Les tecnologies són pròtesis antropològiques que amplifiquen el que som. Les ulleres que porto posades mentre escric aquestes línies, l’ordinador en el qual escric, la cadira, la taula, la roba que porto posada, el mateix llenguatge que em serveix per comunicar les meves idees sobre la IA… tot això són pròtesis que utilitzem els humans. De fet, no hi ha home sense tecnologia. Intenteu imaginar-vos un home al qual li hem impedit l’accés a qualsevol intervenció tecnològica (protètica). Aquest home seria, si fos alguna cosa, un fetus en els seus primers mesos de gestació, perquè fins i tot un cadàver porta en si les petjades emmotlladores de les seves pròtesis.

Si les pròtesis antropològiques amplifiquen el que som, cada amplificació del que som ens situa davant d’un nou horitzó del possible i, per tant, davant d’una restricció de la realitat. L’home del neolític viu en un món diferent del de l’home del paleolític perquè ser un agricultor és viure en una amplificació de la imaginació del que és possible molt diferent de la del caçador nòmada. Aquests dos homes miren de manera diferent el futur i, per tant, s’assenten de manera diferent en la realitat. L’home no solament imagina futurs, sinó que projecta les il·lusions sobre ell mateix fent-les reals en les seves conseqüències.

Com que l’impossible s’incrementa a partir de la restricció del real (entenent per real el xoc amb l’inevitable), el que era impossible per als nostres avis es pot concebre avui com a opcional. D’aquesta manera el que és real és el que encara es resisteix a l’avanç del possible.

El que és possible és tot allò que podem fer amb una tecnologia, inclòs el que era imprevist per al seu inventor. Un llapis amb una punta afilada es pot utilitzar com a arma i unes manilles, com a instrument eròtic, etc. Això significa que les modificacions de la nostra manera d’habitar el món impulsades per una nova tecnologia no són mai completament previsibles. Sovint hem de fer-nos càrrec de les conseqüències imprevistes de les nostres bones intencions.

PUBLICITAT

La intel·ligència capaç de crear la IA no pot ser la mateixa que la que n’estableixi el control, que és el que ja vam aprendre amb Hiroshima.

El segle XIX va ser el del progrés optimista, on el que era possible es confonia amb el que era desitjable; mentre que el segle XX ha estat el segle de la metamorfosi del futur. S’inaugura, de manera inquietant, amb l’enfonsament del Titanic i es tanca amb el drama de les Torres Bessones de Nova York. Entre un esdeveniment i l’altre hi ha Hiroshima i Txernòbil. La seva herència és la inquietud davant del que és possible, que en el segle XXI ha convertit els antics seguidors de les profecies de Marx en emuladors avantatjats de Jeremies.

Temps de perplexitat

Qualsevol lector mitjà de ciència-ficció ens podria parlar extensament de com el catastrofisme s’ha immiscit en la nostra imaginació del que és possible. Entre nosaltres, homes del segle XXI, creix la sospita que en cada innovació tecnològica es pot estar incubant una catàstrofe i que, no obstant això, el pitjor que podríem fer és parar les màquines. Convivim amb aquesta paradoxa: mentre assistim a progressos evidents en cadascun dels camps de la ciència i la tecnologia, la suma d’aquests no ens dona com a resultat un Progrés amb majúscules, un progrés optimista. Al contrari, cada vegada ens mostrem més reticents davant de la idea de progrés. Es diu que el nostre temps és el de la incertesa o de la complexitat. Jo sospito que vivim en el temps de la perplexitat.

L’home ja no és la mesura de totes les coses, sinó l’ésser mesurat per les seves pròtesis. Només cal anar a la consulta del metge per ser remesos a diverses màquines que avaluen amb fidelitat el nostre estat de salut. És inevitable que l’home mesurat per les seves màquines s’inquieti davant de la possibilitat que aquestes màquines diagnostiquin la seva obsolescència.

I així arribem a la intel·ligència artificial (IA), que en poc temps ha dinamitat els límits de la nostra inquietant imaginació del que és possible. Ningú no és capaç de respondre avui a la pregunta de fins on pot arribar el desenvolupament de la IA. Arribarà el dia en què una IA superdesenvolupada serà capaç de millorar-se a si mateixa exponencialment de manera autònoma? Ray Kurzweil hi ha posat data: l’any 2045. En aquest any, segons les seves previsions, la intel·ligència no biològica triomfarà incondicionalment sobre la biològica i donarà pas així al transhumanisme. No importa si Kurzweil té raó o no. L’important és constatar que la nostra imaginació del que és possible ha envaït ja el territori de la ciència-ficció.

La IA és vista pel filòsof Nick Bostrom, director de l’Institut del Futur de la Humanitat de la Universitat d’Oxford, com un risc existencial per a l’home. En el seu llibre Superinteligencia (2014) suggereix la possibilitat que una IA capaç de millorar-se a si mateixa es plantegi com a objectiu preservar els ecosistemes del planeta Terra. Podria arribar a la conclusió que els humans hi sobrem?

La humanitat, irrellevant

Un manifest fet públic el mes de març passat, signat, entre molts d’altres, per Elon Musk, Steve Wozniak o Yuval Noah Harari, demana als governs que estiguin alerta amb les possibilitats antidemocràtiques de la IA. Si el llegim a poc a poc, el que ens ve a dir aquest manifest és que la intel·ligència capaç de crear la IA no pot ser la mateixa que la que n’estableixi el control, que és el que ja vam aprendre amb Hiroshima. El problema, per descomptat, és saber si disposem d’una intel·ligència alternativa, impregnada de valors humanistes compartits universalment.

