La prestigiosa historiadora Lynn Hunt ha explicat en una obra breu (Historia, ¿Por qué importa?, Alianza, 2019) la paradoxa que es dona actualment sobre la història: no hi ha hagut mai tanta controvèrsia al seu voltant per a manipular-la, negar-la o inventar-la, i, tanmateix, no hi ha hagut mai tanta inquietud per la «veritat històrica», objectiu d’aquesta ciència social. D’aquí el paper clau que tenen els historiadors, especialment en aquells països com Espanya, que arrosseguen un «passat brut» –per dir-ho en termes d’un altre reconegut acadèmic, José Álvarez Junco– del qual no saben què fer-ne (Qué hacer con un pasado sucio, Galaxia Gutemberg, 2022).

L’obra que aquí ressenyem no pretén ser un llibre d’història, i així ho afirma el seu autor en la introducció, on declara que ell no és historiador. Efectivament, Marc Carrillo és catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra i un destacat constitucionalista del nostre país, com ho acredita tant la seva dilatada trajectòria acadèmica com la seva experiència institucional. És també una firma prou coneguda per les seves incomptables contribucions en la premsa escrita, on des de fa anys duu a terme una meritòria tasca de divulgació jurídica, pronunciant-se sobre els temes d’actualitat des del seu compromís polític.

És amb aquest background que cal entendre l’extens treball que ara publica (484 pàgines), en la maduresa de la seva carrera, i després de molts anys de recerca: com un acte de ciutadania al servei de la memòria col·lectiva d’un país sotmès a una dictadura de quaranta anys en ple segle XX, després d’una brutal guerra civil. El propòsit del llibre és precisament oferir una anàlisi exhaustiva i sistemàtica del marc jurídic i institucional del qual va disposar el règim franquista per a dur a terme la repressió continuada, des de la guerra fins a la Transició.

PUBLICITAT

Un treball d’Història del Dret

L’obra omple així un buit existent en la literatura sobre el franquisme: els historiadors han prestat poca atenció als aspectes legals i institucionals en l’àmplia bibliografia apareguda en les darreres quatre dècades, mentre els juristes s’han centrat en temes específics del règim, com el Dret penal, la policia, el sistema penitenciari o l’organització jurisdiccional. Per a assolir tal propòsit, Marc Carrillo ha de recórrer inevitablement a la història o, com ell mateix reconeix, al «context històric» de la repressió política, social i cultural. Així es constata en les fonts en què s’ha basat la recerca: la historiografia sobre el franquisme (citada a la bibliografia), però també les memòries i els testimonis directes dels presos polítics i dels advocats que varen exercir la seva defensa en condicions extremament difícils. El resultat final no és certament un llibre d’història, però més enllà de les categories acadèmiques –sovint discutibles– es podria considerar que estem davant d’un treball d’Història del Dret, el Dret de la repressió.

El franquisme fou un Estat ‘amb’ Dret, però mai un Estat de Dret, com va denunciar el 1962 l’Informe de la Comissió Internacional de Juristes de Ginebra.

Aquest relat conforma el gruix de l’obra, que dedica tres dels sis capítols (300 pàgines) a l’estudi dels tres períodes en què divideix la història de la repressió: el que anomena «legislació del terror» durant la Guerra Civil, iniciada amb l’Alzamiento del 18 de juliol contra la República; la legislació de postguerra, de repressió generalitzada, fins a finals dels anys cinquanta i el Plan Nacional de Estabilización, i, la darrera fase, iniciada el 1959, de repressió selectiva (sindicats, partits, moviments, premsa), que s’estén fins a la mort del dictador. Abans de l’examen de cada etapa, l’autor ens adverteix, però, d’una dada que de nou remet a la història: la dictadura franquista no fou una excepció en la configuració de l’Estat espanyol contemporani, incapaç de construir un règim liberal homologable al dels països europeus, que va transitar entre l’absolutisme monàrquic, els pronunciaments dels espadones, les dictadures militars i la idea de «Constitució interna» conformada pel Rei amb les Cortes. Certament, amb alguns parèntesis breus en els dos segles.

Des del Ban militar fins al Codi Penal

El franquisme utilitzà molts dels instruments emprats per a la construcció d’aquest Estat: l’Exèrcit, els estats d’excepció, la Judicatura, l’Administració, l’Església, la premsa o l’educació. I per descomptat, el Dret: passats els primers moments bèl·lics del terror i la violència, la dictadura necessità un ordenament jurídic que organitzés i formalitzés el règim polític, legitimés el poder autoritari i controlés la societat amb els instruments de la repressió. El franquisme fou així un Estat amb Dret, però mai un Estat de Dret, com va denunciar el 1962 l’Informe de la Comissió Internacional de Juristes de Ginebra, que el règim va tractar de rebatre el 1964 amb un contrainforme basat en la tergiversació i la manipulació de les categories jurídiques, com la pretensió que les set Leyes Fundamentales del Reino poguessin equiparar-se a una Constitució.

