Les desventures d’Asier i Joseba, els dos protagonistes de l’última novel·la de Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959), comencen quan l’octubre de l’any 2011 ETA anuncia que renuncia a l’activitat armada. Tots dos havien marxat del seu poble natal, a la província de Guipúscoa, amb l’exaltada voluntat d’ingressar en l’organització terrorista, de rebre instrucció militar i convertir-se en uns intrèpids guerrers de la pàtria, com si estiguessin posseïts per una febre que conjuga l’ambició desenfrenada de convertir-se en uns pistolers d’alta competència amb la convicció que el seu destí és irrebatible.

En un primer moment van estar-se a la regió de l’Aquitània, a l’anomenat País Basc francès, però per qüestions de seguretat –ETA se sent cada dia més acorralada– se’ls trasllada a Albi, a la vora de Toulouse, i se’ls hostatja en una granja avícola propietat d’uns col·laboradors. I allà s’estan, a l’espera de rebre instruccions de l’organització, fins que es veuen obligats a acceptar que les circumstàncies s’han conjurat radicalment en contra del seu somni d’esdevenir uns heroics protagonistes de les epopeies populars: tothom els ha oblidat, i és inútil la il·lusió d’imaginar que una mica d’ajuda arribi d’enlloc. Estan sense diners, la seva alimentació es basa principalment en les gallines asfixiades que treuen de la granja i en les fulles que escapcen dels enciams de l’horta dels seus amfitrions –perquè ningú no pugui dir que un lluitador basc és un lladre–, i, com el biscaí del poema d’Ausiàs March, que emmalalteix a Alemanya i, en desconèixer la llengua, no pot explicar al metge el seu dolor, ni Asier ni Joseba tenen la més mínima noció de l’idioma francès.

I és així com, de sobte, lluny dels carrers, dels amics i dels costums i les rutines socials dels seus respectius pobles, els dos protagonistes d’Hijos de la fábula es troben immersos en els dominis sense mesura de la soledat terrenal, desposseïts de la certesa de cap futur, com si s’enfrontessin a una estructura universal opaca i immòbil –la mecànica quotidiana del món no es fixa en la seva col·lecció de penúries– i l’única aspiració assolible que es podria aixecar davant d’ells fos la recerca fracassada de l’orientació.

Immunes al ridícul

Així i tot, la seva persistència no cessa –lliures de qualsevol delicte, habiten en el present com si les seves existències ja pertanyessin a la clandestinitat–, i, immunes al ridícul, al desvari del grotesc o a l’abundància del disbarat, Asier i Joseba s’imposen unes normes de conducta de rígida disciplina per mantenir-se físicament en forma –cada matí surten a córrer–, s’exerciten en l’ús de les armes sense disposar-ne de cap –els dits de les mans valen com una pistola i les pedres que llancen al riu poden assemblar-se a una granada de mà–, i, com que tampoc no poden segrestar cap empresari espanyolista, per anar aprenent com es reclou algú en contra de la seva voluntat, es conformen amb el rapte d’una gallina. També prenen una altra decisió: desenganyats de la covardia d’ETA, funden una organització pròpia, el comando Tarn. A través de les paraules i amb l’ajuda del joc, mai assumit com a tal, Asier i Joseba creen la realitat idònia per al desplegament de la seva fingida personalitat.

Text profundament travat

Amb aquestes peces Fernando Aramburu construeix una novel·la que es llegeix al galop, entre altres raons perquè l’autor sap que si el lector existeix no és perquè ningú gosi avorrir-lo, però cal advertir que Hijos de la fábula es col·loca en un punt molt llunyà de la literatura qualificable de senzilla o de lleugera: Fernando Aramburu coneix a la perfecció el caràcter de les arquitectures de la novel·la, i aquí realitza un alt exemple d’eficàcia narrativa amb un text tan directe i despullat de floritures com profundament travat, elaborat i teixit amb unes frases velocíssimes que mai no es podran qualificar de prosa fàcil, estàndard o descuidada, sinó de tot el contrari, de flexible, sensual, inesperada i precisa, una pura força narrativa que voreja la nuesa lírica sense perdre mai de vista el sentit de l’humor.

Els dos protagonistes es troben immersos en els dominis sense mesura de la soledat terrenal, desposseïts de la certesa de cap futur.

«La ventana con vistas al río Tarn era ancha. Más ancha que la que daba al patio. También más discreta. Allí, asomados como ahora, no los podía ver nadie. Preferían el paisaje fluvial. Ni punto de comparación. Un perro sucio; un suelo hoy polvoriento, mañana embarrado; dos granjeros masticantes de pan, fiambres y queso al aire libre en los atardeceres con buen tiempo, amoratados de vino peleón, mal avenidos y él, cantarín desafinado. Y por la otra parte, el agua tranquila, los rojos y amarillos del ocaso sobre la línea de árboles de la orilla de enfrente, aves y murciélagos.» A Hijos de la fábula tot té un caràcter d’irrealitat versemblant, com si es descrivissin els paisatges com si fossin uns escenaris, sense saber mai si es tracta o no –i aquesta destresa constitueix un dels triomfs de la novel·la– d’una paròdia narrativa, o com si Fernando Aramburu utilitzés amb una astúcia enorme els recursos propis dels novel·listes senzills i poc sofisticats per armar un compendi tal d’irrealitat que acaba semblant –i sent– minuciosament real.

Aramburu utilitza amb una astúcia enorme els recursos propis dels novel·listes senzills i poc sofisticats per armar un compendi tal d’irrealitat que acaba semblant –i sent– minuciosament real.

Fernando Aramburu deu haver escrit una novel·la molt literària perquè a la memòria del lector, mentre va seguint amb les mediocres, però profundament patètiques, vicissituds –pobresa, fam, absència absoluta d’higiene i confort– d’Asier i Joseba, se li presenten tot sovint els somriures entremaliats de Sterne, les riallades malvades de Swift, les ironies humaníssimes de Cervantes, les comèdies estoiques de Beckett. Com Flaubert amb Pécuchet i el seu amic Bouvard, Fernando Aramburu fa que els seus herois de tant en tant –no pot ser d’altra manera: són tantíssims els contratemps quotidians ínfims que han d’anar vencent!– es vagin rendint davant de les adversitats del seu magne projecte d’alliberar la pàtria basca de l’ocupació espanyola, però no s’està mai d’injectar-los nova energia per tornar a començar.

Fernando Aramburu. Hijos de la fábula, Barcelona: Tusquets, 2023. 320 pàg.

Final tremendament melancòlic

Fugen d’Albi en una barca riu avall, a Toulouse dormen a l’escala de l’edifici on viu un exmilitant d’ETA, ara cuiner d’un hotel per culpa de l’asma, prenen decisions insensates, tenen la sort o la desgràcia de conèixer una aragonesa molt comunista que els ajuda a arribar fins a Saragossa, però en el poble de la rodalia on el nou comando s’ha d’estrenar seriosament com a terrorista només se’ls revela la desbaratada precisió de la farsa que protagonitzen. A més, de tornada a la ciutat, constaten atordits que existeixen uns delinqüents una mica més eficaços que ells, i aleshores només cal acompanyar-los fins al moment que es veuen obligats a desprendre’s, no se sap si amb alegria o tristesa, de la seva fingida personalitat. El lector sí que sap, però, que Fernando Aramburu ha escrit un final tan tremendament melancòlic que segurament deu costar d’oblidar.