El 1960, el Partit Comunista de la Xina va crear a Pequín un institut universitari de recerca sobre xips. Gràcies a això, a mitjans de la dècada, es van fabricar al país les primeres ràdios de transistors, només cinc anys després que als Estats Units. Però la Revolució Cultural de Mao, que considerava que la tecnologia era reaccionària, en va bloquejar el progrés: va escapçar les elits científiques xineses i va posar fi al desenvolupament de la indústria electrònica. La Xina va quedar fora d’un sector pel qual van apostar molts dels seus veïns, com el Japó, Corea del Sud, Singapur o Taiwan (que el Partit considerava part de la Xina).

Ja en aquell moment, tots fabricaven semiconductors per a les grans empreses estatunidenques dedicades a la informàtica. Això donava feina a molts ciutadans que poc abans eren agricultors pobres o aturats urbans. Però també va integrar aquests països dins la xarxa de seguretat que els Estats Units oferien als països amb els quals comerciaven i de la capacitat de producció dels quals depenien cada vegada més les seves empreses capdavanteres. Perquè, com explica La guerra de los chips, de Chris Miller, un llibre imprescindible per entendre la imbricació actual de la tecnologia i la geopolítica, la història dels xips està lligada intrínsecament a la història de la guerra freda.

Miller és un historiador especialitzat en Rússia i autor de diversos llibres sobre la seva economia des dels temps soviètics fins a l’actualitat. En part per això, està especialment dotat per analitzar la realitat global en termes de rivalitat estratègica. Ja des de finals dels anys 40, explica, científics i enginyers estatunidencs van treballar en la invenció dels xips. El 1955 es va crear l’empresa pionera del sector, Fairchild Semiconductor, a la zona de Califòrnia que més tard es coneixeria com a Silicon Valley.

Els fundadors de l’empresa van tenir sort: tres dies després de la seva creació, la Unió Soviètica va llançar l’Sputnik, el primer satèl·lit artificial. El govern estatunidenc va témer que fos un senyal que indiqués que els soviètics tenien un avantatge estratègic en la carrera espacial i, ateses les innombrables implicacions militars de l’espai, també en la Guerra Freda. En resposta, «Washington va llançar un programa especial per posar-se ràpidament a l’altura dels programes de coets i míssils soviètics, i el president John F. Kennedy va prometre que el seu país enviaria l’home a la lluna», diu Miller. Per a això caldrien molts xips, entre els quals els que van fer funcionar l’ordinador de navegació de la nau espacial Apollo.

 

Pressupostos immensos

La NASA i el Pentàgon, doncs, van crear uns pressupostos immensos destinats a la recerca i l’adquisició de xips. Això va disparar la grandària i els ingressos de les empreses que fins llavors havien investigat i innovat en el terreny dels semiconductors, però que no sabien ben bé quins serien els clients dels seus productes. «Amb les vendes de xips al programa Apollo, la petita i incipient Fairchild es va transformar en una companyia de mil empleats. Si el 1958 les seves vendes van ascendir a mig milió de dòlars, dos anys més tard s’havien disparat fins als vint-i-un milions.» Els xips es van començar a utilitzar en sistemes de navegació de míssils –molts dels quals acabarien caient sobre el Vietnam– i en altres finalitats militars sofisticades, que Miller explica d’una manera perfectament comprensible per als qui no tenim coneixements d’enginyeria informàtica. A mitjan anys 60, la pregunta que es feia la ja milionària indústria era com «transformar el xip en un producte de gran consum».

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Miller explica amb gran minuciositat i, al mateix temps, amb talent narratiu, la revolució que estava començant en aquell moment. I no solament, amb la incorporació dels xips als ordinadors i l’electrònica de consum, en l’àmbit de la tecnologia. Els fabricants de xips necessitaven produir cada vegada més. Als Estats Units, la mà d’obra disponible per dur a terme el treball precís i repetitiu d’assemblar xips era escassa i sempre sorgien problemes amb uns sindicats que, en aquell moment, eren molt poderosos. De manera que les empreses van començar a externalitzar la seva producció a països asiàtics. «La indústria dels semiconductors s’estava globalitzant dècades abans que se sentís parlar d’aquesta paraula, establint les bases per a les cadenes de subministrament amb origen a Àsia que avui coneixem», diu Miller. I aquestes cadenes de subministrament, creien els Estats Units, eren una forma també de lliurar la guerra freda: els països amb fàbriques de xips eren aliats, comptaven amb la protecció dels Estats Units i imitaven les seves pràctiques econòmiques.

El Japó va ser l’alumne més destacat. Washington havia permès que, després de la Segona Guerra Mundial, el país reconstruís la seva indústria perquè preferia que el seu aliat principal a la regió fos fort i pròsper. Però a partir dels anys 70, i amb l’immens auge de l’electrònica japonesa –en part a causa de la protecció econòmica del seu govern, que la considerava una prioritat–, va témer, de nou, haver-se quedat enrere. Semblava que el futur dels xips, en aquest cas com a part de calculadores, rellotges de polsera, ràdios i videojocs, era japonès.

