Les tecnologies són pròtesis antropològiques que amplifiquen el que som. Les ulleres que porto posades mentre escric aquestes línies, l’ordinador en el qual escric, la cadira, la taula, la roba que porto posada, el mateix llenguatge que em serveix per comunicar les meves idees sobre la IA… tot això són pròtesis que utilitzem els humans. De fet, no hi ha home sense tecnologia. Intenteu imaginar-vos un home al qual li hem impedit l’accés a qualsevol intervenció tecnològica (protètica). Aquest home seria, si fos alguna cosa, un fetus en els seus primers mesos de gestació, perquè fins i tot un cadàver porta en si les petjades emmotlladores de les seves pròtesis.

Si les pròtesis antropològiques amplifiquen el que som, cada amplificació del que som ens situa davant d’un nou horitzó del possible i, per tant, davant d’una restricció de la realitat. L’home del neolític viu en un món diferent del de l’home del paleolític perquè ser un agricultor és viure en una amplificació de la imaginació del que és possible molt diferent de la del caçador nòmada. Aquests dos homes miren de manera diferent el futur i, per tant, s’assenten de manera diferent en la realitat. L’home no solament imagina futurs, sinó que projecta les il·lusions sobre ell mateix fent-les reals en les seves conseqüències.

Com que l’impossible s’incrementa a partir de la restricció del real (entenent per real el xoc amb l’inevitable), el que era impossible per als nostres avis es pot concebre avui com a opcional. D’aquesta manera el que és real és el que encara es resisteix a l’avanç del possible.

El que és possible és tot allò que podem fer amb una tecnologia, inclòs el que era imprevist per al seu inventor. Un llapis amb una punta afilada es pot utilitzar com a arma i unes manilles, com a instrument eròtic, etc. Això significa que les modificacions de la nostra manera d’habitar el món impulsades per una nova tecnologia no són mai completament previsibles. Sovint hem de fer-nos càrrec de les conseqüències imprevistes de les nostres bones intencions.