A propòsit de la publicació del llibre de Vicent Baydal i Cristian Palomo, Pseudohistòria contra Catalunya, cal reflexionar sobre una característica de la història que convé tenir sempre en compte. Que els humans estem construïts sobre el temps. Som temps i, en conseqüència, la nostra identitat s’amalgama amb la memòria d’un passat determinat, individual o col·lectiu. Per això, si en cada identitat s’hi allotja l’orgull o el lament del que som en el present, és lògic que les identitats i les memòries col·lectives mantinguin unes relacions conflictives amb la història. Perquè la història, si vol ser una ciència social, ha d’investigar el passat tan objectivament com sigui possible, cosa que implica una tasca crítica i desmitificadora constant.

Ara bé, tant les memòries en plural com cada recerca històrica concreta despleguen un diàleg constant amb els morts, a l’univers estrany i silenciós dels quals ens acostem per trobar una explicació i una coherència. En aquest diàleg es generen diferents usos socials del passat, també abusos i despropòsits. Potser, per entendre el debat que ha obert l’obra esmentada al principi, la clau es troba en el nacionalisme, autèntic viver de distorsions del passat.

La nació, factor determinant

En efecte, entre les finalitats, les funcions i les pràctiques del coneixement històric cal subratllar la capacitat que ha desplegat el fet nacional per enformar la manera de concebre i transmetre el passat. Probablement més eficaç que les religions, les ideologies o els condicionants de classe. No sobra recordar que la història es va forjar com a ciència social al segle de les revolucions nacionals desenvolupades a Occident a cavall del liberalisme polític i econòmic. Es va reinterpretar el passat des d’uns raïls nacionals, i la història es va convertir en una assignatura estatal. Es van confeccionar manuals per a l’ensenyament de la història amb una finalitat patriòtica, la de formar ciutadans identificats amb una nació determinada, fos l’alemanya, l’espanyola o la nord-americana.

Des de llavors, tots els Estats, i les col·lectivitats aspirants a tenir estat propi, han encotillat el passat en uns raïls que continuen marcant els continguts i les fites de les actuals assignatures d’ensenyament de la història en els diferents nivells educatius. I això passa des d’Austràlia, nació tan fabricada com les que presumeixen d’haver estat forjades en segles llunyans, fins a aquesta Xina amb diversos mil·lennis al damunt.

L’ensenyament de la història a l’Espanya actual és un camp de lluita política per la memòria col·lectiva.

Convé no oblidar aquesta marca d’origen del saber històric. Des del segle XIX, quan es van fixar els estereotips de singularitat de cada identitat nacional, les diferents historiografies han portat el segell d’un nacionalisme més o menys explícit. En el nostre cas, això es constata tant en la historiografia rubricada pel nacionalisme espanyol com en les historiografies promogudes pels nacionalismes català, basc o gallec. Els nacionalismes van entrar en la contesa cultural i política, i així fins al present, perquè a l’Espanya actual, definida constitucionalment com a Estat de les autonomies, l’ensenyament de la història, o la publicació d’històries divulgatives, constitueixen camps de lluita política per la memòria col·lectiva i, en conseqüència, per la cohesió a l’entorn d’un projecte de futur determinat.

En tot cas, en nom de la precisió, caldria diferenciar entre historiografies nacionals i historiografies nacionalistes. Les primeres versen sobre els processos històrics continguts en la construcció de les diferents realitats nacionals; i les seves recerques i explicacions del passat estan ajustades al marc nacional que constitueix el seu objecte d’estudi. Les historiografies nacionalistes, per contra, creen temes, identitats i ofertes interpretatives de clara militància, amb fonts i suports documentals que confirmin identitats i fins i tot mites i ficcions.

PUBLICITAT

Un exemple aclaridor: historiadors com Julio Valdeón, Miguel Artola, Tuñón de Lara o Álvarez Junco, per citar noms capdavanters, han investigat processos socials propis de l’espai nacional espanyol, i les seves obres són crucials per establir les aportacions i els rumbs de la historiografia en l’evolució del que és avui la societat espanyola. No obstant això, gran part dels autors participants en el llibre col·lectiu editat per la Real Academia de la Historia, titulat significativament España. Reflexiones sobre el ser de España (1997), plantegen un exemple d’interpretació catalogable com a historiografia nacionalista o espanyolista.

Aquesta diferència també existeix en la historiografia catalana. La va captar i disseccionar J. Vicens Vives ni més ni menys que ja el 1935, quan va ressenyar la Història de Catalunya de Ferran Soldevila. Va subratllar aleshores que es tractava d’una història no solament «nacional» («nacional quant a la valoració dels fenòmens històrics esdevinguts a Catalunya»), sinó també «nacionalista, quant a llur interpretació actual i a les perspectives que ens ofereix», de manera que Soldevila havia constret el passat a una «perspectiva a la qual ha calgut sotmetre bona part de les dades d’informació recollides».

Vicens concloïa, per tant, que «per això la seva síntesi [de Soldevila] no és altra cosa que una línia que, amb les seves corbes ascendents o descendents, condueix de la naixença de Catalunya al ressorgiment del segle XIX. Aquesta línia és la preocupació nacional, el neguiteig per a viure i per a triomfar, el dolor dels fracassos i l’esterilitat de les resistències. A cada moment Soldevila recorda la discrepància dels fenòmens que estudia del camí ideal que hauria de seguir la trajectòria proposada».

