Cada cop que s’aguditza el conflicte israelià-palestí s’invoca, com si fos el bàlsam de Fierabràs, la solució dels dos estats. En realitat, només falta la constitució efectiva d’un estat palestí, perquè des de 1948 existeix l’Estat d’Israel i està en plena forma, si se’l jutja per l’ús de la força, una prerrogativa dels estats respectant determinades circumstàncies i determinades condicions que Israel acostuma a no respectar.

La idea dels dos estats procedeix de la Resolució 181 (II) de l’Assemblea General de les Nacions Unides (AGONU) de 29 de novembre de 1947, que assumia l’informe de la posició majoritària d’una comissió ad hoc d’onze Estats, UNSCOP, proposant la partició de Palestina en un Estat jueu i un Estat àrab amb una Unió Econòmica i una zona sota Règim Internacional Particular (Jerusalem). Una posició minoritària de quatre membres de l’UNSCOP es va pronunciar per una solució (con)federal d’un sol estat amb dues comunitats.

D’aleshores ençà, hi ha hagut nombroses resolucions tant de l’AGONU com del Consell de Seguretat (CSONU), la major part d’aquestes darreres adoptades en el marc del capítol VI de la Carta, «Arranjament Pacífic de Controvèrsies», no vinculants doncs, que confirmen la partició de Palestina en dos estats, l’obligació de les parts de maldar per la solució pacífica del conflicte, el dret dels refugiats palestins a tornar i a ser restituïts en els béns perduts o confiscats i els drets inalienables del poble palestí a la lliure determinació, la independència i la sobirania nacionals. Tot plegat acompanyat d’abundant literatura interpretativa, acadèmica o partidista d’un cantó i de l’altre per defensar els drets dels uns i dels altres. En canvi, hi ha hagut poques aportacions sobre la viabilitat d’un estat palestí real.

Per començar, la mateixa resolució onusiana de partició era de molt dubtosa aplicabilitat, malgrat el preciosisme de la delimitació territorial de l’estat àrab llogaret rere llogaret, gairebé comptant les oliveres, igual com es feia per a la delimitació de l’estat jueu —en aquell temps la terminologia emprada era jueu i àrab, actualment substituïda per la més adient d’israelià i palestí—. Tant l’un com l’altre projecte d’estat es concebien en tres porcions o regions a fi de tenir en compte, encara que no sempre era possible o es va fer malament, les respectives implantacions territorials de població jueva o àrab.

 

Error estratègic funest

Els jueus feren de la necessitat (territorial) virtut (política) i acceptaren la partició. Els Estats àrabs de l’Orient Pròxim, la Lliga Àrab i els palestins no l’acceptaren, un rebuig que anys més tard alguns polítics d’aquell àmbit han considerat que fou un error estratègic funest per a la causa palestina.

Per simplificar una qüestió molt complexa en tots els ordres, cal veure quins requisits hauria de reunir una entitat, en aquest cas la palestina, per poder constituir un estat susceptible de ser reconegut per tota la comunitat internacional. No hi ha cap definició normativa de «com i quan s’és estat» en l’esfera internacional, per bé que la doctrina del dret internacional públic caracteritza com a estat una entitat que disposi de tres elements essencials: una població permanent, un territori determinat i una organització política efectiva; elements, d’altra banda, d’una lògica aclaparadora: sense persones, sense un lloc on ubicar-se i sense una manera d’organitzar-se no hi ha cap forma estatal possible.

El dret internacional públic caracteritza com a estat una entitat que disposi de tres elements essencials: una població permanent, un territori determinat i una organització política efectiva.

La població la constitueixen indubtablement els palestins, però, quins?, els qui actualment habiten a la Franja de Gaza, a Jerusalem Est i a Cisjordània, o també la componen els palestins refugiats, els d’an-Nakba (la tragèdia) de 1948? Es calcula que hagueren de sortir dels territoris atribuïts als jueus i dels ocupats pels jueus, vencedors de l’agressió dels Estats àrabs, uns 700.000 palestins, més ara les quatre generacions de descendents molts dels quals tenen ja la nacionalitat jordana, egípcia, libanesa o d’algun altre estat, sense oblidar els palestins que són nacionals de l’Estat d’Israel. Primer entrebanc doncs, quina seria la població d’un estat palestí.

