No havíem vist mai una guerra, i el patiment que l’acompanya, tan present a les nostres pantalles, ara tan ubiqües i enceses en tot moment: milions de persones fugint de les seves llars, edificis enderrocats per coets, herois desafiant les armes…

Aquest impacte visual constant fa que l’opinió pública no perdoni la passivitat ni la neutralitat, i molt menys les frivolitats, i això ha contribuït a mobilitzar la reacció dels governs europeus i occidentals. I no perdonarà aquelles forces polítiques que no comparteixin l’empatia davant les imatges que ens arriben, i que en comptes d’estar a l’alçada del patiment, treguin del calaix batalles del passat o exhibeixin el seu ridícul narcisisme.

El debat de l’OTAN el vam tenir a Espanya al 1986, fa 36 anys. Va guanyar el sí després d’un referèndum legal. Després va caure el mur de Berlín, la Unió Europea es va expandir cap a l’Est, i Trump va boicotejar la coalició occidental en col·lusió amb Putin, el qual mentrestant anava intervenint unilateralment i saltant-se l’estat de dret en estats reconeguts per les Nacions Unides però que no eren membres de l’Aliança Atlàntica. A aquesta se li poden qüestionar decisions, però practicar l’equidistància entre l’europeisme i Putin, no sembla el més coherent amb la necessària solidaritat immediata amb els que més estan patint i amb qui se sent amenaçat. Si Trump guanya la presidència en 2024, Europa estarà sola.

Hi ha coses que admeten punts de vista i pros i contres (¿s’ha d’admetre ja Ucraïna a la Unió Europea?), però en una societat que comparteix certs valors universals, hi ha veritats que convé defensar.

PUBLICITAT

En una reunió de professors d’un programa internacional divendres passat, vam discutir si els professors haurien de mantenir-se neutrals en l’actual guerra d’Ucraïna. Algú va dir que les coses eren tan complexes que ni tan sols hauríem de plantejar el tema a classe. Vaig defensar que la neutralitat no hauria de ser una opció quan la lluita és entre l’agressió d’un autòcrata i una democràcia. Vaig argumentar que la neutralitat dels governs estrangers és el que va matar la democràcia a Espanya el 1939. Sé que les coses són complexes. També sé que la guerra d’Ucraïna és molt diferent de la Guerra Civil espanyola (com va recordar fa uns dies Ángel Viñas), però llavors com ara l’agressor estava ben identificat, com ho estava el costat agredit. I aleshores com ara hi ha coses del «costat bo» que ens fan (o almenys a mi) sentir-nos incòmodes.

No m’hauria agradat viure el pes de l’estalinisme entre els republicans espanyols, i no m’agrada defensar la democràcia d’Ucraïna en nom d’un nacionalisme ucraïnès que canta l’himne nacional en qualsevol ocasió. Em sento més còmode quan la bandera ucraïnesa s’exhibeix en companyia de l’europea, que quan s’exhibeix en solitari. Defensar la democràcia en nom del nacionalisme només sembra la llavor de la propera guerra, al meu modest entendre.

Però la veritat és la veritat, i els qui ara pateixen per milions són els ciutadans i ciutadanes, els infants d’Ucraïna, i es mereixen tota la solidaritat de persones que podríem ser com ells a altres ciutats europees i més enllà. Es pot fer, això sí, el recordatori afegit que fer còctels Molotov és un acte de defensa tant a Kíev com a Gaza. I que si Abramovitx és un oligarca (ho és), Elon Musk i altres multimilionaris occidentals que esquiven impostos pertanyen a la mateixa categoria.

Els professors (especialment en programes internacionals) haurien de preparar-se per parlar de la guerra amb els estudiants, com ens vam preparar per parlar de la pandèmia. Això no vol dir que els «expliquem» la guerra, sinó que els donem eines perquè l’utilitzin com és, una tràgica oportunitat d’aprenentatge. En la guerra i la pau, la veritat existeix, de vegades més fàcil de distingir, de vegades més confusa. Els professors han de ser neutrals entre clubs esportius, o fins i tot entre diferents ideologies democràtiques. Però han d’ensenyar la diferència entre feixisme i llibertat, tant com han d’ensenyar que l’evolució és ciència i el creacionisme no ho és. Al mateix temps, han de fomentar el pensament crític, i la cura en la lectura de notícies (i l’ús de les xarxes socials), sobretot en una guerra. Això no és incompatible amb la solidaritat amb les víctimes (inclosa en aquest cas la ciutadania russa que pateix un dictador cada cop més paranoic a casa seva).

El conflicte entre nacionalpopulisme i democràcia, com va dir Javier Cercas, ha entrat en una fase militar.

És veritat que hi ha coses complexes, com el traçat de les fronteres i la seva mateixa existència, i per això s’hauria d’escoltar una i altra vegada el discurs (amb motiu de la invasió d’Ucraïna) de l’ambaixador de Kenia a l’ONU, Martin Kimani, l’al·legat més contundent i racional que he sentit mai contra els moviments secessionistes, sense apel·lar a conceptes com sobirania, unitat sagrada de la pàtria o altres grandiloqüències inobjectivables. Aquest discurs ens va recordar que també a l’Àfrica passa el mateix que Claudio Magris va explicar per al centre i l’est d’Europa al llibre El Danubi: que és impossible traçar fronteres a satisfacció de tothom. I no és només a l’Àfrica i Europa (sí, a l’oest també): Carlos Granés recorda a El Delirio Americano que a Amèrica Llatina han patit el mateix problema.

El cert és que el conflicte entre nacionalpopulisme i democràcia, com va dir Javier Cercas, ha entrat en una fase militar. No es tracta de posar el dit a l’ull a aquells que en algun moment han fet un càlcul oportunista i s’han reunit amb algun agent de Putin quan encara no havíem entrat en aquesta fase, i el conflicte es desenvolupava sense disparar trets. Però sí que es tracta de ser conscients que el règim de Putin porta des de fa anys jugant a desestabilitzar les democràcies donant suport a moviments etno-nacionalistes.

Aquesta guerra ens obligarà a solucionar moltes coses al mateix temps: el nou ordre internacional (més basat en la cooperació i la integració solidària que no pas en les fronteres, que en els darrers cent anys han canviat moltes vegades el seu traçat, precisament a Ucraïna), la federalització d’Europa, la consolidació de la democràcia liberal, i el canvi climàtic, com a mínim. El cert és que tot això està interrelacionat, i probablement només es pot resoldre si s’aborda conjuntament, sent conscients que no és un joc de suma zero entre nacions, sinó un joc de suma positiva on l’espècie humana s’hi juga el futur. Malauradament, l’ús legítim de la força en defensa dels ideals democràtics, ara mateix en solidaritat amb la societat ucraïnesa, en serà un pre-requisit.