Amb la globalització econòmica, les migracions internacionals creixen, s’acceleren i es diversifiquen arreu del món. Catalunya no només no és una excepció, sinó que constituirà un exemple de singular intensitat. Poc més de 2,8 milions d’entrades des de l’estranger es registraren des de l’any 2000 al 2022, fent possible el salt dels 6 als 8 milions d’habitants el 2023. Aquesta arribada massiva situarà la immigració com el factor fonamental en l’evolució de la població i la renovació poblacional, seguint el ritme del cicle econòmic.

També explica el creixement de la població nascuda a l’estranger que, de representar un 2 % a l’inici del nou mil·lenni, passarà al 22,4 % el 2023, diversa quant a orígens, motivacions, però també en el perfil sociodemogràfic i la distribució en el territori. Aquest calidoscopi per origen es tradueix en la diversificació de la població catalana: el pes diferent en les generacions, per raó de sexe o edat, i en el territori, fa que les relacions intergeneracionals i, amb aquestes, el canvi social, que s’explica per la successió de les generacions, el que anomenem «metabolisme demogràfic», es transformi radicalment, modificant igualment l’estratificació social. Els trets essencials d’aquest canvi vertiginós, és el que em proposo sintetitzar en les línies que segueixen.

 

Dues onades migratòries

Ni els fluxos, ni el creixement migratori i poblacional durant aquest segle han estat uniformes, s’han donat a batzegades seguint el cicle econòmic. Així el primer boom es produirà durant el període de bonança que va de 2000 a 2007, amb un màxim d’arribades el 2007 amb 201.000 entrades. Aquest boom internacional, posava fi a vint anys d’estancament demogràfic, però entroncava amb la secular història migratòria de Catalunya, marcada per les dues onades del segle XX (1910-1929 i 1950-1976), aleshores procedents de la resta d’Espanya.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.