Sempre que li donen l’oportunitat, Narciso Michavila, president de l’empresa d’enquestes GAD3, no s’està d’assenyalar que “l’elector no menteix”. I té tota la raó. Tot i que potser s’hi hauria d’afegir un “ja”. L’elector ja no menteix.

El comportament electoral ha viscut, com la nostra relació amb la política en general, un procés de secularització i, per tant, d’alliberament. Ens acostem a la política d’una manera diferent de la dels nostres pares (no diguem els avis), amb menys reverència, amb menys temor. I d’aquesta manera ens sentim lliures d’expressar sense embuts les opinions que en tenim i els sentiments que ens provoca, sense témer una reprovació.

Abans existia una mena de norma de conducta, en política i en tantes altres coses, que havíem d’observar, sobretot de cara enfora. Hi havia una recta via que calia seguir, o fer veure que se seguia. Així, la mentida i l’ocultació formaven part de la quotidianitat de tots aquells que eren conscients de comportar-se d’una manera diferent de la que s’esperava que havia de seguir tothom.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Aleshores sí, l’elector mentia. Aquell que volia abstenir-se, mentia. Aquell que no sabia qui votar, mentia. Perquè ambdues coses (no voler votar o no tenir clar el vot) formaven part de la llista de capteniments reprovables. Calia anar a votar, el vot era un deure cívic. I com a tal no podia tractar-se a la babalà. Un bon ciutadà tenia el vot decidit, i arribava a aquesta decisió a través d’un procés de reflexió profund, raonat.

A qui volia abstenir-se o senzillament no sabia qui votar no li quedava més remei que mentir si l’enxampaven els de les enquestes o li ho preguntaven els companys de feina. O podia fugir d’estudi i intentar canviar de tema.

La desaparició de les normes estrictes de conducta, en tots els àmbits, i la legitimació de gairebé qualsevol opinió i actuació com a exemples de la llibertat d’expressió i acció de les persones, han fet inútil l’ocultació. En les enquestes i en tants àmbits de la vida. Tot al contrari, ara el que es valora és l’expressió a tot arreu i a tot hora de les pròpies opinions i la publicitat dels propis actes per totes les vies que tinguem a l’abast.

Abstenir-se pot ser considerat avui en dia una actitud no només no reprovable, sinó digna d’elogi i admiració. Qui s’absté ja no és vist com un incívic mereixedor de blasme, sinó com algú que té un criteri propi i irrenunciable, algú que no es deixa entabanar per aquests polítics que busquen el nostre vot a qualsevol preu.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

El dubte ja no és sinònim de feblesa o de manca de criteri. A l’inrevés, s’entén que qui dubta està expressant un criteri propi, mentre que qui té decidit el vot és vist com un titella dels polítics o dels mitjans. No diguem aquell que és capaç de dir en públic que sempre vota pel mateix partit. A aquest se’l considera directament un alienat.

 

Mencions "no sap", enquestes Gesop 1999-2020

Mencions “no sap”, enquestes Gesop 1999-2020

 

Aquest canvi de fons en els valors dominants, no només en el comportament electoral sinó en tots els aspectes de la vida, és en part el que estem veient quan observem l’increment sostingut del nombre d’electors que es declaren indecisos a les enquestes. El darrer sondeig preelectoral del CIS a Catalunya els situava en un 39% del total. L’enquesta sobre el context polític del CEO de desembre n’identificava el 36% i la preelectoral un 34%. Al darrer baròmetre de Gesop per a El Periódico eren el 24%.

Hi ha una part d’aquest creixement que s’explica pels canvis en l’oferta partidista. Si mirem els darrers anys, hem viscut una transformació no només en el nombre dels partits amb capacitat d’assolir representació parlamentària (al Parlament, al Congrés i a cadascun dels ajuntaments). També hem experimentat un remolí de canvis de noms i sigles i logos i colors, al que el professor Joan B. Culla ha donat el nom de “tsunami” (Pòrtic Edicions).

Però no només és una qüestió de creixent fecunditat i mortaldat dels partits o de canvis de nom. També hi han hagut canvis en les posicions d’aquests partits. Formacions que tradicionalment es movien en un segon pla ara s’encimbellen al capdamunt de les preferències electorals, o partits “grans” esdevinguts nans. I la diferència amb altres moments de transformació (que n’hi ha hagut) és que aquest cop no sembla que l’escenari vulgui estabilitzar-se. El remolí segueix girant sense parar, creant el desconcert entre l’electorat, que s’ho mira tot esmaperdut.

PUBLICITAT
Correos Market

Curiosament, però, no són els electors de més edat els que es manifesten més indecisos, i ho haurien de ser si el principal factor explicatiu de la indecisió fos el canvi en l’oferta política, l’ensulsiada del seu món ordenat i estable. El votant prototipus de CiU dels anys vuitanta i noranta, per posar un exemple, que s’ha vist sacsejat en els darrers deu anys per canvis de sigles, de nom, de programa i líders, no dubta especialment, és més, es manté obstinadament fidel al seu partit (tingui avui el nom que tingui).

Els indecisos no són especialment els vells. I això d’alguna manera ens està indicant que el que fa créixer la indecisió no és tant el canvi en l’oferta com la transformació profunda del sistema de valors produït en aquestes últimes dècades, que fa que es valori més el dubte que la certitud, el canvi que l’estabilitat, la pròpia opinió que el gregarisme. Com diu encertadament Michavila, l’elector no menteix. No li cal. Ja no li cal.