«Soldevila recorda la discrepància dels fenòmens que estudia del camí ideal que hauria de seguir la trajectòria proposada», diu Vicens.

En contrapartida, en poques pàgines, Vicens llançava un programa historiogràfic alternatiu; defensava que la història d’un poble no es podia estudiar ni investigar per justificar els sentiments del present i, en conseqüència, «no es pot fer una història que respongui a l’actual sentiment del poble català, sigui aquest nacionalista o imperialista, sinó aquella història de les Catalunyes successives, tal com han viscut, sentit i interpretat el món total — econòmic, social, polític, jurídic, bèl·lic, religiós i cultural— en què s’han trobat col·locades» (Vicens Vives, Obra dispersa, 1967).

En suma, és de més recordar que, si en el mateix nucli semàntic del concepte de nació s’estableix com a valor suprem la idea d’un vincle profund —relatiu al naixement o a la nació— que envaeix l’esfera íntima i desemboca en ritual religiós, en aquest cas és precisament la història el saber que subministra el relat sagrat necessari de la fundació intemporal d’una col·lectivitat nacional. Aquest relat transforma els fets contingents en dades immanents d’una naturalesa que es desplega a través dels segles. I aquí es troba la clau del nacionalisme historiogràfic.

Distorsions i despropòsits

Ara bé, aquest model de relat, que es repeteix per nacionalitats, regions i localitats, comporta el risc de deformar el passat i també el perill d’una alteració grotesca dels fets, com és el cas de l’activitat desenvolupada per l’Institut Nova Història. És cert que cap nacionalisme queda lliure d’aquestes excrescències. Potser es generen quan s’estableix un vincle mític entre territori i poble de manera que es parla d’arrels, com si les persones fossin plantes que, des de la prehistòria fins al present, marquen el desenvolupament d’una col·lectivitat que, malgrat ser canviant, com assenyalava Vicens, se li assignen invariants antropològiques sobre les quals es pensen projectes de futurs, sempre en contraposició amb els «altres», amb els que són aliens a aquest projecte.

Aquest model de relat comporta el perill d’una alteració grotesca dels fets, com és el cas de l’activitat de l’Institut Nova Història.

Basta un exemple per comprovar aquesta exclusió dels «altres». Tots els nacionalismes establerts a la península Ibèrica persisteixen a valorar els segles d’història musulmana com un parèntesi que es va clausurar amb la conquesta de terres arabitzades, o posteriorment amb l’expulsió dels no cristians. En gairebé tots els llibres, de qualsevol orientació metodològica o ideològica, apareixen els reis, els comtes o els bisbes cristians com a baules decisives en els orígens de les poblacions peninsulars futures. I així s’ensenya, tret d’excepcions una mica exòtiques. En definitiva, no hi ha relat nacional que no estigui mancat d’oblits importants, i fins i tot de rebutjos dels estranys a la identitat corresponent. Seria un assumpte per escriure pàgines abundants.

Epíleg per a una història crítica

En conclusió, és legítim proclamar el caràcter imprescindible del saber històric com una pràctica social i ètica, no per maleir el passat ni per predir el futur, sinó com una tasca crítica contra els predicadors d’essències eternes. Els que fabriquen despropòsits no caldria ni considerar-los, tret que les seves mentides tinguin el suport d’un govern al qual se li ha d’exigir respecte democràtic als criteris de la comunitat científica de cada saber o disciplina.

La raó històrica, en efecte, pot complir tasques socials decisives si facilita la comprensió de les circumstàncies en què s’ha gestat cada fenomen social, i evitar, per tant, aquests salts en el buit propis dels relats teleològics. El coneixement històric pot ser el parapet crític enfront de la credulitat partidista de qualsevol signe, i contra les diferents mistificacions del passat. Fer realitat aquesta possibilitat exigeix un compromís cívic per part de l’historiador amb tasques crítiques que transcendeixin l’àmbit gremial acadèmic. És evidentment falsa la idea que la ciència històrica elabora els seus treballs des de dalt de tot d’un Olimp, lluny dels tumults de la seva època. Hi ha una demanda social i un compromís cívic que ens concerneix. Hi ha necessitat d’història en cada societat.

Per això, en sintonia amb el que en un altre lloc ha escrit Eduardo Manzano, sembla necessari promoure la tesi que el coneixement històric només pot ser radicalment transformador si, en primer lloc, permet adquirir consciència que els processos de canvi —i no les immanències— són els que dominen l’esdevenir de les societats humanes; i, en segon lloc, si, en confrontar experiències del passat amb el present, podem extreure elements crítics capaços d’inspirar convivències de més llibertat i millors nivells de justícia i solidaritat. Això sí, sabent que, per més dades que fem servir del passat, cap fet històric ni programa ni líder d’altres èpoques ens pot ensenyar el camí del nostre futur, dipositat exclusivament en l’embull de capacitats, interessos, idees i esperances d’un present en canvi continu.