El territori estatal és l’espai físic de tres nivells: la superfície terrestre, una zona marítima, si l’estat és costaner, i el nivell aeri suprajacent.

El territori estatal és l’espai físic de tres nivells: la superfície terrestre, una zona marítima, si l’estat és costaner, i el nivell aeri suprajacent. L’estat palestí en l’actual situació constaria de la Franja de Gaza, 352 km² i uns dos milions d’habitants, devastada per Israel en la guerra contra Hamàs; Cisjordània, 5.860 km² i uns dos milions set-cents cinquanta  mil habitants, parcialment ocupada per Israel i molt limitades les llibertats dels palestins, i, suposadament, Jerusalem Est, 70 km² i uns tres-cents cinquanta mil habitants, ocupat el 1967 i annexat per Israel el 1980, una annexió no reconeguda. Les tres zones que totalitzen 6.282 km² es troben físicament incomunicades.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Conquesta i assentaments

L’estratègia de l’Estat d’Israel a partir de 1948 ha estat la de reduir, sistemàticament a cada conflicte armat, la base territorial d’un eventual estat palestí. Ho ha fet per conquesta, que no atorga cap títol sobre el territori ocupat segons els principis de la Resolució 2625 (XXV) de l’AGONU de 24 d’octubre de 1970, i mitjançant els assentaments de colons jueus. Els de la Franja de Gaza foren retirats el 2005, essent primer ministre Ariel Xaron. Els de Jerusalem Est i Cisjordània, en conjunt més de 200 assentaments i uns 750.000 colons, continuen establerts, es consoliden i s’augmenten, impulsats pels ultraortodoxos israelians, que participen en el govern de Benjamín Netanyahu, i protegits per l’exèrcit israelià.

L’Estat d’Israel no fa cas de les resolucions de l’AGONU ni tampoc de les del Consell de Seguretat encara que siguin de les vinculants, i no ha estat constret a complir-les.

La Resolució 2.334 del CSONU de 23 de desembre de 2016, adoptada durant la presidència de Barak Obama amb l’abstenció dels Estats Units  que haurien pogut vetar-la, va declarar sense «validesa legal» els assentaments, qualificant-los de «flagrant violació del dret internacional». L’Estat d’Israel no fa cas de les resolucions de  l’AGONU ni tampoc de les del Consell de Seguretat encara que siguin de les vinculants, i no ha estat  constret a complir-les, abusa d’una mena d’immunitat aprofitant-se de la protecció d’Occident, especialment dels Estats Units, i de la mala consciència de la comunitat internacional en general per l’Holocaust.

Pel que fa al tercer element, una organització política efectiva, que relliga els altres elements, existeix, però dividida, imperfeta i notòriament insuficient: la de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), amb un parcial reconeixement internacional, a Cisjordània i, teòricament, a la Franja de Gaza i a Jerusalem Est, i la de Hamàs a la Franja, on guanyà les eleccions el 2006 i en foragità l’ANP per la força de les armes el 2007. Hamàs  és considerada una organització terrorista pels Estats Units, la Unió Europea i altres Estats occidentals, però és reconeguda i finançada per alguns Estats àrabs, en particular per Qatar i l’Iran, que també l’arma.

L’estratègia de l’Estat d’Israel a partir de 1948 ha estat la de reduir, sistemàticament a cada conflicte armat, la base territorial d’un eventual estat palestí.

