No hi ha hagut cent dies de cortesia per al govern d’Olaf Scholz: a penes un mes i mig després de prendre possessió, la nova Administració alemanya, formada per socialdemòcrates (SPD), Verds i Liberals (FDP), ha hagut d’afrontar, amb l’escalada del conflicte a la frontera ucraïnesa, la seva primera gran crisi internacional. Els primers passos del govern semàfor (en referència als colors amb què es representen els tres partits) ofereixen dues pistes sobre què pot ser la seva agenda exterior durant els pròxims anys –especialment, pel que fa a Rússia i a la Xina. Ens ensenyen, d’una banda, que un govern format per partits d’ideologies molt diferents haurà d’aprendre a actuar amb una sola veu en l’àmbit internacional; de l’altra, ens suggereixen que, més enllà d’una retòrica més dura, l’Administració Scholz podria ser eminentment continuista amb les polítiques dutes a terme per Angela Merkel.

El Govern semàfor, investit el passat 8 de desembre, va segellar el seu pacte mitjançant un programa titulat «Atreveix-te a progressar més: per un país per la llibertat, la justícia i la sostenibilitat». L’acord de govern conté importants mesures en clau domèstica, incloent-hi la revitalització de l’Estat del benestar, la neutralitat energètica o la digitalització d’un país que la demana a crits. També es mostra ambiciós en el tauler europeu: els de Scholz parlen d’un «estat federal europeu», donen suport a la revisió del Pacte d’estabilitat i podrien liderar un nou eix socialdemòcrata en el si del Consell Europeu.

 

Feblesa sistèmica

No obstant això, pel que fa a la política exterior, el canvi de govern sembla que no ha deixat enrere el que Alexander Clarkson ha denominat la «feblesa sistèmica» alemanya. Segons Clarkson, quatre legislatures sense alternança en el govern i, per tant, sense un debat plural sobre política exterior, han deixat l’establishment polític alemany sense una narrativa clara sobre el seu paper en un món canviant i, per tant, en una situació de feblesa cap a altres grans potències mundials. Al contrari que França, afegeix Pablo del Amo, Alemanya «no té una sensibilitat geopolítica», i es guia abans que res pels seus interessos comercials i econòmics. I malgrat que l’acord de coalició tracta de posar-hi remei, posicionant Alemanya com un ferm partidari de la integració europea, dels drets humans o del multilateralisme, per a corregir aquesta «feblesa sistèmica» cal temps: un temps de què el govern potser no disposa.

Scholz va ser durant set anys alcalde d’Hamburg, el port més gran d’Alemanya, i eix comercial de la Xina a Europa.

La primera prova de foc que està vivint l’Administració Scholz és l’escalada diplomàtica entre els Estats Units i Rússia a la frontera ucraïnesa. Si les seves conseqüències són incertes en el moment de redactar aquest article, la crisi ucraïnesa està ressuscitant vells fantasmes de la política alemanya: el principal, el polèmic gasoducte Nord Stream 2, construït pel gegant rus Gazprom amb l’objectiu de transportar gas natural des de Víborg (Rússia) fins a la ciutat hanseàtica de Greifswald.

Feia anys que la construcció del Nord Stream 2 era tema espinós per a Berlín, la tebiesa del qual cap a Rússia li havia valgut fortes crítiques, tant dins com fora d’Alemanya, un tema que per a molts ha estat un exemple de la incapacitat del Govern de tenir un paper decisiu en el tauler internacional. La presa de possessió d’Olaf Scholz no ha fet res per alleujar aquest maldecap: d’una banda, pel creixent bel·licisme rus, que ha tornat a posar sobre la taula les implicacions geopolítiques de l’aprovació del gasoducte; de l’altra, per la «tempesta perfecta» en el mercat del gas, amb Europa patint una greu crisi energètica i la certesa que donar el vistiplau al Nord Stream 2 abaratiria el preu de l’energia en tot el continent.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Com fer front a Rússia

Arran de la tensió creixent a la frontera ucraïnesa, el Govern de Scholz ha endurit el seu discurs cap a Rússia i ha tornat a posar sobre la taula la possible suspensió del Nord Stream 2. Això ha estat possible, en gran part, gràcies a l’entrada en el govern dels Verds, un dels oponents més ferms del gasoducte. I, no obstant això, més enllà d’una retòrica una mica més dura, el debat sobre el gasoducte no solament continua encasellat mentre el Govern evita mullar-se malgrat la pressió de Washington: també ha posat en relleu les nombroses contradiccions en el si de la coalició, incapaç de fixar un objectiu geopolític clar –autoritzar o bloquejar el gasoducte– i de trobar un punt d’encontre entre la tebiesa de l’SPD, el rebuig dels Verds i l’ambigüitat de l’FDP.

La crisi ucraïnesa està ressuscitant vells fantasmes de la política alemanya: el principal, el polèmic gasoducte Nord Stream 2.

Un altre debat que mostra la complexa postura alemanya cap a Rússia és el de l’exportació d’armes a Ucraïna. Al contrari que en el cas del Nord Stream 2, el pacte de coalició és taxatiu sobre aquest tema: Alemanya no exportarà armes a zones de conflicte. Aquesta mesura, més enllà de la seva suposada dimensió pràctica, té un rerefons eminentment històric: les atrocitats comeses per Alemanya a Rússia al llarg de la Segona Guerra Mundial pesen molt en el subconscient alemany, explica l’investigador Marcel Dirsus, i l’exportació d’armes alemanyes utilitzades per assassinar ciutadans russos seria una política «molt difícil de digerir» per a molts ciutadans.

De moment, Olaf Scholz i Annalena Baerbock s’han cenyit a l’acord de govern i han arribat fins i tot a vetar l’exportació d’armes alemanyes per part del Govern d’Estònia. I tanmateix, la posició del Govern no acaba de convèncer tots els seus integrants: el passat 19 de gener, la presidenta de la Comissió de Defensa del Bundestag, la liberal