La pandèmia pel coronavirus no solament ha estat un repte per al sistema sanitari i l’aparell productiu del país, sinó també per a la seva estructura judicial. Quan el passat 4 de juny, després de tres mesos des de l’inici de l’estat d’alarma, es va posar en marxa el procés per a la normalització en aquest àmbit, ningú no esperava que fos fàcil aconseguir bons resultats en un termini breu. La justícia no solament encarava la nova etapa amb el risc de desbordament i de batre rècords en l’acumulació de procediments i en el retard de sentències, sinó que estava immersa, a més, en noves tensions polítiques.

La gravetat d’aquestes tensions va quedar força palesa en casos com la investigació sobre les responsabilitats del govern en l’autorització de les manifestacions del 8 de març i en la destitució del coronel Diego Pérez de los Cobos al capdavant de la Guàrdia Civil a Madrid, o en l’escissió que va provocar en el Tribunal Constitucional el debat sobre la idoneïtat o no dels decrets de l’estat d’alarma per fer front a l’emergència sanitària. El primer assumpte es va acabar arxivant, però després de molt de soroll polític.

Les tensions al Constitucional, al seu torn, van obligar que el president del tribunal de garanties, Juan José González Rivas, hagués d’utilitzar per primera vegada durant el seu mandat el vot de qualitat. Va recórrer a aquesta solució per desfer l’empat entre els magistrats que volien autoritzar una manifestació convocada a Vigo en plena alerta sanitària i els que volien impedir-la, subratllant la prioritat de garantir la salut pública. Paral·lelament, les concentracions al barri de Salamanca al crit de «llibertat» eren promogudes pels mateixos que acusaven el govern d’haver facilitat els contagis permetent mobilitzacions a principis de març.

Paradoxalment, els despatxos laboralistes van ser els que més van treballar durant l’estat d’alarma.

La dificultat d’avançar mitjançant decisions consensuades en la resolució dels problemes que la pandèmia plantejava al sistema judicial es va posar aviat en relleu, davant el fracàs dels intents del Govern per acordar amb el PP un seguit de mesures de xoc. El ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, havia negociat aquest capítol amb el secretari de la mateixa àrea del PP, Enrique López, però el castell de cartes que havien construït entre tots dos aviat es va esfondrar.

 

Peticions de socors

La direcció del PP va considerar que no era el moment de donar la mà a l’Executiu, davant la dificultat d’entendre’s en altres terrenys. Sens dubte, el xoc de trens a la Comunitat de Madrid, la presidenta de la qual, Isabel Ayuso, va seguir una estratègia de crítica frontal al Govern i a les pròrrogues de l’estat d’alarma, va perjudicar qualsevol expectativa de pacte entre les dues principals forces polítiques del país per fer front al possible col·lapse judicial derivat de la pandèmia.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

La covid-19 ha penetrat, sens dubte, en tots els teixits del cos judicial. És a dir, en tots els seus òrgans jurisdiccionals. L’àrea més afectada ha estat la laboral o social. En un marc paradoxal –perquè del que es tractava era de tramitar les sagnies del sistema productiu–, els despatxos laboralistes van ser els que més van treballar durant l’estat d’alarma. Fins al punt que va ser des d’aquest àmbit des d’on es van llançar més peticions de socors, per la via de les sol·licituds de reforç per atendre no ja els casos acumulats i pendents, ni els suspesos durant la fase aguda de la pandèmia, el març, l’abril i el maig últims, sinó els que van arribar immediatament després, pels expedients de crisi i el tancament d’empreses.

La mateixa alarma sanitària i la dificultat d’encaixar les noves regulacions legals en les situacions pràctiques de les empreses van generar, a més, un escenari d’inseguretat jurídica. Valgui un exemple, el dels ERTO aplicats a empreses de restauració. Molts es van preveure per a tota la plantilla. Però després va venir la regulació concreta i es va permetre la venda de menjar a domicili, un marge d’activitat que a no pocs els va impedir presentar l’ERTO per motius econòmics. Els advocats laboralistes s’han vist obligats, en aquestes circumstàncies, a convertir-se en autèntics devoradors del Boletín Oficial del Estado (BOE), per poder conèixer al minut, i amb possibles variacions sobre la marxa, la normativa aplicable.

