Islàndia s’ha consolidat com una destinació estiuenca. Junt amb els seus atractius paisatgístics i culturals, els mediterranis hi cerquen refugi davant dos flagells estivals: la calor xafogosa i els mosquits impertinents. Totes dues absències resulten una benedicció, però segurament els turistes no es deslliuren d’una altra plaga omnipresent: nosaltres. Els éssers humans han estat dels pocs animals capaços de colonitzar tot el planeta i, des del seu bressol africà i en diferents onades migratòries, han arribat fins als darrers confins, sense que ni climes extrems ni condicions canviants els hagin aturat.

Tot i que individualment cadascú és un món, com a espècie sobresortim per aquesta tendència expansiva. Ho feren els nostres ancestres i ho fan els nostres contemporanis. La diferència entre aquell passat i el nostre present és que avui la immigració s’ha convertit en un argument politicoeconòmic, on es barregen interessos i pors, mites i tragèdies. L’ideal d’una immigració ordenada i culturalment afí, capaç de fer conviure una tria en origen adient a les necessitats del receptor amb mesures dissuasives respecte de màfies i il·legals... és una fal·làcia.

Com ens recordava ara fa un any la demògrafa Joana Maria Pujadas en una entrevista a aquestes mateixes pàgines: «davant d’aquesta realitat, no es poden admetre discursos contraris a la immigració. Recordem, a més, que hi ha una selecció prèvia. És a dir, qui migra acostumen a ser els més joves i saludables, els més ben formats i amb majors possibilitats d’èxit. La immigració pot arribar a ser un recurs escàs i, com que els immigrants tendeixen a convergir amb els models de fecunditat del país d’arribada, sempre calen noves aportacions. Cal saber preuar els immigrants perquè, a més, i vist des de la perspectiva demogràfica, la migració és una constant històrica, un element constitutiu de l’ésser humà».

Hi insistia el passat octubre la mateixa Pujadas en un dels diàlegs impulsats per la Fundació Ernest Lluch i l’Institut Valencià d’Investigació Econòmica: «la demografia no és un problema». La qüestió és l’absència de realisme, de discurs i de polítiques. Perquè la immigració seguirà fluint i, mentrestant, el buit, la inacció o el pensament màgic seran desplaçats per teories conspiratives, per abusos dels drets humans i per interessats discursos d’odi.