulat des de llavors tot i que no s’han pogut provar. El mateix es pot dir de la relació del moviment independentista català amb esferes de poder a Moscou, tal com assenyalava fa uns mesos un extens reportatge publicat al New York Times. Debilitar les democràcies ha estat una constant de Moscou durant el segle passat fins avui. Cal tenir present que els russos no han conegut la llibertat ni en els temps tsaristes, ni durant el comunisme ni tampoc en la ja llarga era de Vladímir Putin que s’encetà l’any 2000.

 

Neutralitzar la democràcia

Tot el que sigui estimular les divisions internes, que hi són, afortunadament, en les democràcies liberals, ho practiquen els russos des de fa generacions. La invasió d’Ucraïna es pot emmarcar en l’objectiu de refer un imperi que es va diluir des de dintre, però també en neutralitzar la democràcia, imperfecta com totes, d’un país que el mateix Putin diu que no existeix perquè forma part inseparable de la Rússia eterna. El 2014 Rússia va engolir la península de Crimea i alhora va donar suport als secessionistes de les regions del Donbass, Donetsk i Luhansk, per tal d’erosionar el poder i l’autoritat de Kíev sobre territoris de parla russa majoritària i que han mantingut una guerra interior en els últims vuit anys.

¿Està Occident en condicions de lliurar una guerra per salvar la independència d’Ucraïna?

En els últims mesos, Putin ha anat concentrant desenes de milers de soldats a la frontera amb Ucraïna i també a Bielorússia. Els serveis d’intel·ligència occidentals sabien les intencions del Kremlin. El president Joe Biden parlava d’una invasió russa d’Ucraïna que causaria milers de morts i que era imminent. Fou llavors quan els països de l’OTAN començaren a inquietar-se de les intencions de Putin que rebia a Macron i a Scholz