 

Les manifestacions feministes

Però on l’activitat judicial va nodrir de munició la política va ser, com gairebé sempre, en l’ordre penal. Per la via, sobretot, de la investigació de la jutge d’instrucció de Madrid, Carmen Rodríguez Medel, en relació amb l’autorització esmentada de manifestacions a principis de març, quan hi havia advertiments alarmants sobre la possible evolució de la pandèmia. Aquesta jutge ja va ser la que va dirigir una altra investigació sonada, la iniciada contra el president del PP, Pablo Casado, aleshores acabat d’elegir, per presumptes irregularitats en l’obtenció del màster de dret autonòmic, assumpte que el Suprem va tancar després expeditivament sense exigència de responsabilitats.

En el cas de la suposada prevaricació del delegat del govern a la Comunitat de Madrid, José Manuel Franco, aviat es va posar de manifest la polarització de la política espanyola en aquesta etapa, en revelar, segons uns, les responsabilitats del Govern, fins i tot penals, per la gestió de la crisi sanitària, i, segons uns altres, els intents de reconduir a l’àmbit judicial, instrumentalitzant-lo, un debat que mai no hauria d’haver sortit del terreny polític.

El cas Pérez de los Cobos va ser el que va tenir més relleu polític, però en esclatar aquesta crisi havien arribat ja al Tribunal Suprem 45 querelles i denúncies contra l’Executiu quan a penes s’havia iniciat la desescalada. En moltes d’aquestes s’incidia en la suposada comissió dels delictes d’imprudència temerària amb resultat de mort i prevaricació per no haver tallat abans les convocatòries de risc, com les marxes feministes que van tenir lloc en aquella data a tot Espanya, i no solament a Madrid.

 

Rescabalament per via contenciosa

No obstant això, ja s’apuntava llavors que moltes d’aquestes denúncies tindrien més possibilitats d’aconseguir algun recorregut efectiu si es derivaven cap a la via contenciosa administrativa. I això per la dificultat de provar la intencionalitat de certes decisions o la relació de causa efecte entre l’autorització d’una concentració i els contagis, que es podien haver produït en altres llocs. La viabilitat del rescabalament per via contenciosa, en canvi, se subratllava en les mateixes previsions de la Constitució, l’article 106.2 de la qual preveu que «els particulars tindran dret a ser indemnitzats per qualsevol lesió que pateixin en qualsevol dels seus béns i drets, llevat dels casos de força major, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Sigui quin sigui el curs que segueixin aquests processos, i el seu final, els efectes de la pandèmia es notaran durant molt de temps en el funcionament de la justícia. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), òrgan de govern de la magistratura, ha elaborat nous protocols que inclouen l’aposta per les vies telemàtiques per a la celebració de judicis i diligències processals. Però en moltes oficines judicials la mera pretensió d’establir una videoconferència és una quimera, per manca de recursos tècnics.

Paral·lelament, s’han donat instruccions per limitar la presència de públic a les vistes orals i per assegurar la distància entre els assistents, els mateixos jutges, els advocats de les parts o els testimonis. Moltes sales tenen una dimensió reduïda, cosa que significa que no es podran utilitzar mesures d’aquest tipus. Tot això en un context en el qual només a Catalunya s’havien ajornat entre el març i el maig més de 75.300 vistes, mentre el nombre de tràmits processals havia passat de 460.000 setmanals a 211.000 al començament de juny. Els endarreriments acumulats, en suma, amenacen de sumir en el caos els jutjats durant mesos, en el que des del principi de l’emergència sanitària s’ha perfilat com un greu dany col·lateral de la pandèmia.