La descripció minuciosa i exhaustiva de les disposicions normatives de cada període pot arribar a ser feixuga per al lector (fins i tot el jurista), però posa de manifest la capacitat del franquisme per adequar la legalitat autoritària a l’evolució del règim utilitzant tota mena de disposicions: des del Ban militar fins al Codi Penal, passant per lleis que suprimien els drets i llibertats (la primera, el Fuero del Trabajo), perseguien els enemics polítics i ideològics (Ley de Responsabilidades Políticas i la Causa General), centralitzaven tots els poders en el caudillo (Leyes de prerrogativa de 1938 i 1939), derogaven l’autonomia de Catalunya i el País Basc, i organitzaven un entramat de jurisdiccions especials, amb preeminència de la jurisdicció militar i del Tribunal d’Ordre Públic (creat el 1963), les quals conformaven la maquinària repressiva, conjuntament amb la policia militaritzada i el règim penitenciari, inclosos els camps de concentració.

El mèrit de l’obra rau a oferir, per primera vegada, una descripció completa i sistematitzada de l’ordenament jurídic de la «repressió», que permet comprendre l’abast de la brutícia moral, cívica i cultural que va deixar el règim franquista en la història del nostre país.

PUBLICITAT

La «perversió del Dret»

Juntament amb aquest nucli dedicat a l’estudi dels períodes històrics, l’obra conté tres capítols més, la ubicació dels quals és discutible, si bé ajuden a entendre l’entramat jurídic i institucional descrit. Un d’aquests capítols, que encapçala el llibre, està dedicat als juristes que varen justificar, teoritzar i exercir el Dret de la repressió amb el seu treball acadèmic, burocràtic i intel·lectual, destinat a legitimar-la, sovint inspirats en referents estrangers com Carl Schmitt. És sorprenent la fascinació que van exercir sobre els intel·lectuals les idees fanàtiques i autoritàries, tal com segueix passant actualment arreu del món. També aleshores, com avui, alguns juristes (ben il·lustres!) varen contribuir a justificar un règim totalitari mitjançant la «perversió del Dret», per utilitzar l’expressió del professor López Guerra en el pròleg. Es tracta d’un capítol summament interessant i espero que l’autor s’animi a ampliar-lo potser en una altra obra.

Menor interès ofereix, a parer meu, el capítol destinat a explicar el treball de defensa dels advocats de les víctimes de la repressió, el qual es desenvolupava en tres fases (la detenció policial, el procés judicial i la presó) seguint uns procediments que no oferien les mínimes garanties processals ni l’assistència jurídica deguda. L’autor recorre en aquest apartat a les memòries, les biografies i els testimonis directes tant de persones víctimes de la repressió com d’advocats de tot l’Estat que defensaren nombroses causes en els tribunals franquistes. Es tracta d’un valuós treball de camp, si bé cal tenir en compte el valor relatiu que –segons els mateixos historiadors– tenen els testimonis, i la constatació (científica) que la memòria és una font d’informació digna de poca confiança.

Marc Carrillo El Derecho represivo de Franco (1936-1975) Madrid: Trotta, 2023. 484 pàg.

Historiador involuntari

L’obra es tanca amb un darrer capítol on s’ofereix una ràpida visió comparada del Dret repressiu a Europa, exposant la història d’altres països: Itàlia, Alemanya, Portugal, Grècia, i la França de Vichy. Es tracta de nou d’una informació útil per a conèixer l’arquitectura jurídica d’altres règims autoritaris de dretes, alguns dels quals inspiradors de l’organització franquista. Tanmateix, es tracta de casos no sempre comparables perquè alguns responen a principis, circumstàncies i contextos històrics molt diferents dels que varen donar lloc a la dictadura de Franco després de la Guerra Civil Espanyola.

Dèiem més amunt que aquesta era l’obra de maduresa de Marc Carrillo, jurista compromès i ara historiador involuntari. Amb aquest treball ha pretès omplir un buit en la literatura sobre el franquisme i, al mateix temps, fer una aportació cívica a la memòria col·lectiva d’un país que encara no sap què fer amb la brutícia de la seva història. El lector comprovarà que ambdós objectius han estat assolits.