A l’organització política se li demana, fonamentalment, efectivitat, és a dir, que exerceixi, amb exclusió de qualsevol altre poder, el control del territori i el govern ple per a la població, condicions molt escapçades a Cisjordània, del tot inexistents a la devastada Franja i esborrades de Jerusalem Est. En una aplicació desfavorable per als palestins dels Acords d’Oslo I (1993) i Oslo II (1994), negociats entre l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, presidida per Iàssir Arafat, i l’Israel del primer ministre Yitshaq Rabín, posteriorment assassinat per un nacionalista israelià, el territori de Cisjordània es troba dividit en tres zones: C, un 60% de la superfície total, sota control civil i policial-militar exclusiu d’Israel; B, un 22%, sota control civil de l’ANP i policial conjunt, i A, el 18% restant del territori, sota control policial-militar d’Israel i un control civil creixent de les autoritats israelians que ofeguen l’administració de l’ANP. La moneda en circulació a tot Cisjordània és el nou xéquel israelià; 1 xéquel equival a 0,2447 euros.

Per si no fos prou, Israel ha construït a Cisjordània un mur de molts quilòmetres que aïlla les poblacions cisjordanes entre sí i aquestes de les israelianes i dels assentaments, barrera  que Israel justifica per motius de seguretat. Israel també disposa de carreteres d’ús exclusiu i ha establert nombrosos llocs i punts de control militar que dificulten enormement la mobilitat dels cisjordans.

Per contra, l’AGONU per mitjà de la Resolució 67/19 de 29 de novembre de 2012 concedí a l’entitat Palestina la condició d’Estat observador no-membre amb el dret a participar als debats, bé que sense dret de vot; estatut valuós perquè permet a l’Autoritat Nacional Palestina, com a administració interina de Palestina, un símil de govern palestí, exposar la seva posició i denunciar les exaccions d’Israel. En termes onusians la Franja de Gaza, Jerusalem Est i Cisjordània són «territori  palestí ocupat» per Israel il·legalment. El 2019 139 Estats dels 193 membres de les Nacions Unides reconeixien l’«Estat de Palestina», suposat de iure, inexistent de facto. Per la seva banda, l’Estat d’Israel ha estat reconegut per 164 Estats i participa plenament a tot el sistema onusià.

Diguem de passada que és més fàcil ser considerat un estat de iure, que és una categoria formal, pels molts interessos que poden confluir en la consideració, els geoestratègics o els econòmics entre d’altres, que ser un estat de facto amb tots els atributs de l’efectivitat.

La imperfecció i insuficiència dels elements mostren la inviabilitat pràctica d’un estat palestí, ni que sigui d’un miniestat.

La realitat actual dels elements necessaris per configurar un estat és d’allò més desfavorable per als palestins. Dit altrament, la imperfecció i insuficiència dels elements mostren la inviabilitat pràctica d’un estat palestí, ni que sigui d’un miniestat. Per això, la invocació de la solució dels dos estats —freqüent en els discursos oficials, com ara el de Felip VI l’11 de gener de 2024 a la clausura de la Setena Conferència d’Ambaixadors d’Espanya— és una mena de fórmula de «cortesia política» envers els palestins, res més que això, car no es fa cap proposta per a la materialització de l’estat palestí, una ficció doncs que provoca frustració i desesperança en els rengles palestins conscients.

 

Un genocidi en diferit

Exposades sense embuts, hi ha dues alternatives extremes per sortir d’un impàs de dècades: la radical israeliana de consumar el desplaçament forçós de la població palestina —ara púdicament en diuen «emigració voluntària»— completat amb un apartheid normalitzat dels palestins que, malgrat les pressions i exaccions, romanguessin al Gran Israel; en el fons, un genocidi en diferit. L’Estat d’Israel seria el (sol) «Estat de Palestina». No cal dir que aquesta «solució», a més de la «injustícia final» contra els palestins, comportaria la inestabilitat permanent a la regió i seria la forja de grups terroristes.

