Logo p&p
PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

El 16 de febrer passarà a la història de la televisió pública catalana com el dia en què va renunciar definitivament al periodisme per convertir els seus informatius en actes irresponsables d’iniquitat. Just quan comencen a plantejar-se les negociacions per crear un nou govern a Catalunya, l’informatiu del migdia de TV3 obre amb un peça de prop de 20 minuts dedicada a la detenció del raper Pablo Hasél, en la que només es parla de la manca de llibertat d’expressió a l’Estat, s’insisteix una i mil vegades en què Espanya és el país amb més artistes empresonats del món. Ja no és pitjor que Turquia, ni que Rússia. És pitjor que Iran.

El cas Hasél es barreja amb l’esborrament d’una pintada contra Juan Carlos I a Barcelona per poder denunciar la presumpta regressió democràtica de què són víctimes aquests polítics presos, tan oprimits que han pogut sortir dels seus centres penitenciaris per fer campanya ele

Vint minuts incendiaris en què no es troba un instant per explicar la veritat del cas Hasél. S’amaga que entra a la presó per acumulació de condemnes, que ja havia estat sentenciat recentment per insultar i ruixar a un periodista de la mateixa TV3 amb líquids de neteja, ni tampoc es diu que abans li havien caigut dos anys i mig de presó i 2.400 euros de multa per agredir un home que va prestar testimoni en el judici d’un amic seu, ni que ha estat condemnat per enaltir ETA i Al Qaeda, ni que se l’investiga per la seva participació en l’assalt a la Delegació del Govern a Lleida el març del 2018.

Al darrere d’aquesta obra mestra de la desinformació, un bloc sobre possibles pactes electorals que es clou amb les converses d’Illa per presentar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. Tot seguit parla sobre unes infames manifestacions antisemites a Madrid durant un homenatge a la División Azul. Cal deixar ben clar que Illa és Espanya i que Espanya és feixista.

Són la causa dels aldarulls que tenen lloc a la tarda aquests 20 minuts d’infàmia? Possiblement no, però contribueixen poderosament a convertir un simple grup de brètols en defensors de la llibertat i la democràcia.

A la nit, més del mateix. Després de tornar a emetre novament els 20 minuts sobre Hasél difosos al migdia, es parla de les manifestacions i els aldarulls a Barcelona. S’expliquen com accions de grups incontrolats què, no se sap ben bé per què, es manifesten a la Via Augusta, amagant que el que s’està produint és un intent d’assalt a la comissaria de la Policia Nacional del carrer Bosch. Una acció similar a la que s’està perpetrant a la caserna dels Mossos d’Esquadra de Vic, a la que la televisió pública catalana no para gaire atenció.

En parla a bastament l’endemà, després que la magnitud de l’atac el fa impossible d’escamotejar. Quan la mateixa alcaldessa, Anna Erra, declara que “s’ha traspassat una línia, mai s’havia acabat amb aquests aldarulls”, obviant que només una setmana abans un grup d’autodenominats “antifeixistes” van llençar-se de forma salvatge contra els Mossos que es van veure obligats a protegir un míting de Vox. Oblidant que la llibertat d’expressió empara fins i tot una ideologia repulsiva a condició que no amenaci, no insulti i no faci l’apologia de la violència que sí que va fer Hasél.

Per què es parla tan poc de Vic? Perquè va contra el relat que es desprèn de tota la notícia. Els mossos apareixen contenint pacientment les manifestacions de Barcelona en contraposició amb les imatges, que algú ha trobat rebuscant per algun lloc, de la Policia Nacional repartint garrotades a València. El missatge està clar, Espanya és antidemocràtica i violenta.

Per reforçar aquesta idea es fa una connexió amb Girona on la corresponsal, en mig de la trencadissa, parla d’una manifestació pacífica i familiar, on anaven pares amb els seus fills que, malauradament, després es va complicar.

Un acte virtuós de deformació de la realitat com aquest no es fa sense un propòsit concret, que té molt poc a veure amb Hasèl, encara menys amb la llibertat d’expressió, i molt amb uns sous suculents i el fabulós negoci privat que hi ha al votant de la televisió pública catalana, que poden perillar si Pere Aragonès cau en la temptació de pactar amb els socialistes per formar govern. Al cap i a la fi, igual no li va tan malament desempallegar-se del populisme de Puigdemont i els seus alegres companys. No va ser una notícia, va ser un avís a navegants.

 


Publicat a Club Cortum, 18 de febrer de 2021