La grand opèra francesa és un subgènere líric difícil de veure avui als teatres. Demana grans masses corals i orquestrals, unes veus que puguin cantar (i molt) una partitura no gens fàcil, unes posades en escena luxoses i uns espectadors amb ganes de gaudir de més de quatre hores d’un gran espectacle sense que sigui un Wagner. Tot això, les exigències musicals i escèniques que es transformen en un pressupost molt elevat, i la poca paciència de bona part del públic, fa que aquest repertori hagi pràcticament desaparegut. La Monnaie / De Munt de Brussel·les, un teatre que no té mai por, de mica en mica va presentant aquestes òperes. Fa onze anys va estrenar una producció de Les Huguenots, de Giacomo Meyerbeer, amb una posada en escena d’Olivier Py que ara ha tornat a proposar sota la direcció musical d’Evelino Pidò obtenint un gran èxit de públic.

Com totes les obres d’aquest gènere típicament francès, Les Huguenots explica a la seva manera un fet històric, la massacre de Sant Bartomeu, el 24 d’agost de 1572, en què en una nit i només a París van ser assassinats tres mil protestants a mans d’un catolicisme intransigent i intolerant que es reivindicava en la violència més extrema. De fet, en aquell moment França ja portava tres guerres de religió entre luterans i catòlics. El fet històric està adobat a l’òpera per una trama amorosa que neix amb un malentès entre un protestant, Raoul de Nangis, i una catòlica, Valentine, i acaba, com és de preveure, de la pitjor manera, és a dir, amb la mort. És un drama polític que supera als protagonistes els quals es debaten entre l’amor i l’honor. Un conflicte personal enmig d’un de col·lectiu.

Aquesta òpera permet reflexionar sobre el moment de la seva creació, el 1836, quan a França començaven a aparèixer lleis antisemites i racistes, i sobre el moment present en què la intolerància és un element del nostre paisatge social i polític. El terrorisme islamista en seria un exemple extrem i, per citar-ne un altre de ben recent, el del patriarca ortodox rus Ciril, beneint la guerra de Putin contra Ucraïna qualificant-la de creuada contra Occident.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Musicalment, Les Huguenots beu del romanticisme alemany, de la música francesa del moment i del bel canto italià. De fet, Meyerbeer era alemany de naixement, francès d’adopció i havia tingut els seus primers èxits importants a Itàlia. A més, era fill del seu temps, el de les innovacions tècniques fruit del desenvolupament industrial. Així, en la instrumentació fa servir la trompeta de pistons que s’havia creat pocs anys abans, el 1826, i el clarinet baix, més jove encara. Per la seva sonoritat tan singular i tan nova els hi dóna un paper rellevant de solista en moments de gran dramatisme. Així i tot, fa el mateix amb un instrument del barroc com és la viola d’amor per donar un aire antic en un moment determinat. També incorpora un altre contrast a la partitura, concretament per definir el personatge de Marcel, el vell criat de Raoul, que és un protestant de pedra picada, intransigent i malfiat de tot el que faci olor d’encens catòlic, al qual Meyerbeer identifica com si fos un leitmotiv amb el coral Ein feste Burg ist unser Gott, un himne original de Luter.

 

Lenneke Ruiten (Marguerite de Valois) i Enea Scala (Raoul), en una escena de 'Les Huguenots', en una producció de Olivier Py per a La Monnaie / De Munt de Brussel·les. Fotografia de Baus.

Lenneke Ruiten (Marguerite de Valois) i Enea Scala (Raoul), en una escena de ‘Les Huguenots’, en una producció de Olivier Py per a La Monnaie / De Munt de Brussel·les. Fotografia de Baus.

 

Al llibret, obra d’Eugène Scribe i Émile Deschamps, també hi ha molts contrastos. Hi ha un primer acte tot masculí amb una orgia a casa del catòlic Comte de Nevers. El segon, és femení amb l’escena d’un bany sensual encapçalat per Marguerite de Valois, que seria reina de Navarra i de França, compromesa amb una política d’Estat de conciliació entre els dos grups religiosos, la qual però no funcionarà. Un altre contrast es troba al cinquè i darrer acte, en una escena multitudinària, quan una turba de catòlics irromp a una església on s’han refugiat els protestants perseguits, i alhora hi ha una escena de gran intimitat en què Raoul i Valentine, a un pas de la mort, es declaren finalment un amor que fins llavors ha estat impossible, ella adopta la fe luterana i Marcel beneeix la unió.

Per explicar aquest drama èpic, Py el situa en un moment heterogeni venint a dir que la intransigència passa por totes les èpoques fins ara mateix. Els decorats de Pierre-André Weitz remeten a un Renaixement una mica fantasiós, mentre el vestuari reflecteix diversos segles, des de l’època dels fets, el de l’estrena de l’òpera i el present. Com és habitual en les seves produccions, hi ha una abundor excessiva de panells mòbils que es desplacen per l’escenari per definir les diferents escenes i moments. Però en conjunt tot funciona a favor de la història que s’explica. També les llums de la sala juguen el seu paper encenent-se en moments en què les masses creixen dalt de l’escenari. I hi ha moments de gran bellesa, sempre corals, per exemple a l’escena de la benedicció dels punyals que en aquest cas són creus convertides en armes.

Les representacions de Les Huguenots en temps moderns són escasses i per això hi ha poques referències interpretatives. Es nota que Pidò ha treballat molt amb els cantants i el cor per ajustar la música a la dramatúrgia. Sempre molt atent a orquestra i cantants, extreia de la simfònica del teatre una brillant combinació de colors i un gran equilibri. Interpretacions impactants des de l’escenari eren les dels instruments solistes abans citats. Si l’orquestra era una gran protagonista, els cors també adopten un paper principal. No només acompanyen en moments puntuals. Són part de l’acció i la seva presència és gairebé constant dalt de l’escenari. La massa coral del teatre va excel·lir en la seva interpretació entrant sempre a temps, amb les veus ben empastades i amb gran sentit teatral.

El paper de Raoul és un d’aquells papers extenuants pel molt que ha de cantar i per la dificultat de la seva partitura amb una bona colla d’aguts. El tenor Enea Scala que ja ha freqüentat la grand opèra (La juive), debutava el paper i ho va fer amb solvència, potser amb el caràcter excessivament líric que més s’adiu a la seva veu, però va arribar ben viu al final. En el passat la mezzosoprano Karine Deshayes havia interpretat el paper del patge Urbain en aquesta òpera. Ara, amb una veu molt més plena debutava el paper de Valentine que interpretava en plenitud vocal, mentre el patge era una efusiva Ambroisine Bré. La soprano Lenneke Ruiten era una seductora Marguerite de Valois. El paper de Marcel reclama un baix amb una veu que tingui molt cos. Alexander Vinogradov va interpretar el paper impecablement en la tradició dels grans baixos russos. Nicolas Cavallier (Comte de Saint-Bris) i Vittorio Prato (Comte de Nevers) van ser altres puntals d’aquesta memorable Les Huguenots.