 

Una idea genial

Però els Estats Units van recuperar la iniciativa i la indústria va fer un pas més enllà en el procés de globalització. Fins aleshores, les fàbriques de xips situades en països asiàtics pertanyien a empreses estatunidenques. Però Morris Chang, un home format en el sector dels xips dels Estats Units al qual Taiwan va encarregar que es posés al capdavant de la seva indústria, va tenir una idea genial que canviaria encara més el sector i transformaria la geopolítica. Ja en la dècada dels 80, va suggerir a les grans empreses estatunidenques que es desentenguessin de la fabricació dels xips. Es podien centrar a especificar quins necessitaven i la Taiwan Semiconductor Manufacturing Company (TSMC), una empresa amb finançament privat però amb caràcter general un projecte d’Estat, els fabricaria.

Miller és un historiador especialitzat en Rússia i autor de diversos llibres sobre la seva economia des dels temps soviètics fins a l’actualitat.

Aquest pacte va agradar de seguida al sector, que va poder així externalitzar un procés caríssim, difícil i amb enormes colls d’ampolla a causa de l’escassetat d’empreses proveïdores de maquinària i materials. Però amb aquest pas es van generar també alguns dels grans problemes geopolítics de l’actualitat. Avui Taiwan fabrica un 60 % de tots els semiconductors que s’utilitzen al món –en rentadores, cotxes, mòbils i ordinadors, per exemple– i un 90 % dels més avançats –els que requereixen algunes formes d’intel·ligència artificial.

 

Un laberint burocràtic

I aquí entra la Xina de nou. El 1978, quan Deng Xiaoping estava consolidant el seu poder i deixant enrere les ineficaces estratègies econòmiques de Mao, el Congrés Nacional de Ciència xinès va identificar els semiconductors com una prioritat estratègica. L’objectiu de la Xina, diu Miller, era «aprofitar els avenços en aquest camp per desenvolupar noves armes, electrònica de consum i ordinadors». Però la capacitat xinesa era limitada. «Pequín animava a investigar més en els semiconductors, però, per si sols, els decrets del govern xinès no podien generar invents ni sectors viables. El govern insistia tant en la importància estratègica dels xips que les autoritats polítiques van intentar controlar-ne la fabricació, la qual cosa va sumir el sector en un laberint burocràtic.» Quan a finals dels 80 es van començar a fundar empreses com Huawei, «no van tenir cap altra opció que usar xips estrangers. La indústria xinesa de muntatge electrònic es va consolidar sobre el silici estranger, importat dels Estats Units, del Japó i cada vegada més de Taiwan».

Durant els últims quaranta-cinc anys, aquest ha estat l’statu quo en el qual s’ha basat la globalització i la codependència entre la Xina i el món occidental. Els Estats Units dissenyaven els xips. La UE aportava una part de la maquinària necessària per crear-los. Taiwan, més que ningú, els fabricava. La Xina, sobretot, els assemblava en els atuells que la resta del món consumia, que generen la meitat del PIB mundial. I, a més, els copiava per desenvolupar tecnologia pròpia.

Tanmateix, l’agreujament de les tensions geopolítiques en els últims anys ha canviat aquest equilibri. Occident ha decidit independitzar-se progressivament de la manufactura xinesa i tallar de soca-rel la possibilitat que aquesta continuï tenint accés als dissenys i les tècniques el plagi de les quals li ha permès desenvolupar la seva pròpia indústria de semiconductors. I ha vetat la venda a la Xina dels xips més avançats, que permeten que les armes d’última generació apliquin la intel·ligència artificial.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Això, que encapsula la Chips Act estatunidenca i el seu equivalent de la UE, ha accelerat la desconnexió de les cadenes de subministrament que es van forjar durant les dècades que cobreix aquest llibre. «La inversió estrangera en la indústria xinesa s’ha frenat en sec», diu Miller. Durant molts anys, explica, els fabricants d’ordinadors i telèfons intel·ligents van invertir a la Xina perquè era fiable i barata. Però ara les seves decisions d’inversió depenen d’altres dues variables: la política i la seguretat. I, basant-se en aquestes dues raons, els Estats Units, i en grau més baix la UE, estan intentant generar més capacitats per produir els xips que necessiten les empreses i els exèrcits i reindustrializar tant com sigui possible la seva economia.

 

Chris MillerLa guerra de los chips / Barcelona: Península, 2023 / 541 pàg.
Chris Miller La guerra de los chips Barcelona: Península, 2023. 541 pàg.

 

El poder de computació

Serà possible? El futur de la globalització, i fins i tot de la pau global, depèn de com es respongui a aquesta pregunta i de què succeeixi en l’estreta franja d’aigua que separa la Xina de Taiwan. Si en algun moment la primera decidís envair l’illa per satisfer el seu nacionalisme, i per accedir als xips que ara li estan vetats, el món no solament es quedaria sense la major part dels semiconductors als quals s’ha tornat addicte, sinó que es podria veure empès a una guerra de desenvolupament impredictible.

«La Segona Guerra Mundial es va decidir per l’acer i l’alumini. La va seguir la Guerra Freda, que es va decidir per les armes atòmiques. La rivalitat entre els Estats Units i la Xina es podria resoldre pel poder de computació», diu Miller, que també recorda que avui els semiconductors són, en molts sentits, més rellevants que el petroli. La guerra de los chips és una barreja extraordinària i molt oportuna de crònica històrica sobre el desenvolupament d’una tecnologia clau i de reflexió sobre la dinàmica geopolítica en la qual ja hem entrat de ple. No solament és un llibre bo des del punt de vista formal –polit, narrativament ràpid, ple de bons retrats dels personatges clau en aquesta història– sinó que explica de manera clara el tema més candent i rellevant per al futur a mitjà termini de la gran política. Correu a llegir-lo.