I la de la Comunitat Internacional, que hauria d’imposar —com diu Josep Borrell a títol personal—, via Consell de Seguretat en el marc del capítol VII de la Carta, «Acció en cas d’Amenaces, de Ruptures de la Pau i d’Actes d’Agressió», la constitució d’un estat real per als palestins, que passa, indefugiblement, per la desocupació militar i civil israeliana de Cisjordània, la cancel·lació de la política d’assentaments que devora a queixalades el territori palestí, la retirada de les actuals colònies, la reconstrucció de la Franja de Gaza retornant-la a l’autoritat palestina, la garantia d’un corredor entre la Franja i Cisjordània així com l’accés a Jerusalem Est, la recuperació palestina de Jerusalem Est i un estatut especial per a la ciutat de Jerusalem, el retorn dels refugiats palestins que volguessin nacionalitzar-se en un estat palestí. A més a més, caldria remeiar la feble viabilitat econòmica d’uns territoris  que són enclavaments aïllats desproveïts de recursos i mancats d’infraestructures.

Sense aquestes condicions o de semblants no hi haurà un estat palestí, per tant, la solució dels dos estats és, lamentablement, una quimera, per no dir-ne un bluf. Negociar aquelles condicions que el farien possible no serà acceptat de cap manera per l’Estat d’Israel mentre governi la coalició dretana i ultradretana de Benjamín Netanyahu, que exclou de totes totes un estat palestí. El màxim que Israel ha acceptat fins ara han estat els acords d’Oslo I i II (1993-1994), precedits de la Conferència de Pau de Madrid (1991), ja de per si insuficients per assegurar la viabilitat d’un estat palestí, llevat que Israel es veiés obligat a transigir per una desfeta militar, inimaginable atesos la seva superioritat militar i els seus avançats mitjans de control i de dissuasió, tant més com que disposa del suport estratègic dels Estats Units i de l’arma nuclear, o per una imposició externa sota l’ègida   de les Nacions Unides que requeriria la participació activa dels Estats Units.

Quines contrapartides haurien de rebre els israelians? Les necessàries per a la seguretat, que tant els inquieta des del 1948: el reconeixement de l’Estat d’Israel pels Estats àrabs de la regió que no el reconeixen, tots menys Jordània i Egipte i, després dels Acords d’Abraham de 2020, els Emirats Àrabs Units i Bahrain, la negociació de tractats de no agressió a fi de crear un marc regional de «pau, seguretat i cooperació», la dissolució de Hamàs, la Gihad Islàmica Palestina, el Front d’Alliberament de Palestina i la neutralització de Hezbollah.  Contrapartides tan difícils d’obtenir com les que necessiten els palestins, fins i tot més perquè impliquen a tercers Estats i afecten les preexistents relacions entre ells, com és el cas de l’Aràbia Saudí i l’Iran, rivals religiosos i estratègics.

El conflicte israelià-palestí amb punts de fricció «ordinaris»: l’estatut de Jerusalem, el retorn dels refugiats, el manteniment i l’augment de les colònies, l’accés a l’aigua, la mobilitat dels palestins, no solament provoca víctimes, destrucció de béns i inseguretat contínua per a ambdues parts, sobretot per als palestins, també emmetzina les relacions internacionals entre el Sud Global, majoritàriament partidari dels palestins, i Occident, que oficialment dona suport a Israel, però amb les opinions públiques dividides al respecte.

S’ha de deduir de tot plegat que propugnar un (nou) procés de pau és inútil? No, en absolut, i el Pla de Pau integral presentat per Josep Borrell al Consell de Ministres d’Afers Exteriors de la Unió el 22 de gener va en la bona direcció. Dels 12 punts que conté, tres són clau: a) creació efectiva de l’Estat de Palestina, sense entrar, emperò, en els seus elements constitutius; b) la garantia de la seguretat per a l’Estat d’Israel i el futur Estat de Palestina; c) l’organització d’una Conferència de Pau preparatòria entre la Unió Europea, Egipte, Jordània, l’Aràbia Saudí i la Lliga Àrab.

Com era de preveure, l’Israel de Benjamín Netanyahu ha rebutjat el Pla. Ara caldrà veure com s’imposa a Israel que s’avingui a participar en una negociació que, inevitablement, l’obligaria a fer importants renúncies de la seva actual posició de força. Aquest pla de pau o el que definitivament s’adopti requerirà la implicació dels Estats Units i el millor seria que el pla es desplegués sota l’ègida de les Nacions Unides.