Portem anys amb la decidida intenció de deixar enrere tot allò que implica donar sentit a la necessitat d’intermediaris o mediadors. Durant els primers mesos de la crisi de la covid-19, el sector primari, com l’agricultura, ha denunciat la gran diferència de preu que hi ha entre el que cobra un pagès per la seva collita de préssecs i el que en paga el consumidor final. No obstant això, al sector cultural, cal la mediació de prescriptors, editors, productors, agents literaris o marxants perquè l’obra d’un artista pugui arribar a assolir preus mai somiats. Fins i tot quan un artista com Banksy o Damien Hirst decideixen imposar les seves condicions al mercat de l’art ho fan assumint el paper de mediador, venedor i publicista de la seva obra.

En l’art existeix el km 0 però al preu de contribuir a desertitzar la cadena de valor que podria permetre a l’artista viure de les seves obres. Avui ens trobem amb escriptors que auto publiquen les seves obres, artistes visuals que organitzen les seves exposicions al marge de les galeries, músics que han prescindit dels promotors i gestionen ells mateixos les seves actuacions i companyies independents que busquen alternatives als teatres. Ningú no s’escapa de la temptació de vendre directament a través de les xarxes, saltar-se el paper dels agents literaris o vendre les obres en subhastes virtuals.

El que estem veient és que la intermediació està sent combatuda en ser considerada, per raons ideològiques, una altra forma d’explotació humana. L’intermediari s’ha convertit en un paràsit del talent de l’artista, en un lladregot del seu esforç. Des que el romanticisme va construir la imatge de l’artista que només s’ha de preocupar i estar obsessionat pel seu art i pel seu geni, s’ha anat creant la imatge negativa d’aquells que, també amb el seu treball, han donat a conèixer artistes, moviments pictòrics, grups o una obra en concret.

La idea que amb la fi de la intermediació l’artista podrà parlar directament al públic, sense filtres empresarials, s’ensorra quan plataformes com Facebook, Amazon o Apple es van convertint en poderosos mediadors que generen una explotació indirecta però igual d’efectiva que la dels intermediaris que abans es criticava.

 

Una vana il·lusió

Sortir constantment a Instagram no garanteix a cap artista que el seu talent sigui reconegut i tampoc no garanteix que sigui un instrument de mobilització per arrossegar el públic a veure les seves obres. Observem que la terra promesa de la digitalització, basada a generar nodes, interseccions, juxtaposicions o intercanvis, només és una vana il·lusió desplegada per a l’artista que comença, per a qui busca destacar, per a tots aquells que veien els intermediaris com a actors prescindibles.

La realitat adverteix que podem accedir a totes les xarxes sense la garantia que algú estigui a l’altre costat per atendre’ns. La percepció que els nous actors culturals com Google suposarien un canvi en la relació entre l’artista i el públic o usuari s’ha truncat. L’únic que ha canviat és que ara l’artista està en mans d’algoritmes, mentre que abans depenia d’una bona o mala crítica al New York Times o Le Monde. Avui ens adonem de l’enorme importància de la participació de personalitats de l’àmbit cultural que es van centrar a promoure, aviciar, consentir i descobrir artistes i moviments artístics. Són ells els que han acabat definint el mercat de l’art.

Ambroise Vollard va ser determinant per a la divulgació de l’impressionisme, Daniel-Henry Kahnweiler per al cubisme, Leo Castelli per al Pop Art, Peggy Guggenheim per al moviment surrealista o també Carmen Balcells per al boom llatinoamericà; ho és Daniel Martínez en l’àmbit teatral; Daniel GiraltMiracle per difondre la figura d’Antoni Gaudí al món. Tots aquests noms han contribuït a descobrir l’obra d’artistes i mostrar-la al món i també fer que es poguessin guanyar la vida amb el seu treball.

Quan s’opera un canvi substancial en tot procés històric, com és el cas de la digitalització, la mobilitat de les persones o la globalització cultural, són molts els que creuen que ha arribat el moment de rectificar, de qüestionar com s’han fet les coses. No s’han adonat que sense la mediació d’intermediaris que difonguin la seva obra, els artistes queden en mans de l’auto explotació. Artistes com Ai Wei Wei, Damien Hirst, Jeff Koons o Anselm Kiefer són factories, empreses que gestionen i, conseqüentment, mitjancen per arribar al mercat, per influirhi i, fins i tot, per dictar-ne les normes.

 

Sortir de l’anonimat

Al llarg de la història, amb més o amb menys fortuna, l’àmbit artístic ha creat una cadena de valor que, si bé tirànica per a alguns autors, ha estat eficient per a fer funcionar el sistema cultural. A l’edifici de la borsa d’Anvers s’hi va crear la primera galeria d’art permanent el 1540. Avui les galeries d’art pateixen una profunda crisi, però no els seus promotors, que segueixen treballant per trobar la millor forma de seguir mostrant les obres dels seus artistes a través de les galeries o d’Instagram. El que busquem en els galeristes no és que sols venguin les obres dels seus artistes, sinó la garantia de prescriure i autentificar que el que contemplarem presencialment o virtualment és rellevant artísticament.

La il·lusió i alhora l’aspiració que el món avanci sense intermediaris obeeix a raons ideològiques i no per a millorar la situació de l’artista o les seves obres. Com adverteix el catedràtic d’Història de l’Art Francisco Calvo Serraller en el seu text Viure de l’art: viure de l’aire?, «el mateix terme “èxit”, derivat de la paraula exit, que significava sortida, és molt eloqüent perquè del que desitjaven sortir com més aviat millor els artistes era de l’anonimat, el pitjor malson per a qui viu del públic».