La notícia va durar un parell d’hores a Al-Jazeera. Uns nòmades havien trobat les restes de vint-i-set migrants en un paratge del desert d’Ennedi. Els que els van descobrir van explicar a les autoritats que entre els morts hi havia almenys set nens. Tots estaven al voltant de les restes d’un vell camió Toyota, d’aquells que es desplacen per les poques i pèssimes carreteres txadianes o per qualsevol camí de terra, carregats d’homes i dones tapats amb turbant per protegir-se del vent, la sorra i les mirades indiscretes. Era un camió petit i, tot i així, no devien dubtar a pujar-hi, abarrotant-lo amb el poc que valia la pena rescatar de les seves vides i uns quants bidons d’aigua per al camí.

El desert d’Ennedi, i la seva continuació, l’imponent Tivesti, són la frontera nord del Txad amb Líbia. Creuar-lo és un dels viatges més arriscats del planeta. Qualsevol contratemps amb el transport et regalarà una esperança de vida de tot just uns dies. I, tanmateix, milers de desnonats de l’Àfrica central trien la ruta de l’Ennedi en el seu viatge cap al nord, cap al Mediterrani. Algú els deu haver explicat que, des dels ports d’aquest país frustrat, se surt cap a les costes europees.

Els que tenen sort i són capaços de creuar la massa desèrtica del Txad, o de Níger cauran en mans d’alguna de les màfies que controlen el tràfic dels desesperats. Allí els cobraran el que vulguin per poder pujar a un taüt flotant. Si hi ha dones i nens, pot ser que els seleccionin per prostituir-los. Un nen és un tresor en mans d’aquests facinerosos: poden vendre’l deu o vint vegades al dia i, quan el seu cos fràgil no doni més de si, els seus òrgans alleujaran els mals d’algun occidental que no es vulgui preguntar per l’origen de la seva salvació. En les estadístiques que Nacions Unides publica cada any, formaran part de la legió anònima de les més de cent vuitanta mil ànimes que pateixen algun tipus de tràfic pervers d’éssers humans.

El Txad és només un exemple més de la bomba de rellotgeria africana. Gairebé tot el continent suporta nivells de pobresa inimaginables per als rics pijos occidentals, que no tenim res millor a fer que dir-nos que treballem massa. Governs d’una corrupció basta, obscena i dictatorial faciliten les coses a les potències econòmiques del planeta perquè dels països africans s’emportin l’única cosa que els interessa: les matèries primeres. El Txad podria ser, amb un govern digne, un lloc acceptable per viure. Tenen petroli, or, diamants i altres metalls valuosos. I la seva gent és treballadora i noble.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.