A la probitat científica li resulta irrellevant la humanitat. El logos (el discurs) científic no és filantròpic. La física de partícules no es guia per consensos democràtics, sinó per la metodologia científica. El logos científic és estrictament filològic (segueix les pautes de la seva coherència discursiva per donar compte de cadascun dels seus passos), no filantròpic.

PUBLICITAT

Si tenim raons per témer el que les nostres màquines puguin fer amb nosaltres, és perquè sabem el que nosaltres som capaços de fer amb les nostres màquines.

Un logos filantròpic estaria guiat per valors en els quals el bé de l’home no coincidiria necessàriament amb la realització tecnològica d’una llei científica. I aquí rau la dificultat, perquè aquests valors estan sempre en disputa. Afegim que els comportaments humans no sempre es caracteritzen per una elevada filantropia. Si fem una volta ràpida per les xarxes socials, hi trobarem immediatament el xafardeig, la difamació, la faula, la mentida, la violència… Si tenim raons per témer el que les nostres màquines puguin fer amb nosaltres és perquè sabem el que nosaltres som capaços de fer amb les nostres màquines. Vet aquí la rellevància educativa de la IA.

Persones amb responsabilitats educatives notables ens repeteixen que, tenint a la nostra disposició la IA, l’adquisició de coneixements és cada vegada menys rellevant. Això mateix ho hem repetit fins a l’avorriment en relació amb internet, assegurant que, com que les feines del futur no tindran res a veure amb les del present, l’important no és el que se sap, sinó la ductilitat de l’aprenentatge. Hem sentit i llegit multitud de vegades que el 65 % dels nens que ingressen avui a l’escola primària acabaran treballant en activitats completament noves, resolent problemes que per a nosaltres ens resulten avui inimaginables amb tecnologies que encara no som capaços de dissenyar. És important analitzar aquesta dada del 65 % perquè, per començar, negligeix el 35 % dels nens que, segons aquesta premissa, treballaran en activitats previsibles.

En un ordinador pot estar recollit el text d’‘El Quixot’, però l’experiència de la seva lectura només està en mi.

Aquest percentatge va aparèixer en un informe del 2016 del Fòrum Econòmic Mundial (WEF) sobre el futur de les ocupacions la font del qual, segons una nota a peu de pàgina, era un vídeo d’una pàgina web d’internet titulada «Shift happens». Els autors del vídeo, Scott McLeod i Karl Fisch, van reconèixer poc després que es limitaven a fer-se ressò d’unes paraules de Richard Riley, secretari d’educació del president Clinton, que al seu torn recollia l’opinió de…, etc., etc. La tesi del 65 % està avui completament desacreditada en tots els àmbits… excepte en l’educatiu, que és el mitjà que més proclama la necessitat del pensament crític.

Informació o criteri

Recullo aquest cas perquè posa de manifest diverses qüestions de gran rellevància: que no és el mateix la informació circulant que el coneixement rigorós; que aquest últim és informació contrastada que sap donar compte de si mateixa; que fins i tot les institucions que presumeixen de serioses poden oferir informació molt poc seriosa; que quan ens ve de gust creure en alguna cosa, sempre trobem alguna informació en la qual recolzar-nos; que mentre creix la informació disponible, el criteri per avaluar-la ha de ser construït per cadascú; que el criteri no es construeix amb mera informació, sinó amb la subjectivització crítica de la cultura objectiva.

Mentre la informació és aquí, el coneixement és en mi perquè es construeix amb l’experiència conformadora del que aspiro a ser. En un ordinador pot estar recollit el text d’El Quixot, però l’experiència de la seva lectura només està en mi. Afegeixo immediatament que la lectura d’El Quixot té poc a veure amb una excursió turística per la història de la literatura espanyola; és una apropiació de la visió del món que ens proposa Cervantes i en fer-la nostra podem contemplar el present des de fora del flux del merament actual.

L’aprenentatge remugant

Confesso que em dol sentir a dir una ministra d’Educació que educar acumulant continguts «ja no serveix». No ha servit mai. El que ha servit i continuarà servint és educar remugant continguts. No es pot pensar sobre coneixements absents. No podem posar en mans d’exointel·ligències els criteris de la nostra construcció personal. El logos antropològic que ens orienti sobre l’ús de les exointel·ligències no pot trobar-se en una exointel·ligència.

L’home culte és aquell que, gràcies a l’exercici d’elevació sobre ell mateix que fa possible l’aprenentatge remugant, s’ha fet amb alguna idea consistent tant del present com de la seva pròpia ignorància.

Ulrich Beck escriu a La metamorfosis del mundo que tots sabem que l’eruga es convertirà en papallona. Però, ho sap l’eruga? Tu i jo, benvolgut lector, som com erugues, embolicades en la cosmovisió de la nostra existència larvària. No sabem si estem assistint a l’enfonsament del món o al de la imatge del nostre món. Aquesta ignorància proporciona el clima propici per qüestionar qualsevol figura d’autoritat. Les figures d’autoritat que eren creïbles en les societats dels nostres pares ja no poden continuar manant, però no aconseguim trobar-ne de noves, per la qual cosa correm el risc d’acabar acollint-nos a un escepticisme que renuncia inconscientment a la possibilitat mateixa del logos filantròpic, que és el logos que cal estar sempre disposats a construir.