Les desventures d’Asier i Joseba, els dos protagonistes de l’última novel·la de Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959), comencen quan l’octubre de l’any 2011 ETA anuncia que renuncia a l’activitat armada. Tots dos havien marxat del seu poble natal, a la província de Guipúscoa, amb l’exaltada voluntat d’ingressar en l’organització terrorista, de rebre instrucció militar i convertir-se en uns intrèpids guerrers de la pàtria, com si estiguessin posseïts per una febre que conjuga l’ambició desenfrenada de convertir-se en uns pistolers d’alta competència amb la convicció que el seu destí és irrebatible.
En un primer moment van estar-se a la regió de l’Aquitània, a l’anomenat País Basc francès, però per qüestions de seguretat –ETA se sent cada dia més acorralada– se’ls trasllada a Albi, a la vora de Toulouse, i se’ls hostatja en una granja avícola propietat d’uns col·laboradors. I allà s’estan, a l’espera de rebre instruccions de l’organització, fins que es veuen obligats a acceptar que les circumstàncies s’han conjurat radicalment en contra del seu somni d’esdevenir uns heroics protagonistes de les epopeies populars: tothom els ha oblidat, i és inútil la il·lusió d’imaginar que una mica d’ajuda arribi d’enlloc. Estan sense diners, la seva alimentació es basa principalment en les gallines asfixiades que treuen de la granja i en les fulles que escapcen dels enciams de l’horta dels seus amfitrions –perquè ningú no pugui dir que un lluitador basc és un lladre–, i, com el biscaí del poema d’Ausiàs March, que emmalalteix a Alemanya i, en desconèixer la llengua, no pot explicar al metge el seu dolor, ni Asier ni Joseba tenen la més mínima noció de l’idioma francès.
I és així com, de sobte, lluny dels carrers, dels amics i dels costums i les rutines socials dels seus respectius pobles, els dos protagonistes d’Hijos de la fábula es troben immersos en els dominis sense mesura de la soledat terrenal, desposseïts de la certesa de cap futur, com si s’enfrontessin a una estructura universal opaca i immòbil –la mecànica quotidiana del món no es fixa en la seva col·lecció de penúries– i l’única aspiració assolible que es podria aixecar davant d’ells fos la recerca fracassada de l’orientació.
